Pel Rubén Cruz
Tornem de les vacances d’estiu amb renovades ganes de parlar una mica més sobre Paco Candel i la seva obra escrita.
En aquest capítol dedicat a la Memòria històrica parlarem també de memòria personal i de memòria novel·lada, perquè ens hi referim a les de l’autor a través dels seus textos. Hi tornem a publicar els següents articles de la seva columna a La Marina, «Punto y final», de manera comentada i, si en som capaços, també argumentada:
- Vacío histórico …………………………. LM núm. 75, juliol-agost del 2000
- Capitulillo ……………………………….. LM núm. 108, juliol-agost del 2003
- La vieja memoria ……………………… LM núm. 111, novembre del 2003
- Las viejas heridas de la historia ……. LM núm. 117, maig del 2004
«És bo que es trenquin les cadenes,
però no les baules de la memòria»
La Carme Carol ens recorda que fa un segle, «neixien al Clínic les persones que no tenien ni un duro per pagar la llevadora.» [1] No és mal començament, recordar el fet comú de venir al món, així com el de la mare que ho ha fet possible: la d’en Candel «era una senyora beata, en el bon sentit de la paraula. Molt de missa, una cristiana conscient.» [2]
[1] CANDEL, F. – CAROL. C. «Primeres impressions dels barris», a Conversa transcrita per Xavier Febrés (1991).
[2] SINCA, G. «Far West», a La Providència es diu Paco (2008).
L’autor fa memòria de l’ambient social, que és tant com dir econòmic i polític, de la Catalunya i de l’Espanya de postguerra, especialment de dels anys 60 del desenvolupisme fins als 80 de la Transició que ell va viure potser amb més consciència, històrica i de classe.
«[…] els anys 1965-1966 són fortament esquitxats d’una subversiva efervescència política, efervescència que es va anar mantenint i augmentant fins a l’any 1976.»
(Candel. «Tercera onada (segons els historiadors la quarta)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
S’hi produïen manifestacions obreres constantment, vagues i acomiadaments, i l’acabada de fundar Comissions Obreres [3] «pràcticament capitalitzava tots els conflictes». [4]
Al mateix temps que els immigrants lluitaven com a obrers, consentien políticament com a dòcils espanyols. El 14 de desembre del 1966 es va celebrar un referèndum per a ratificar la Ley Orgánica del Estado, «llei que ningú no sabia què era, però que el sistema volia que votessis i que votessis “sí”.»[5]
[3] El 20 de novembre del 1966, a la parròquia de Sant Medir, barri barceloní de la Bordeta, parròquia de la qual era rector mossèn Vidal i Aunós.
[4 i 5] CANDEL, F. «Tercera onada (segons els historiadors la quarta)», a Els altres catalans vint anys després (1985).
«Tothom votava Franco perquè així votaven per la pau. La tele i la ràdio els ho havia dit. Fins i tot votar “no” o votar en blanc era votar, i això era el que més importava al règim. Els més desgraciats i els més xarnegos eren els qui més votaven, atorgaven més el “sí”. Els barris obrers i suburbials s’emportaren la palma quant a les votacions massives i amb més “sís” que enlloc.
Sempre, les masses, desconcertant-te.»
(Candel. «Tercera onada (segons els historiadors la quarta)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
Memòria personal
« –¿Olvida usted algo?
–¡Ojalá!» [6]
La memòria personal també n’és, d’històrica, sobretot quan convé retre homenatge a les persones que han deixat petjada a les nostres vides.
Perquè «la història general és una cosa i la individual una altra. Són, fins i tot, antagòniques, encara que vagin pels mateixos camins; antagòniques i oposades.» [7]
[6] LOMELÍ, Luis Felipe. El emigrante. [microrelat]
[7] CANDEL, F. «Alçament i Revolució», a Primera història, primera memòria (2006).
Explica Candel un breu record infantil sobre un episodi republicà del qual es parla sovint per a desacreditar la voluntat catalana d’estat propi. Es tracta dels anomenats fets d’octubre del 1934.
El dia 6, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat català dins de la República Federal Española, en resposta a l’entrada al govern espanyol de la dreta radical (CEDA). Davant una possible vaga general, el Govern de la República va embarcar els Tercios de Ceuta cap a Barcelona. Els veïns dels barris de la Marina ni se’n van adonar, de la proclamació catalanista, però al cap de poques hores d’arribar-hi, el vespre del dia 8 dies van veure desfilar legionaris pel passeig de la Zona Franca:
«No desfilaban, pasaban, así como apresurados. Los legionarios caminaban hacia el puerto: embarcaban de regreso a África. Bordeaban Barcelona. Era como si no desearan que se supiera de su estancia allí. ¿Los había traído para sofocar la proclamación si hubiera triunfado? No lo sé. Un chico de nueve años no se hace estas preguntas porque desconoce el tablero político y sus intríngulis laberínticos.»
