Alejandro Flores
Entrevistem la Maria José Carcelen, presidenta de la Coordinadora Familiars de Residències 5+1 i portaveu de la Plataforma Estatal d’Organitzacions de Famílies Usuàries de Residències.
-Durant la pandèmia heu d’haver vist situacions molt complicades, en especial a les residències. S’han fet millores al servei després de tot el que va passar?
Durant la pandèmia se’ls va considerar prescindibles perquè eren grans i vivien en una residència. Es va posar en evidència el que veníem denunciant durant anys. Així, ens pensàvem que després de tot el que havia passat canviaria el model. S’ha fet una Taula de Diàleg Civil i una Taula de Diàleg Social amb empreses i sindicats. Quan ens van presentar el primer document l’any passat, vam pensar que per fi es resoldria, i abans de l’estiu es va aprovar un acord que havia de ser un canvi de model, però no ha canviat res. S’ha fet un treball de maquillatge. Les empreses han posat les tisores perquè tenim un sector privatitzat. El que volen és fer residències grans amb centenars de residents que donin molts diners. Però les macro residències són un aparcament de gent gran i, a més, han tingut més afectació que les més petites i amb habitacions individuals.
-Durant la pandèmia, es va parlar molt del protocol que va seguir la Comunitat de Madrid de deixar a la gent gran gairebé morir. Com es va actuar a les residències de Catalunya?
Madrid, Catalunya i Castella i Lleó evidencien que es va deixar morir a la gent a les residències. A Catalunya hi havia un protocol del SEM que deia que s’havia de reduir l’esforç terapèutic i tenir en compte el valor social de la persona atesa. Se les va deixar morir perquè se les considerava prescindibles i no eren productives. Si això hagués passat amb nens, estàvem al carrer cremant contenidors. La sanitat pública la van fer ells i els han abandonat.
-Heu demanat inspeccions posteriors?
Vam presentar la primera denúncia a 11 residències el 3 de maig de 2020, i 19 més el 28 de maig. Una treballadora valenta d’una de les residències que va intervenir la Generalitat va presentar un escrit d’onze pàgines explicant el que va viure a un centre on van morir 40 persones. La Fiscalia la va arxivar sense cridar a declarar a ningú. No hi ha voluntat d’investigar.
-Denuncieu que la gestió de les residències sigui a les mans de grans corporacions i empreses, com el cas de la Mossèn Vidal i Aunòs que està en mans de l’empresa Onada. Què està passant amb la gestió de les residències a Catalunya?
Quan adjudiques la gestió, és evident que aquesta empresa no ve a fer d’ONG i es buscarà el màxim benefici econòmic. La Generalitat només té setze residències de gestió directa. Si, a més, tens poc personal per fer inspeccions i normalment es preavisa i quan arriba la inspecció està tot perfecte, què controlem? Si tenim 29 inspectors per a tota Catalunya, és evident que no arribem. Això permet que qualsevol pugui fer negoci amb la gent gran, perquè les empreses que les gestionen guanyen diners reduint el personal i donant una mala alimentació coincidint amb el desbocament de l’IPC.
-Des de la coordinadora de residències, quines són les demandes concretes que feu?
Primer, una cosa que, de fet, ja es va aprovar el 2020 al Parlament, que és un curador geriàtric per cada quatre residents en els torns de matí i tarda, i un per cada deu en el de nit.
Segon, que els residents siguin atesos per la sanitat pública com qualsevol altra persona gran. Si el que viu a casa seva té un metge assignat al CAP, per què no el té una persona que viu en una residència?
Tercer, que l’atenció sanitària sigui 24 hores, perquè en la majoria de casos no hi ha infermeria en el torn de nit.
Quart, que les residències públiques siguin de gestió pública.
Cinquè, que hi hagi més inspectors, com a mínim un per cada quinze residències, i que aquestes inspeccions es facin sense previ avís.
Sisè, que les residències siguin de no més de 60 places amb habitacions individuals. És el seu espai vital, no se’n van de vacances. Si hi ha una altra pandèmia, on farem l’aïllament si tenim habitacions dobles?
Setè, que a qualsevol decisió estiguin les organitzacions de familiars (amb un mínim de 5 representats) i que el Consell de Participació (on estan representades famílies, usuaris, treballadors, l’empresa, la Generalitat i l’Ajuntament) tingui poder de decisió.
-Heu parlat amb l’Administració, quina resposta us han donat?
El 2020 es van aprovar al Parlament unes propostes, però no s’han implementat. Després que s’aprovessin, la consellera va publicar una resolució per la qual no només no s’ampliaven les ràtios de persones, sinó que es reduïen les hores d’atenció del personal tècnic. No només no han implementat el que es va acordar, sinó que tenim la vergonya de ser l’única comunitat de tot l’Estat on han reduït les ràtios.
-A més d’això, està la problemàtica que barris com la Marina no tinguin residències públiques.
A tot l’Estat hi falten aproximadament unes 80.000 places, i demanem que totes aquestes siguin públiques per intentar equiparar lo públic i lo privat. És necessari un pla per la construcció de residències, perquè tenim la llista d’espera més gran de tot l’Estat. Amb una pensió vergonyosa, qui pot pagar el que costa una residència privada?
-Quines creus que són les necessitats de la gent gran actualment?
Necessiten fer activitats durant el dia. Les residències no poden ser un aparcament on seus en una cadira a mirar una televisió apagada, sinó una continuació de la vida. Que la gent gran no s’adapti a les residències, sinó que siguin elles les que s’adaptin a la gent gran. Estem aconseguint que visquin un infern a l’última etapa de la seva vida perquè se senten invisibles. És la gent que va lluitar per la democràcia, per la sanitat, per l’educació, perquè els fills tinguin oportunitats. No som una democràcia plena si per una part no hi ha. Ens oblidem que som una societat envellida, i el que acceptem avui com a normal, nosaltres ho patirem demà passat. Si traslladem a la societat que aquesta gent no val res perquè no és productiva, ens estem dient a nosaltres mateixos que no valem res si no som productius. Som tan curts de mires que no entenem que l’envelliment de la població és també una oportunitat, perquè si tenim treballadors ben pagats i en un número suficient, estem fent girar l’economia.
