Quan a Iciar Bollain li proposaren fer una pel·lícula sobre Maixabel Lasa, va sentir una gran responsabilitat, però també l’impuls i l’energia necessàries per entregar-se completament a aquesta història. L’havia impressionat molt llegir sobre les trobades que es van produir entre etarres penedits i els familiars de les seves víctimes, i en aquest sentit, la vídua de Juan Mari Jáuregui, Maixabel, s’havia convertit en una figura de referència, doncs va ser de les primeres en atrevir-se a posar-se davant els assassins del seu marit.
Junt amb la guionista Isa Campo, Bollaín va començar a treballar aquest material tan complex. És possible el perdó per una part i el penediment per l’altre?
- “Em semblava molt dolorós el camí que havien recorregut les dues parts fins a arribar a aquest moment. És colpidor que una víctima del terrorisme s’assegui a parlar amb la persona que més mal li ha fet a la seva vida. Però, també, em cridava l’atenció el trajecte que havien fet aquest presos per arribar fins aquí” va comentar la directora en roda de premsa.
Des que van conèixer Maixabel Lasa, tant Isa Campo como Icíar Bollaín es van enamorar d’ella, de la seva forma de ser, de la seva serenitat, de la seva fortalesa. Tenien clar que la pel·lícula devia portar el seu nom.
En un diàleg hi ha dues persones, i no es pot entendre si no saps d’on ve cada un; per això era fonamental saber com aquests homes passen de l’idealisme de la seva joventut, a reconèixer que es varen equivocar.
A la pel·lícula, Maixabel és Blanca Portillo, imponent, i Ibón Etxebarreta és Luis Tosar a la alçada. Ells son la cara i la creu d’un conflicte que encara té moltes ferides obertes però precisament per aquesta raó, Bollaín creu que és imprescindible explicar aquesta història, per seguir sanant la convivència en un moment en el que els discursos d’odi es propaguen per tot el món.
La pel·lícula es un al·legat brutal contra la violència. Icíar Bollaín remou, fa mal, incomoda. Obliga a recordar i a indignar-se. Aconsegueix que ens replantegem sentiments i prejudicis. Malgrat no fer concessions al sentimentalisme ni tenir res de pamflet, atresora un emocionant final que no deixarà ningú indiferent. És una pel·lícula reflexiva i necessària, que toca temes complicats i que busca la reconciliació abans que l’odi i el conflicte. Obrint un debat sobre la reinserció i el perdó, utilitzant a la vegada, una etapa de la història de Euskadi i d’España que encara no està ni oblidada ni superada.
