La tradició de prendre herbes quan un es troba malament, ja sigui de la panxa, que tingui dolor, que estigui constipat, que tingui la grip, o qualsevol altre alteració com l’insomni que ens faci no estar bé; ve de tant lluny com memòria te la humanitat.
Actualment, estem acostumats a prendre les herbes en bossetes preparades per fer la infusió, i amb les barreges adequades per a cada dolença; fins i tot les venen als supermercats, a l’abast de tothom i amb noms tant atractius que ja ens indiquen per a que serveixen, o sigui que la persona que va amb el carro pot comprar aliments plens de colesterol o de sal i allà mateix hi trobarà la solució per a la malaltia que li causen.
Abans, eren conegudes per les avies i per les mares quines herbes havíem de prendre i la manera de barrejar-les, com també la forma de la preparació. I el ritual era part del remei. I el lloc on es guardaven les herbes era especial: en pots o en bosses de roba tancades a l’armari un cop seques. Ara son al mateix calaix que el cafè o el colacao. Les herbes remeieres del supermercat han perdut la màgia, penso que ni treuen el mal de ventre ni ajuden a dormir.
No és una broma. És cert que la natura ens dona el que necessitem. Ho hem pogut comprovar els que aquest diumenge hem anat al camí de l’Esparver amb el Ramón Anglès. Hem reconegut les herbes remeieres que encara ens pot oferir la muntanya de Montjuïc tot i ser tant maltractada, i n’hem trobat unes quantes però no n’hem tocat cap. Son només una mostra que ha quedat de les herbes que utilitzaren els nostres avis. Només havien de pujar pel camí i agafar el remei : plantatge, tabalera, escabiosa, fonoll, menta, malva, etc.. D’aquí a un mes us explicaré per a que serveixen