(Candel. «El 6 de octubre de 1934, visto y no visto», a VILA— CANDEL. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Si aixequem la mirada cap als ulls de la comunitat, ens adonem que aquest record dels legionaris a pas lleuger és comparable amb el dels policies nacionals embarcats al port de Barcelona dins un ferri o transport de passatgers i vehicles, llogat pel Govern de l’estat, el setembre del 2017, com a amenaça de l’ús de la força per impedir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Utilitzar els cossos i forces de seguretat de l’estat contra la població civil, a vegades és sinònim de repressió policíaca amb finalitats polítiques. I quan no s’utilitzen, potser no hi ha repressió, però una causa política tampoc no hi manca, com ara a l’episodi ceutí d’aquest estiu.
Sobre la repressió que ens ha acompanyat fins al present, recordo ara la Cançó del remordiment, que Raimon va enregistrar en directe al Palau de la Música Catalana, al gener del 1967, i més tard, al pavelló esportiu del Real Madrid, el febrer de 1976, en plena efervescència de la Transició.
| Quan la nit és un vell armari tot ple de records, quan la nit és un vell armari i ens porta la cançó. La cançó que torna sempre, la cançó que sempre torna … | Si saps d’on vens i on no vols anar, ¿per què la lluita et cansa i encara et fa por? Si saps què vols, per què i per qui ho fas. Per què, per qui? |
Abans i durant la guerra, la família i el barri del Candel eren anarquistes:
«Ni la UGT ni els socialistes no eren sants de la nostra devoció. A Comorera, l’odiàvem a mort. ¿Qui m’havia de dir que arribaria, molt temps després, a ser un incondicional del PSUC, partit del qual Comorera va ser un dels fundadors, que Pedrín Cuadrado resultaria un comunista aferrissat i el seu germà Juan, amb el poeta Santana, serien les dues persones que patirien d’empresonaments més temps que ningú durant el franquisme, també per comunistes?»
(Candel. «Balanç. Buenaventura Durruti», a Primera història, primera memòria. 2006)
Al capítol «La guerra» del mateix llibre de memòries Candel fa un retrat del seu cosí Ramón Tortajada, fill de l’oncle Antolín, arribat a Barcelona amb nou anys, i als setze va entrar a treballar a la pedrera del Morrot, on treballaven el pare i l’oncle, abans de la guerra.
«En aquell temps, va voler aprendre pròtesi dental. Per a això, aprofitava tres o quatre dies a la setmana. Quan sortia de la feina, anava a ajudar a un dentista. A la pedrera del Morrot, treballava trenta-nou hores a la setmana: set hores cada dia i quatre els dissabtes. Els tenien aquesta consideració de set hores en comptes de vuit pel fet de tractar-se d’un treball rude i pesat.
Bé. El Ramon era bibliotecari de la biblioteca que tenien ells, els picapedrers, juntament amb els de la pavimentació. Pertanyia a la Junta del Sindicat i de l’Ateneu de les Cases Barates. Era delegat el Treball del Sindicat Central. També de la Junta Directiva de l’Organització Sanitària. O sigui, que havia d’assistir a les assemblees del Sindicat. Aprendre pròtesi. Escriure’s els quatre mil rebuts de l’Organització Sanitària. A més, era actor del quadre escènic que havien format en aquelles barriades.
—¿I saps, Paco, per què podia fer tot això?
Jo tinc anotat que vaig pensar: ara em donarà la recepta miraculosa i jo podré escriure muntanyes de llibres.
—Perquè tenia una bicicleta. Era la meva arma de combat.»
(Candel. «La guerra», a Primera història, primera memòria. 2006)
Recordem que Luís, el noi de tretze anys del seu relat Treinta mil pesetas por un hombre (1969), necessitava aquests diners per comprar-se una bicicleta amb la qual poder arribar a atendre les seves múltiples obligacions i necessitats de la família.
Memòria novel·lada
Tot seguit ens endinsem al territori de la memòria personal novel·lada. A l’acte d’inauguració de la Biblioteca hospitalenca de Can Sumarro –a la ficció Can Carallot—, el 23 d’abril del 1983, en Candel –Fernando Cranes, protagonista d’Un Ajuntament anomenat Ells— hi assistia com a públic, ja que al gener del 1981 havia dimitit com a regidor responsable de Cultura.
