“La música uneix les persones i la faig seguint el que més m’agrada al món”

Anna Ripoll Clotet

20 anys.

Ofici/professió? Violoncel·lista, estudiant de música a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)

De pare alacantí i mare lleidatana, tots dos enamorats a Barcelona, l’Anna ens ha acompanyat actuant al Sopar d’enguany amb motiu del 35è aniversari de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local (AMCL). És música, toca el violoncel i estudia a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) dins l’itinerari d’interpretació, música clàssica i contemporània.

Conversem sobre el que fa, perquè fa falta tornar la mirada a aquells plaers que ens fan més humans, i la música ho és. Ja després tornem als assumptes domèstics i terrenals. De què mengen els artistes? I com pinta el futur per a ells i elles. “Vaig fent camí posant tota l’energia, tinc l’esperança que s’obrin oportunitats, a més hi és el tema de la tecnologia. Sé que la meva feina no la podrà reemplaçar un robot”, diu ella. I amb aquesta actitud acomiadem aquest 2023 de converses amb gent del barri.

“Hi ha coses més importants que la música”, deia Pau Casal.

Ell es va comprometre en moltes lluites, era molt més que un músic extraordinari, per això el van proposar per al premi Nobel de la pau; però la primera lluita a què la música dona valor és unir les persones sense distinció d’ètnia, de cultura o de qualsevol altra distinció.

Com arriba a la música? Per què el violoncel?

El meu pare és músic, toca el saxo. A València tots els pobles, per petits que siguin, en tenen una banda; vaig començar a participar en una quan tenia sis anys. Per ser-hi havia de tocar algun instrument de vent, i per això inicio amb el clarinet. Posteriorment, a l’escola primària d’Ausiàs March a l’Hospitalet arriba un projecte que consistia a ensenyar-nos música. Ens van tocar els instruments de corda i jo trio el violoncel, fèiem mitja hora diària. Poquet. Això amb vuit anys. Fins que amb nou anys m’apunto a l’Escola de Música, a Esplugues de Llobregat.

I d’aquí ja no ha parat.

Vaig fer tot el batxillerat artístic escènic musical a l’Institut Escola Oriol Martorell, on t’ho combinen tot. Hi ha horaris compactats per l’ESO i les classes de música. En acabar ja he decidit dedicar-me a la música a escala professional. A Catalunya només hi ha l’ESMUC i el Liceu, privat. Vaig aprovar a tots dos, però per filosofia i per economia vaig triar l’ESMUC i ja estic al tercer any.

Vol dedicar-se a tocar?

M’agradaria estar en una orquestra, però soc conscient que és difícil i a Espanya ho veig complicat, potser hauré de sortir fora. Però pot passar de tot i ara mateix no vull pensar en això.

I si no hagués triat música què li hauria agradat fer?

Filologia catalana, m’agraden les lletres. Al principi ho volia combinar però és difícil de poder arribar a totes les classes. Molts dies acabo tocant entre sis i set hores diàries, entre estudi, classes i assajos.

A les dones els ha costat fer-se un lloc també a la música. Com és ara mateix?

Fins fa poc tots els directors eren homes, ara comencen a haver-hi dones. El meu instrument és igualitari, inclús diria que hi ha més dones. Antigament, estava mal vist que les dones toquessin el violoncel pel fet que s’havien d’obrir de cames. I no va ser fins entrat el segle XX que això va canviar

Hi ha fonts que il·lustren les dones tocant de costat per no haver d’obrir-les, però és molt incòmode i ara ja impensable.

Què l’inspira a l’hora de tocar o crear, què busca?

El primer és fer el que t’agrada i t’apassiona i arribar a la gent, emocionar i transmetre. Tot i que ara estic centrada a guanyar en la tècnica…

A vegades hi ha peces que transmeten una emoció determinada… totes tenen un context i per saber interpretar-les s’ha de conèixer el moment històric en què es van compondre.

Quins són els seus referents musicals?

La Jacqueline du Pré, ja que és una de les millors violoncel·listes de la història i em transmet molt quan escolto gravacions seves. Per desgràcia arran l’esclerosi múltiple va deixar de tocar molt jove. Escolto també violoncel·listes actuals com Alisa Weilerstein, l’Anastasia Kobekina o el Jean-Guihen Queyras…

La moda pel gran públic ara mateix és el reggaeton. Què li diu?

Hi ha música per a tots els públics, la comercial no té per què ser la de millor qualitat. Hi ha estils més assequibles, el reggaeton ho és perquè es pot fer sense conèixer tant de música i sense necessitat de tanta tècnica.

La clàssica és més exigent en aquest sentit, requereix molta més tècnica i coneixements. Però cap gènere s’ha de menysprear. El reggaeton arriba al públic massiu i a una festa tampoc no tindria sentit fer una simfonia. Tota la música és apta per segons quins públics i escenaris.

No negaré que a vegades desanima una mica veure que el que triomfa és una feina poc cuidada des del punt de vista tècnic-professional. I tu aquí lluitant per comprar el teu instrument, que no són gens barats. I invertint tantes hores dia rere dia.

Però no crec que cap gènere sigui millor o pitjor. El que si crec és que es mouen uns diners que no són coherents amb la preparació que es necessita.

Fa poc han nomenat un nou ministre de cultura i és català, què li diria?

Moltes coses, però concretament que ajudi a visibilitzar més els concerts perquè arribin a tota la gent. A vegades són gratis i no hi ha públic. I penses, com pot ser?

Com a ciutadana on posaries el focus ara mateix?

Ara mateix el més greu són les guerres. Palestina i Ucraïna són colpidores i tant de bo se solucioni aviat. Preocupa també la pujada de l’extrema dreta… i també dels preus en tot, i que al final els pobres són més pobres i els rics són més rics. No tinc ni idea de com es fa, però alguna cosa s’ha de fer. I no anem bé.

Si poguessis fer de telonera d’algun artista i anar-te’n de festa, qui triaries?

Potser de l’Aitana Ocaña, té molt de potencial i de talent. I de festa sumaria a la Rosalia, que també va estudiar a l’ESMUC. “Malamente” està basat en el seu Treball de Fi de Grau; de fet, hi va musicar poemes medievals…

Alguna vegada ha dedicat una cançó a algú?

“My Way” a la meva cangur quan tenia catorze anys.

Parli als joves que han de triar formació i no saben com fer-ho.

Que s’escoltin a ells mateixos i que no tinguin por de les opinions de la resta. Jo vaig estar com tres setmanes que no tenia res a fer perquè per un tràmit podia quedar-me fora i al principi va ser com molt tràgic, però quan et treus pressió de sobre guanyes molt. Al final vaig acabar entrant, però estava disposada a canviar de plans i sortir un any fora.

El consell més útil que l’hagin donat?

Fes el teu camí i no et comparis amb ningú.

L’important a la vida per tu, què és?

Ser feliç estant a gust a la feina, amb la família i amb els amics, ser amb la gent que vols ser… No perdre mai la motivació ni l’essència del que una és.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.