Text: Yaiza Sánchez
Fa uns vuit mesos que la vida va canviar de forma brusca. El coronavirus va desencadenar una quarantena a Espanya que va començar el març i es va allargar fins al juny, fet que va trasbalsar les emocions del veïnat i provocava ansietat, por i tristor. Després es tornava a una “normalitat” que, tot i el nom, no en tenia res, de normal: la mascareta es convertia en l’accessori imprescindible, el gel hidroalcohòlic s’esgotava al minut de vendre’s i s’havia d’estar a dos metres de les persones estimades. Des del diari La Marina hem parlat amb els veïns i veïnes sobre les emocions durant el confinament per veure com afrontem aquesta segona onada del virus.
El dia a dia durant la quarentena
Tres mesos tancats i tancades a casa donen per a experimentar moltes emocions. “Durant la quarantena, hi havia dies que no volia fer res. M’aixecava i pensava ‘cada dia serà així?’ ‘Quan s’acabarà tot plegat’?”. En Gerard Adell, de vint-i-vuit anys, resumeix així el seu estat anímic durant el confinament. Al principi de la quarentena vivia en un pis compartit i petit situat a la Sagrera. “Va ser terrible. Recordo que va haver-hi un moment en què vaig tocar fons i necessitava sortir”, reconeix en Gerard. Una setmana després va tornar a viure amb els seus pares al pis de la Zona Franca i, citant les seves paraules, va ser “la millor decisió que he pres durant el confinament”.
La vida també va donar un revés a la Pilar Rubio, mestra i mare de 56 anys. “Durant la quarantena vaig perdre a la meva mare” -anuncia la docent- “Som molts germans, i sempre estava molt ben atesa. Però durant els seus últims dies no vam poder ser al seu costat i va ser molt dur”, se sincera Pilar Rubio. Després del confinament, la mestra assegura que l’experiència d’estar tancada i viure el que li va tocar va modificar-li la manera de veure el món. “Era molt previsora i donava importància a coses que no en tenen. Ara visc el moment, no faig plans a llarg termini”, sentencia la Pilar.
L‘Àlex Adell, estudiant de maquillatge de dinou anys, va prendre’s bé haver d’estar a casa, ja que el seu habitatge disposa de terrassa “i era una mica com estar al carrer”. Durant el confinament, allò que més va afectar-lo van ser les classes en línia. “Va ser molt estressant, fins a arribar a un punt on no podia més”, raona l’Àlex.
Per a la Fanny López, també de 56 anys, el confinament va estar ple de pujadas i baixades emocionals. “Al principi era estrany, casi lúdic. Després, quan es va veure que la situació era seriosa, va ser més angoixós”, explica. L’estat emocional de la Fanny anava a dies. Es trobava en un debat entre sentir-se segura a casa, perquè el virus estava fora, i la necessitat de sortir a l’exterior i tornar a la rutina.
Temps d’oci per entretenir-se malgrat la pandèmia
El teletreball i les classes per Internet, sumat al fet que hi havia dies en què l’estat anímic no acompanyava, feien difícil trobar estones per gaudir i evadir-se de la pandèmia. Així i tot, l’entreteniment va ser clau per a molts veïns i veïnes de La Marina.
“Mentre estava tancat a casa vaig reprendre algunes activitats, com la lectura, i també vaig començar a fer esport a casa”, explica en Gerard Adell. A la pregunta de si s’ha avorrit en algun moment, respon amb contundència: “Contínuament. Van ser hores de no saber què fer, tot feia mandra. Va haver-hi un dia que vaig estar una bona estona mirant el sostre sense saber com passar l’estona”, recorda en Gerard.
En canvi, la Pilar Rubio no va tenir moments que se li fessin feixucs. Divertida, explica que va gravar un vídeo amb els fills fomentant el quedar-se a casa i el van publicar a YouTube. “Durant aquells dies vam fer moltes activitats junts, fet que va enfortir el nostre vincle. En la rutina cadascú fa el seu horari i no compartim tantes estones”, explica la Pilar.
La mateixa rutina, però amb una manera diferent de viure-la
Un dels moments més feliços va ser quan, al cap de noranta – nou dies sense sortir de les vivendes, van ser possibles les retrobades entre familiars i amics. Per l’Àlex Adell, l’haver de tornar a connectar amb la colla va ser singular. “Com portes dos o tres mesos sense parlar amb algunes persones perds confiança i és més difícil obrir-te”, medita. No obstant això, els primers instants es trenquen quan, a poc a poc, “expliques com estàs i tornes a connectar”.
La Fanny López va viure-ho amb una certa eufòria que després donava pas a una amarga tristor. “Vaig tenir la sensació que el que m’envoltava era més trist”, assegura. Emfatitza que, tot i que el confinament semblava haver passat, tothom sabia que era qüestió de temps que el miratge es trenqués.
Les mostres d’afecte per contacte van haver de ser substituïdes per mirades de complicitat i paraules d’estima. A més, es va haver de renunciar a moltes activitats. “Ara sortir de festa, celebrar aniversaris, vida noctura… Res de res”, lamenta l’Àlex.
Tot i que ja portem uns mesos fent vida normal, no tothom se sent satisfet amb el seu oci. “He après a agafar el que hi ha, encara que no m’agradi. Però tinc la sensació de què el que feia abans era més alegre, i ara tot destil·la pena…”, percep la Fanny.
Estar i sentir-se bé
El confinament i la vida que li ha seguit ha trasbalsat la salut mental col·lectiva, que és sovint estigmatitzada. En Gerard Adell, que va començar a anar al psicòleg l’any passat, afirma que “a vegades necessites algú que t’escolti, i que sigui aliè a la teva vida, i no per això ets boig”. De mica en mica s’obre una escletxa al tabú de la salut mental però encara queda molt per normalitzar allò que és humà, que és nostre. “Crec que en aquest país no s’hi està fent prou”, anuncia la Pilar Rubio. Ara per ara, al que es pot aspirar és a una normalització global progressiva.
