La crisi migratòria i humana de la dimensió que s’ha produït a Ceuta, amb més de 70.000 persones entrant en un parell de dies, genera molts interrogants sobre els moviments geopolítics i internacionals que hi ha al darrere. Més amb el règim tan ferri del Marroc. Què es busca i què es pretén? Costa sostenir que un moviment d’aquesta magnitud sigui del tot espontani, però tampoc cal caure en la versió simplista que tot respon a una operació perfectament planificada. Igualment, pensar que l’objectiu és únicament el govern de Pedro Sánchez seria ignorar les advertències sobre la tensió creixent a les fronteres europees en un moment especialment delicat. Al govern, per la seva banda, li convé reconèixer que no ha encertat ni en la dimensió de la resposta, ni en l’actuació, ni en l’escenificació de la gestió de la crisi.
Dit això, és del tot condemnable l’operació desesperada i poc ètica de grups violents vinculats a l’extrema dreta, així com les seves accions i missatges que deshumanitzen aquestes persones. Cal exigir acció al govern i una oposició constructiva, capaç de bastir una alternativa real de govern sense que això signifiqui claudicar d’una qüestió elemental: el respecte als drets humans que hem de poder exigir a qualsevol persona o força política que aspiri a governar el país.
Sobre Isabel Díaz Ayuso
Convé advertir fins on pot arribar el deteriorament democràtic quan s’instal·la la sensació d’impunitat. La gestió de les residències durant la pandèmia, les retallades en serveis públics i, ara, la manca de transparència davant qüestions d’enorme gravetat haurien d’encendre totes les alarmes. Hi ha línies vermelles que una democràcia no pot normalitzar.
Les urnes tindran l’última paraula. Però l’esquerra també haurà de multiplicar la seva capacitat per construir una alternativa en una comunitat on la dreta fa anys que alimenta una desafecció interessada: molta confrontació, identitat i populisme perquè la gestió dels afers públics i la rendició de comptes quedin sempre en segon pla.
A Catalunya…
Pressupostos. Per fi tenim pressupostos. Després de tres anys sense comptes nous, és una bona notícia. També ho és que les prioritats es facin ressò del clam ciutadà per millorar els serveis públics. Ara toca el més difícil: que els gairebé 50.000 milions es notin al carrer.
Educació. Comencem un altre curs amb una vaga anunciada per al primer dia, després d’un curs amb 22 jornades d’aturades a escoles i instituts i una gestió molt qüestionable de les proves PISA. Algunes coses, clarament, no s’han fet prou bé. Govern i sindicats han d’estar a l’altura: l’educació no admet tanta improvisació perquè és, literalment, el futur que estem construint.
Incendis. El canvi climàtic multiplica el risc i obliga a assumir que alguns incendis seran més difícils de combatre. Però això no pot convertir-se en una excusa: cal més prevenció, gestió forestal i anticipació. També és just reconèixer que l’Administració ha començat a reforçar la planificació i l’adaptació als nous escenaris. No tot s’ha fet malament; ara cal accelerar.
I al barri? Tornem de vacances amb el repte de mantenir-nos atents al que passa al país, però també de preservar l’entusiasme per la vida, els vincles i les ganes de compartir davant dels qui ens prefereixen atemorits i enrabiats. Encara més, davant un cicle electoral en què tornarem a missatges animant-nos a odiar als altres, presentats sempre com els nostres enemics, per convertir la por i l’enuig en rèdit polític. La nostra feina: cuidar allò que ens sosté més a prop —la convivència, el comerç, les entitats i el teixit associatiu.
Perquè, malgrat els discursos municipals sobre la importància dels barris, massa iniciatives socials, culturals i comercials continuen necessitant autèntiques heroïcitats simplement per mantenir-se dempeus. Els nostres mitjans comunitaris també formen part d’aquesta crisi i, una vegada més, ens hem vist obligats a fer retallades en una estructura sempre fràgil. Sostenir el que ja existeix, el que fa barri, comunitat i ciutat, quan sabem com costa construir-lo, continua sent una assignatura pendent de la política municipal.
