Pel Rubén Cruz
Nom femení plural per a un carrer del nou barri de la Marina del Prat Vermell.
Amb el nom del continent volem recordar tothom que hi ha format part del contingut, totes les persones que hi han viscut en qualsevol dels barris però especialment en el de Can Tunis, que de ser un barri als anys vint va passar a ser només un lloc als 90, que diu en Julio Baños, víctima del desenvolupament industrial.
A Montjuïc hi ha barraques documentades al menys des del 1870, amb motiu de les obres de l’Exposició Universal del 1888, que demanaven una explotació intensiva de la pedrera. Va haver-hi diversos nuclis escampats per la muntanya, un dels quals, el de Magòria, va ser desmantellat i els habitants portats a les Cases Barates d’Eduard Aunòs (1929), a la futura Marina del Prat Vermell.
Les inundacions periòdiques de la llera i delta del Llobregat impedien la instal·lació d’indústries a Can Tunis. Tanmateix, l’any 1916 es crea el Consorci del Port Franc entre l’estat i l’Ajuntament de Barcelona, per la gestió del port franc previst.
Als anys vint i trenta, la platja de Can Tunis era coneguda pels berenadors que hi havia en direcció al far del Llobregat, terrenys propietat del Consorci. Perquè n’era l’amo, el 1932 va expropiar camps de conreu i habitatges dels pescadors, fins a 6 petits barris, amb dret a recuperar els terrenys si en 25 anys no s’hi feia el port. Mentre no comencessin les obres, va permetre mantenir-hi l’activitat de pagesos i pescadors a canvi de pagar-los el lloguer al Consorci.
Als primers anys quaranta, el Consorci va destruir les cases de pescadors per tal d’especular amb la sorra de la platja, més valuosa per als seus interessos comercials. I els va deixar emportar-se els totxos de l’antic habitatge per construir un de nou en altres terrenys del port franc, d’on van resultar de nou despatxats per explotar la sorra.
Moltes famílies van abandonar la platja i van construir una barraca a la part de la Muntanyeta, tocant el cementiri, propietat de l’Ajuntament. Van acabar dient-se de Jesús i Maria per l’escola que hi havia a prop. És aleshores que comencen a aparèixer les primeres barraques al barri.
La gran onada migratòria de mitjans segle XX no va trobar habitatge assequible a la ciutat i els nouvinguts van haver de viure en habitacions rellogades, barraques i, en el millor dels casos, en habitatges de qualitat escassa construïts per l’Ajuntament.
A mitjans dels anys 40, milers de famílies provinents d’arreu –sobretot murcianes, andaluses, extremenyes i gallegues— buscaven oportunitats de treballar i viure a la Barcelona industrial. Hi arribaven en tren per l’estació de França, però el règim no havia previst la necessitat d’habitatges, i les famílies van haver de construir barraques en llocs perifèrics de la ciutat, amb totxo i uralita, sense cap servei municipal.
En terrenys de l’Ajuntament i del Consorci del Port Franc, a la platja de Can Tunis hi havia petites cases de pescadors, a les quals s’hi van afegir les barraques de la Muntanyeta o Jesús i Maria, del Huerto de la Paloma, de Can Riviere i de Port Franc. Els interessos del Consorci van condicionar l’esdevenidor dels barris de barraques, a Can Tunis.
Entre el 1949 i el 1980 funcionava un Servicio de Control y Represión del Barraquismo que permetia la construcció de noves barraques –si es compraven els materials al responsable del negociat— o les enderrocava en cas contrari. També proporcionava habitatges als titulars de les barraques, que marxaven deixant-les a les famílies rellogades. Així, els veïns de la Muntanyeta que podien pagar l’entrada d’un pis van marxar cap a Sant Boi l’any 1968 i als seus habitatges l’Ajuntament va instal·lar 400 famílies gitanes que vivien encara en pitjors condicions per tot Barcelona, fins que les va enderrocar el 1979. D’aquí, algunes van pagar trenta mil pessetes per un pis a la Mina, i altres van disseminar-se pel Port Franc fins als anys 90 i construir Can Tunis Nou a tocar del cementiri fins el 2003.
A l’abril del 1963, la brigada dels pics i les pales enderrocava les barraques del Huerto de la Paloma i carregava famílies i estris en camions cap al Camp de la Bota, on l’Ajuntament havia construït barracons prefabricats de planta baixa, humits i inundables que es coneixien com a barraques oficials.
Un altre nucli era el de can Riviere o del Morrot, al peu del penya-segat que donava al port. El 1952, després d’una gran tempesta amb esllavissada de terres i roques que va aixafar una família, les autoritats van decidir l’evacuació de totes als passadissos de l’estadi de Montjuïc i al Palau de les Missions, i van cremar les barraques. Els veïns acabarien al barri del Polvorí.
ELS SUBURBIS
Eren els anys negres, un cop acabada la guerra, i aquell era lloc de missió.
Paco Candel, a El Periódico, 22 setembre 1984, en record de Carles Ribas Magi, creador d’un dispensari mèdic de beneficència.
