Hi ha una cosa del futbol que és despreciable, una herència de l’edat mitjana, una barbàrie, un acte vomitiu més propi d’una pel·lícula de terror alienígena que d’un esport senyor com el futbol. No parlo del teatre futbolístic ni de la premsa esportiva mentidera. Parlo de la fastigosa costum d’escopir al camp. A veure, estimats futbolistes que escopiu: foteu fastig. Sou uns cavallers quan voleu, us vestiu de 21 botons per algunes festes, apareixeu al vostre Instagram amb modelets que fan que les noies aplaudeixin amb les mans a les butxaques, aneu com un pinzell, saludeu al rival abans de començar i el feliciteu per la victòria al final si es que heu perdut. Doneu diners a Càritas i col·laboreu en projectes altruistes per a nens que no poden estudiar. Quina desgracia la vostra si després de tot això que costa tant, acabeu escopint, com uns simples animals mal educats al mig del camp. És repugnant. Pregunteu als vostres pares si abans escopien als camps, i us diran que no mentre us claven una bufetada. Perquè ni tan sols us n’amagueu, us vigilen milions d’ulls a través de les càmeres i descaradament aneu fins al fons de la vostra gola a buscar a les vostres entranyes allò més brut de la vostra mala educació. I fa un soroll que encara que les càmeres de televisió no el captin, el sentim tots dins del nostre cap, aquell grrgh gutural que rasca. Ho porteu a la vostra boca, ho barregeu amb la saliva que no heu gastat i dispareu el projectil amb una punteria que ja us agradaria tenir amb la pilota. Sou repulsius.
No vull sentir allò de que l’esport té aquestes coses perquè encara vull veure com jugarien a bàsquet en un parquet ple d’escopinades, perquè la pista relliscaria, i si el que es tracta es de relliscar millor ja tenim l’hoquei patins.
No demano que expulsin a un jugador si el veuen escopir, igual que no posem a la presó a algú que no es dutxa, però comdemnem-los a l’ostracisme, aïllem-los d’aquesta societat, empleneu la seva bústia de mocs i el seu tuiter d’insults, o com a mínim de comentaris així “Felicitats pels dos gols, però em fots fàstic cada cop que escups, no t’han educat bé a casa teva desgraciat?”. Nens que escolteu La Marina FM, si us plau, si veieu un jugador que escup al camp no li demaneu autògrafs, treieu-li el m’agrada del facebook i envieu-els-hi cartes on posi la extrema repugnància que us produeix el fet de veure’ls expulsar els seus fluids del color de la samarreta del betis cada cop que els seguiu per televisió. Si cal, expliqueu-los que la tuberculosi es va propagar gràcies a la mala costum que tenia la gent al segle XVII d’escopir pel carrer.
Jugadors de futbol que ens escolteu, és aquest el llegat que voleu deixar al món? D’aquí a uns segles ens estudiaran i diran que abans es jugava a un esport fastigós on no paraven d’escopir. Us mereixeu que aquest sigui el resum de l’esport que venereu. Si sou exemples pels nens, si sou uns senyors, comporteu-vos com a tal. Si heu d’escopir, que entenc que a vegades pot passar, doncs us acosteu a una banda, busqueu un mocador o us l’empasseu, collons, igual que us heu empassat el fet de no poder sortir al carrer sense que us avassalli una gentada. Ser públic té un preu i ser públic i fer fàstic té un premi: el puto infern.
