M’agradaria poder transmetre en unes quantes paraules com ha estat l’elaboració d’aquest llibre i quina va ser la idea a l’hora de posar-nos a escriure. Com sol passar quasi sempre, la vida ens ha col·locat en el lloc i el moment per fer-ho possible.
Així doncs, aquest llibre ha estat fruit de moltes circumstàncies que han encaixat de mica en mica fins a fer-lo arribar a les nostres mans. La circumstància més important i el fil que ens ha lligat, té nom propi i ha estat, sense ser-hi, l’escriptor Paco Candel que inevitablement, sempre planeja per sobre meu cada vegada que em poso a escriure. Aquesta vegada però, ho va fer abans d’agafar la ploma, al propiciar la coneixença d’en Josep Mut, trobant-nos tant en actes de la fundació que porta el seu nom, com a la seu de la coral de Clavé, la Joia de Montjuïc, al barri d’en Paco, que també és el meu. I la idea, sense voler o volent, va sorgir del que va començar com un repte entre el mestre i la que escriu, després de llegir el seu llibre “La filharmònica infernal de Vensort”; llibre, que per descomptat, és ple de música i de músics, i també de personatges amb aspiracions musicals, moltes vegades frustrades.
I el repte va ser: Farem un llibre que parli del Món de la Música, de tot allò que no es coneix i del que les persones que els agrada la música tenen curiositat per saber. Tu el pensaràs i jo l’escriuré. El que no sabia jo és que el Mestre Mut tingués la virtut de pensar i posar en paraules només part del que té dins el cap, amb tanta rapidesa, que m’ha obligat moltes vegades a fer-ne via. I per acabar-ho d’embolicar, el mestre, fent honor al seu títol, va pensar que de passada que anàvem citant curiositats, anècdotes i fets de músics, també podria ensenyar música al mateix temps, com qui no vol la cosa. I va pensar que així, quan acabi el llibre, el lector haurà après una mica l’idioma de la música, sense adonar-se’n. És per això que veuràs cada pàgina dividida en dues parts, la superior on hi ha el text, i la inferior on hi trobaràs els coneixements bàsics de música, des de les cinc línies del pentagrama.
Hi hem treballat més d’un any, a molta distància, amb la dificultat que això comporta, tot i els avanços tècnics d’ordinadors, correus electrònics i telèfons amb possibilitat de veure’s la cara. I en aquest temps també hem escoltat i sentit molta música, cadascú de tots dos a la seva manera; on ell hi sentia notes i compassos, jo hi veia colors. Tot i així ens hem entès. I com que jo soc curiosa, he preguntat i li he fet explicar al mestre, i ell ho ha fet sempre detalladament, tot allò que no entenia, des de com s’agafa la batuta a com s’ho fa per aprendre de memòria el que han de tocar tots els instruments a l’hora. Espero que hagi quedat prou clar a l’hora d’escriure-ho. I que tant bé com jo ho he entès, ho entenguis tu també benvolgut lector.
Tornant al començament, sobre les circumstàncies i que la vida ens dona la oportunitat de fer les coses que volem, recordo el dia en que vàrem anar a parlar amb Quim Curbet, a qui des d’aquí donem les gràcies, i la nostre agradable sorpresa va ser trobar en un lloc destacat del seu despatx un preciós piano.
Com diem en més d’algun lloc del llibre: la música tot ho omple, és per tot arreu i ens acompanya tant si en som conscients i l’escoltem, com si no en som