Ningú no li havia convidat a formar part de la taula d’autoritats, malgrat haver estat el promotor de la biblioteca. Un dels que el trobaven a faltar li va fer pujar-hi, a la tarima. Les bibliotecàries del centre li demanen:
«Ens agradaria molt, senyor Cranes, que ens signés en el llibre d’honor de la biblioteca. Encara no l’hem estrenat. Fa quatre anys que esperem que el senyor alcalde o el senyor Jomiquel [nou regidor de Cultura] o el senyor Galtones [8], es dignin visitar-nos i hi firmin ells. Aquí, a la primera pàgina, senyor Cranes.
[…]
A la biblioteca Can Carallot. Tant si es vol com si no es vol, es va aconseguir gràcies a la meva dedicació.»
(Candel. «Destitució, inauguració, pam, pam, pam, pam», a Un Ajuntament anomenat Ells. [1994] i 2025)
[8] Cranes / Candel diu que en Galtones, regidor socialista, era «un alcalde a les tenebres […] intentant convertir l’alcalde en ninot.» (CANDEL, F. «Festes de Primavera», a Un Ajuntament anomenat Ells. [1994] i 2025).
En elogi de l’autor, un regidor de CIU va dir-hi que «en Cranes, amb el seu estar-ne fins als botons de la subjugació de Catalunya durant el franquisme, havia transmès ànims, fe, esperança i botons a tots els catalans». [9] En la ficció novel·lada s’hi refereix a l’assaig d’en Candel Els altres catalans —N’estem fins als botons— del 1964, i a les tres seqüeles Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) [10]. El cicle no s’acabaria fins el 2001 amb Els altres catalans del segle XXI, però en Cranes –protagonista d’Un Ajuntament anomenat Ells—no ho podia saber, i d’haver-ho previst potser hauria titulat N’estem fins als botons del segle XXI que s’entendria com una forma de rebuig de les expectatives creades per la ideologia del Progrés –i els seus sequaços, el Neoliberalisme i la Globalització—, mai rebuig de les persones bandejades d’un costat a l’altre del món.
[9 i 10] CANDEL, F. «Destitució, inauguració, pam, pam, pam, pam», a Un Ajuntament anomenat Ells. [1994] i 2025.
Tot i que en Candel es queixava que el seu primer assaig havia eclipsat la resta de la seva obra literària, podem pensar que l’obra assagística i la periodística han estat les dues rodes de la bicicleta «providencial» que li ha permès de viure’n [11] i d’arribar a escriure la resta. I si continuem amb el símil, la novel·la Donde la Ciudad cambia su nombre, que el donava a conèixer al gran públic l’any 1957, li ha fet de seient de la bicicleta per començar a pedalar. La pedalada inicial ha arribat a les 25 edicions de la novel·la, amb traducció inclosa al català per celebrar el centenari de l’autor, el 2025.
Candel va novel·lar la seva experiència política municipalista «com a venjança per les males estones que li van fer passar. […] N’hi havia de bons i de dolents, “però tots, sense excepció, estan preocupats per tornar a ser escollits.” Els trobava simples i denigrants, lligats de mans i peus pertot arreu: “Passen més temps criticant-se que explicant projectes”.» [12]
[11] Genís Sinca, biògraf de l’autor, explica al capítol dedicat a «La Maruja» que sovint l’esposa li demanava d’escriure algun article per arribar a final de mes, i que aleshores el Candel s’hi posava a la màquina. D’aquí el títol de la seva biografia, La Providència es diu Paco.(2008).
[12] SINCA, G. «Dream Team al Senat», a La Providència es diu Paco (2008).
«Quan jo me’n vaig anar de l’ajuntament, tot era una pila de fems. Els ajuntaments que van venir després, un mer xipolleig al femer. No només Ells, sinó Tothom. La Democràcia es va tornar formatge rocafort. Com més pudor, més bon gust.[…] S’obrava per despit, a part de per ambició.»
(Candel. «Cessaments i corrupció», a Un Ajuntament anomenat Ells ([1994] i 2025).