Els primers anys de postguerra, l’escola era instrument d’adoctrinament dels nois i les noies del barri. Els diumenges a la tarda uns nois de casa bona, educats i ben vestits venien de la part alta de Barcelona a fer-hi el catequista fins a mitjans anys seixanta:
entretenien els nens dels barris obrers els diumenges a la tarda, regalaven cromos i estampes, també repartien uns vals, que podien ser més o menys segons el comportament de cada un dels nens, vals que després en podien canviar per caramels, regalèssia, cacauets, ametlles o figues seques. Posaven a la nostra disposició un munt de jocs per distreure’ns.
Julio Baños. Infants i postguerra. Can Tunis (1939-1952)
Les noies eren ateses per les senyoretes de les conferències de Sant Vivent de Paül.
Un d’aquells joves catequistes dels anys 50, exposarà més tard amb sentit crític:
jo me n’adonava que en aquell ambient de pobresa extrema el que fèiem nosaltres no solucionava res […] Però el Padre del col·legi responsable de l’activitat em va dir que potser tenia raó, però que el més important era la formació que adquiríem nosaltres, els catequistes.
De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc. Del bloc de Joan Serra Montfort, Pàgines viscudes (febrer 2016)
Les úniques instal·lacions sanitàries a Can Tunis eren el dispensari que el doctor Carles Ribas va inaugurar la diada de Sant Joan de 1939 en una habitació llogada a la carretera del Port, molt als afores del barri. Després va ocupar unes dependències parroquials i finalment esdevingué el Centre de Promoció Social de Mare de Deu de Port on es dispensaven gairebé totes les especialitats mèdiques.
Un grup de metges socis de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, encapçalats pel doctor Carles Ribas Magri, varen concebre la idea de fundar un dispensari mèdic per pal·liar al màxim possible tant l’abandó moral i material que dominava als barris del grup Aunòs, amb 7.800 habitants i 700 habitatges; el grup del Polvorí amb 4.190 habitants i 524 habitatges; el grup de Can Clos amb 1.085 habitants i 192 habitatges on cohabitaven com a rellogades unes 400 famílies, i Can Tunis amb 2.871 habitants i 520 habitatges amb 100 famílies rellogades.
Elíes Ortiz. Relat d’una experiència. Barri de Can Tunis.
El 1959, el doctor Joaquim de Nadal entenia el terme suburbi com un estat d’abandó que estigmatitza els seus habitants, i defensava que
La magnitud de les necessitats socials del suburbi impossibilita el plantejament d’una solució general i radical del problema, mentre no canviïn les condicions generals del país […] Mentre no es puguin dur a terme accions a gran escala, el Centre de Promoció Social vol ser un assaig en l’enlairament del nivell d’algunes famílies per assolir un coneixement i oportunitats de crear un ambient digne i sa dins el suburbi, no solament per a elles sinó com a exemple per als altres, base de futures accions més àmplies i ambicioses per a un benestar més gran per a tots.”
Però ni els serveis acabaven d’arribar als barris, ni els habitatges socials van donar solució a totes les famílies.
Cap al març del 1961, a iniciativa d’un grapat de nois de la Juventud Obrera Católica i de la agrupació escolta de Barcelona, comença la construcció de un barracó per a Llar Social dels barraquistes de Jesús i Maria i dels veïns que restaven al port franc.
Tot seguit engeguen i una Germandat d’Estalvis per anar-hi pagant, el 1962, i una Cooperativa d’Habitatges el 1967 per construir-los amb el propi esforç.
los trabajadores no disponen de las cantidades que se piden en concepto de entrada o anticipos […] Y para esto, nada mejor que una caja de Ahorros donde ir depositando algun dinero, haciéndose el cargo que se paga un alquiler
Elías Ortiz respon en una entrevista publicada en L’Ideal.
Comptaven amb el suport de la parròquia de Mare de Déu del Port, que oferia al veïnat activitats formatives, culturals, socials i d’esbarjo.
A la Llar Social es donaven classes nocturnes d’alfabetització per adults, i es pagava un subsidi de malaltia a un grapat d’ancians del barri gràcies a la germandat d’estalvi.
El Centre Social de Can Tunis va ser, sens dubte, un embrió prematur del que en els anys setanta serien les associacions de veïns.
Julio Baños. Can Tunis, l’ocàs d’un barri.
Però l’Ajuntament es va negar a cedir els terrenys al costat del dispensari que necessitaven per romandre al barri, i molts veïns van retirar els seus estalvis de la germandat per comprar uns terrenys al Prat de Llobregat on construir-hi els pisos, el 1971.
«Pel juliol de 1968 el Patronato Municipal de la Vivienda oferí uns terrenys a la Cooperativa al costat de Can Clos, però eren cars i inacceptables. I de cop i volta arribà la noticia que hi havia pisos disponibles a les Unitats Veïnals d’Absorció Social (UVAS), i que els qui volguessin anar-hi havien de decidir-ho de seguida, tot pagant 20.000 pessetes de traspàs.
