Ajuda’ns a portar de nou la llei d’amnistia al Congrés!, la nova Campanya d’Òmnium Cultural per fer-la arribar per la via del dret de petició
Hem de parlar de l’Amnistia, que és allò que una societat accepta de recordar per continuar viva.
L’Amnistia no és oblit, sinó record ben viu que, si res no ens ho impedeix, ens anirem en orris pel desguàs.
L’Amnistia no és un indult general, no és la germana gran de l’indult petit a qui demanar-li cadascú a la barra tant com vulgui (─pobre cantinera!). Tampoc no ho vol ser, sinó una oportunitat per a començar de nou, que no vol dir partir de zero. Recordem, i volem que tothom recordi.
─ No està permès l’indult general.
─ I qui te l’ha demanat, un indult tan penós?
L’Amnistia no és línia torta per aconseguir allò impossible per injust, sinó que és política per a la convivència, assignatura pendent de l’enfadosa i denigrada Educació per a la Ciutadania.
L’Amnistia és línia que s’escriu ben dreta, mirant als ulls dels interpel·lats, convidant-nos a recordar que encara som a temps de canviar el rumb, que encara podem buidar l’aigua de les bodegues i les sentines i fer via cap a un port segur, on reparar la nau per fer-la més marinera.
L’Amnistia no té color polític, si es fa ben feta. Però els partidaris de l’Amnistia som polítics, perquè som allò que fem. A Espanya ni tan sols cal fer política separatista, perquè per dividir n’hi ha prou de fer tot simplement política… i no permetre que te la facin uns altres. La Triple Dreta i el Maquinista que li crema el carbó als inferns bé que ho saben. Els partidaris de l’Amnistia volem posar la Justícia al centre del debat polític, al Congrés, per treure-la dels jutjats.
─No la toques ya más, que así es la rosa (Juan Ramón Jiménez).
Potser l’hi deia al ruquet Platero, que la deixés estar, que no l’havia feta per a boca d’ase.
Els partidaris de l’Amnistia no som negacionistes de la convivència ni conspiranoïcs de la mà negra del poder de l’Ibex-3. Som ciutadans espanyols que com més va menys espanyols ens sentim i menys ho volem ser, muchoespañoles. I aquí no hi ha prou diners per campanyes de propaganda que ens convencin del contrari.
Tanmateix, si la Constitució no ens permet de buscar l’Amnistia ─¡pobre senyor Sánchez, ficat a presidir Consejos!─, només perquè hi ha veus que la neguen a tort i a dret, serà que tenim dos problemes enquistats en un de sol:
- Una dreta que no avala drets reconeguts en “la Constitución que todos nos hemos dado”, sinó que els restringeix tant com pot.
- Una torta que s’escora cap a estribord com a vaixell tocat, i que utilitza la Carta Magna com a salvavides mentre prepara un bot per fugir-ne cap endavant.
─ No!, que no s’ha fet el bot per tot el passatge, i per això, germans que viviu en pecat mortal, obriu la Constitució pel principi, i llegiu-ne bé el primer article on diu allò de la sobirania nacional, allò altre de la forma de l’estat, i allò més de la monarquia…
I de bot en bot, germans, com saltamartins podreu anar espigolant meravelles que commouen els cors i preparen les ànimes pel trànsit d’aquesta vida, mentre els tripulants ens sacrifiquem i compartim bot amb les dretes, la Pura, la Dura i la Floridura!
Els tripulants han anat llençant per la borda l’exigència de respecte per la plurinacionalitat i per totes les diversitats no merament folklòriques. I amb el respecte, la convivència.
El President Montilla va veure-la venir, la malaltia de la desafecció, però més Altes Autoritats aprenents de bruixot van errar-la de viu en viu en tractar-la amb desinfecció de xoc.
Que han passat 40 anys i ens trobem l’esquerra al punt de llençar el bot a l’aigua i emparar-se en la lectura obscena que en fan les dretes, que primer rebutjaven la Constitució acomplexadament, després la van reinterpretar amb l’ajut del Tribunal Constitucional captiu i d’una esquerra poruga i com més va més intimidada, i finalment la volen ara tutelar com a pobre òrfena de pares que mai no se l’han estimada prou…
─¡¡vine, filleta nostra, amb els tatos!!
L’Amnistia és l’oportunitat que ens donem les persones decents a nosaltres mateixes en les grans ocasions. Una posada de llarg. Ja hi tocava, després d’anar fent aigües durant 40 anys i amb una via oberta en la línia de credibilitat de fa onze.
Vull ara recordar el relat del capità Ahab i la balena blanca, escrit el 1851 pel Herman Melville. Vivia el capità només per capturar-la, des que la balena li va arrencar una cama. En la topada definitiva, la fatalitat embolica Ahab amb les maromes i Moby Dick arrossega vaixell i tripulació al fons del mar. Només se salva un jove mariner agafat a un taüt de fusta. L’obsessió ofusca la raó i nega la bondat de l’ànima.
Rubén Cruz
