A Montjuïc hi va haver la concentració més gran de barraques de Barcelona durant bona part del segle XX. Els diversos barris, sorgits sobretot als anys vint, ocupaven terrenys d’antics horts particulars. Van créixer molt amb la immigració de les dècades de 1950 i 1960 i es van estendre pels vessants de la muntanya fins als límits del castell.
L’any 1957, hi vivien més de 30.000 habitants en 6.090 barraques, sense infraestructures ni equipaments per a una població tan gran. Van sorgir de forma improvisada botigues, bars i llocs de trobada. Les parròquies veïnes, ordes religiosos i el voluntariat social van crear capelles, escoles i dispensaris i van contribuir a la promoció social dels habitants.
Es va anar creant un teixit social que a mitjans dels anys seixanta va permetre als barraquistes organitzar-se per reivindicar millores, en un moment en què l’eradicació del barraquisme es convertia en prioritat per a les autoritats franquistes.
La construcció dels polígons de reallotjament avançava lentament, i el gruix de les barraques no va desaparèixer fins a l’any 1973. Les últimes van ser enderrocades el 1987 amb la construcció de l’Anella Olímpica de Montjuïc. Els que van viure a les barraques de Montjuïc eren gent treballadora que va contribuir, amb el seu esforç, a fer gran la ciutat.
La història del barraquisme a Montjuïc
Les primeres barraques que es van establir a Montjuïc a finals del segle XIX i inicis del XX eren d’hortolans i dels treballadors de les nombroses pedreres que solcaven la muntanya. A la dècada dels anys vint, el barraquisme es va estendre creant barriades com la Magòria, l’Animeta o el Polvorí, on vivien, majoritàriament, els treballadors que construïen el recinte de l’Exposició Internacional.
Abans de la seva inauguració, el 1929, hi havia 3.500 barraques; gran part d’elles van ser enderrocades i els veïns van ser reallotjats als quatre grups de Cases Barates construïts als afores de Barcelona, per no perjudicar la imatge de la ciutat.
Moltes altres barraques van quedar amagades per una enorme tàpia que transcorria per la carretera de l’Estadi i el passeig de Miramar i que les aïllava de la ciutat. Només dos accessos permetien entrar-hi i sortirne. Aquest aïllament l’accentuaven la zona militar del castell de Montjuïc i el cementiri del sud-oest.
Els diversos barris de barraques van créixer amb les immigracions de les dècades dels anys quaranta i cinquanta, i la població va arribar a les 30.000 persones en 6.090 barraques censades el 1957. Miramar, Maricel, els Tres Pins, Can Valero, el Pagès, les Banderes, Damunt la Fossa, l’Esparver i la Vinya eren els noms d’alguns dels barris que la gent se sentia seus; a més de les barraques als vessants del Poble-sec, del Morrot i Can Tunis i altres nuclis menors.
Inauguració de la placa commemorativa en homenatge als veïns dels antics barris de barraques de Montjuïc
Diumenge 25 d’octubre, a les 12 hores, Barcelona ret homenatge als milers de persones que van viure als barris de barraques de Montjuïc amb una placa monument situada a la cruïlla del passeig Olímpic amb el carrer del Dr. Font i Quer, prop del Jardí Botànic de Barcelona, que coincideix amb la zona que ocupaven barris de barraques com el de Can Valero.