Aquesta operació, maniobrada per Jaume Mensa, encarregat de la Repressió del Barraquisme a Barcelona […] donà els seus fruits. Molta gent, tipa d’esperar, retirà els seus estalvis de la germandat-Cooperativa i se n’anà de Jesús i Maria. Alguns dels qui restaren ferms en el seu propòsit compraren uns terrenys al Prat de Llobregat i construïren llurs habitatges. La idea, però, de romandre en el mateix barri que estimaven i volien, amb unes noves habitatges, fou impossible per culpa del permanent boicot municipal. Al poc temps foren traslladats a las barraques buides gitanos de la Perona i d’altres sectors de la ciutat, i la unitat de Can Tunis s’escardà definitivament.»
L’Ajuntament pretenia enderrocar barraques i crear barracons permanents per als que no podien pagar una entrada o un traspàs, a Jesús i Maria. El projecte no va tirar endavant perquè l’empresa constructora del cinturó litoral va suspendre pagaments el 1974.
«El meu pare tenia una obsessió: construir habitatges assequibles per als obrers de Can Tunis. Però no ho va aconseguir. Van fer la Ronda [del Litoral] i tot un barri va desaparèixer i va estar un temps menjat per la droga. Hi ha gent que només recorda Can Tunis per aquest desastre. Els que vam viure el nostre Can Tunis ho trobem una injustícia gran.»
Anna Ortiz, entrevistada pel Jesús Martínez per a La Marina (març del 2023)
A la Marina de Port sorgeixen barris a partir de nuclis barraquistes, com ara la Vinya –que absorbeix les barraques entre Plus Ultra i la muntanya, entre 1966 i 1968—, el Polvorí i Can Clos –sorgits entre 1952 i 1953 per erradicar les barraques de la Diagonal, amb motiu del Congrés Eucarístic del 1952.
El 1953, l’alcalde Porcioles ordenava abocar les escombraries de tota la ciutat a un centenar de metros d’aquests nous barris, que es van organitzar en contra, sense cap èxit fins el desembre del 1971 i després de patir una esllavissada de merda.
El centre social era un tret comú a tots els barris construïts pel Patronat Municipal de l’Habitatge, fortament regulats pels estatuts atorgats.
Los centros sociales no pueden hacer política, pues son apolíticos. No pueden tratar la cuestión social pues son asociales. ¿Qué era lo que en ellos se podía hacer? Fútbol. […] Al Patronato no le interesaba que tuvieran vida, aunque sí un poco de folklore.
Basilio González. Historia de un barrio que vive y lucha : Nuestra Señora de Port-Zona Franca
La promoció municipal d’habitatge era deficient en construcció i en urbanisme, com ho palesa el fet que Can Clos mancava de clavegueram fins al 1960 i que era construït a prop de la pedrera del Mussol, que des de 1959 es feia servir d’abocador d’escombraries. Una nit de pluja al desembre de 1971 va provocar una inundació de brutícia pels carrers del barri i els veïns van haver de tancar l’accés dels camions a la muntanya. Els que havien perdut l’habitatge foren traslladats al Polvorí, i l’abocador es va tancar per sempre més, però no sense lluita veïnal, documentada pel Basilio González.
Els propis veïns s’organitzaven per construir per ells mateixos les “viviendas de prestación personal” en dies festius i pagant a poc a poc els materials al Patronat.
FONTS
- BAÑOS SORIA, Julio. Can Tunis, l’ocàs d’un barri. 1993. Pròleg de Francesc Candel
- BAÑOS SORIA, Julio. Infants i postguerra. Can Tunis (1939-1952). 2006
- De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc. Del bloc de Joan Serra Montfort, Pàgines viscudes (febrer 2016)
- Casa Antúnez. Al bloc sense autor identificable, Vespres Literaris (setembre 2014)
- Cronologia de Cases Barates. Al bloc del Centre Cívic de la Casa del Rellotge (maig 2018)
- FABRE, Jaume, i HUERTAS-CLAVERIA, Josep Ma. Tots els barris de Barcelona, vol. IV, Edicions 62, 1a ed. 1976.
- GONZÁLEZ MUÑOZ, Basilio. Así se transforma un barrio : Zona Franca. 1991.
- GONZÁLEZ MUÑOZ, Basilio. Historia de un barrio que vive y lucha : Nuestra Señora de Port-Zona Franca. 1979.
- MARTÍNEZ, Jesús. Mar i muntanya. La Marina (març 2023)
- https://www.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/guia_barracas_esp_2020_baixa.pdf
- https://www.barcelona.cat/museuhistoria/expobarraques/2-can-tunis-una-experiencia-frustrada
- ORTIZ, Anna. L’Elies de Can Tunis. Una vida de novel·la. Barcelona, 2012
- https://www.stonbergeditorial.com/post/l-elies-ortiz-de-can-tunis-la-història-d-un-home-bo-a-la-barcelona-de-les-barraques
- RUBIO, Patricia. Ara i abans: Les barraques de Can Tunis, memòria d’un barri digne – La Marina (maig 2015)
