MIRIAM REYES |
M’han arribat notícies teves que te n’has anat, i que no he pogut escriure’t la columna grega que fa temps em vas sol·licitar. Recordo aquella nit en què el mirall em va retornar el somriure i em va advertir que el temps començava a ser important. Recordo aquell instant en la penombra que les meves pupil·les es van perdre i que la meva gola es va assecar. En aquell instant en què vaig tenir por de la meva por. No saps quin mal fa. “Jo quería escribir la canción más bonita del mundo”… Disculpa, aquest era de Sabina. Jo volia escriure’t la ‘columna’ més bella que mai he escrit. I això no obstant sembla que alguna ferida no em deixa concentrar. Volia regalar-te ones i sorra i pedres de colors, i una brisa fresca amb olor a sal. Volia imaginar l’emoció en la teva mirada en llegir-la i fer-te viatjar a fer un bany en aquella platja. Hagués desitjat fer-te riure i riure i que “ballessis amb mi fins a la fi. Ballar amb molta tendresa i ballar durant molt de temps…” com tantes vegades ho vas fer amb Cohen. I explicar-te un conte en 3D. El juny “fecunda peces que se multiplican con deseos de humedad”, vas dir-me una nit.
“De mica en mica”, com Serrat.
