Acostumats als escàndols de corrupció a l’esfera política que no cessen, la pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen corria el perill de sucumbir al cansament de l’opinió pública, per entregar simplement “més del mateix”. No es així, afortunadament. S’eviten feliçment els tòpics o els partidismes. La crítica s’eleva a tota la cúpula del poder, que com mínim ha tolerat l’esllavissament per la pendent de la corrupció i la immoralitat.
Sorogoyen i la seva coguionista habitual, Isabel Peña componen una trama intrigant i intensa que no deixa a l’espectador un moment de respir, i on brilla la composició dels personatges. Antonio de la Torre està immens com Manuel, el protagonista, però també els secundaris, que componen una amplia i variada tipologia humana de persones que han fet de la política un “modus vivendi” lamentable; amb afilats diàlegs, situacions i escenes on tots tenen molt que ocultar.
Hi ha moltes acusacions i reprotxes, però també destaca el que no es diu, les mirades son més que eloqüents, per exemple, la de l’esposa de Manuel, quan surten a la relluir les despeses de la targeta de crèdit en un club d’altern.Tampoc no és complaent, el film, amb les noves generacions, acostumades a una vida còmoda i ensopida. Vegis la filla de Manuel, o la d’un altres dels socis amb la seva festa clandestina a Andorra. Resulta modèlic el final, que interpel·la l’espectador i l’obliga a reflexionar sobre la corrupció i la complicitat, major o menor, de l’opinió pública amb aquesta lacra, la distinció entre el que està bé i el que està malament.