Al número de juliol-agost del 2000 de La Marina, publica Vacío histórico, on parla de la delinqüència institucional emparada pel poder franquista, que generava penes de mort «legals» i repressió antidemocràtica:
| Vacío histórico En poco tiempo he hablado en varias escuelas sobre la represión franquista. No sé a qué obedece ni si es un síntoma de algo. Por las preguntas del alumnado es como si vinieran de un vacío histórico. Esta represión existió durante toda la dictadura, en los primeros años de la postguerra mucho más acentuada, sobre todo en la aplicación de la pena de muerte. Pero también los hubo más o menos esporádicamente a lo largo de todo el franquismo y en sus finales. Fusilamientos y garrote vil. Franco entró matando y se despidió matando. El año de su fallecimiento firmó varias penas de muerte, entre ellas la de Txiki, fusilado en Cerdanyola por pertenecer a ETA. Hay un estudio del historiador Solé i Sabaté sobre las penas de muerte ejecutadas sólo en Catalunya bajo el franquismo, un listado muy completo, que por el grosor parece un listín de teléfonos. En 1945 fusilaron a Companys por haber sido presidente de la Generalitat. Lo hicieron en el más absoluto secreto y en su partida de defunción sólo ponía: “Murió de hemorragia interna”. Fusilaron a Julián Grimau y le dieron garrote vil al joven Puig Antich. Hubo quien cumplió más de 20 años de cárcel por comunista, como Juan Cuadrado. |
| LM núm. 75, juliol-agost del 2000, p. 20 |
És clar que la mort decretada a boca de canó és paraula gruixuda, més que la corrupció administrada a cop de galtes. Candel se’n fa ressò en un acte d’imposició de medalles al mèrit militar a dos municipals supervivents d’una topada amb delinqüents a L’Hospitalet. I aprofita l’assistència del tinent coronel de la caserna de blindats, els jutges de la ciutat, el comandant i els comissaris de la policia nacional a l’acte per treure’n conclusions polítiques:
«Tota aquesta gent resultava ser el poder fàctic. Posats en rotllana, després de l’acte practicaven la co-militància [companyonia entre armats]. El sistema democràtic s’esquerdava, no podia durar gaire temps. Feien que si, però sense gaire entusiasme. Tampoc no els anava tan malament amb el sistema actual, ans al contrari.»
(Candel. «Un municipal mort», a Un Ajuntament anomenat Ells. [1994] i 2025).
Al remat de tot plegat, oblit i ignorància. Un buit cívic i polític gens casual. Fins i tot, Candel esmenta una sola vegada el militant i guerriller anarquista Josep Lluís Facerias per tractar-lo de “bandoler” en lloc de guerriller [13], tot compartint els criteris gens innocents de la política informativa del règim. El maqui urbà havia mort abatut per la policia l’any 1957 [14].
I encara un record personal més del cosí anarquista, Ramon Tortajada, tan admirat per tota la família i novel·lat com a personatge del Moisès a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959). Ja a la postguerra, «als vençuts se’ls afusellava, se’ls “depurava”, se’ls mantenia en camps de concentració i batallons de càstig, se’ls afegien anys de mili…
[…] Tots callaven com morts per por de les delacions i les subsegüents repressions. Quan la meva mare morí, l’any 1944, el cosí Ramón, l’anarquista, que encara estava amagat i anava amb el nom canviat per haver lluitat en el bàndol republicà, va haver de venir a casa de matinada, camuflat, quan ja pràcticament no quedava ningú a la vetlla, per poder veure el cadàver de la seva tia.» [15]. Em recorda el que havien de fer els maquis en situacions semblants, però Candel no n’era conscient perquè la propaganda havia calat pertot, i els guerrillers urbans eren presentats en les notícies com a delinqüents. Així, Candel esmenta una vegada en Facerias per qualificar-lo de bandolero, tal com ho feia el règim.
[13] CANDEL, F.: ¡Dios, la que se armó! (1964)
[14] El periodista Xavier Montanyà explica les circumstàncies de la seva mort a «Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Facerias», a Contra el silenci i la impunitat (2025)
[15] CANDEL, F.: Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986). 1992.
A la biografia que fa del nostre escriptor, Genís Sinca recull aquesta declaració de Candel: «Quan arriba la vaga dels tramvies de 1951, ja soc un antifranquista convençut» [16]. Per tant, n’hem d’entendre dues coses:
1a, que estava al cas dels fulletons anònims que hi circulaven entre la gent, amb llegendes com ara «Contra el requetè, visca en Sabaté» i «Per arreglar la vaga dels tramvies que vingui en Facerías» [17], i
2a, que encara no era catalanista. De fet se’n va dir amb els fets de Palau (1960): «La charnegada no sabía qué era una senyera. Yo empecé a saberlo entonces.» [18]
Testimonis de la vaga del 1951 afirmen que «aleshores ningú no era amic dels catalanistes, ni tan sols amic dels catalans. Aleshores ningú no era amic de la llibertat, ni tan sols amic dels presos polítics.» Ho explica l’advocat i economista Ramon Trias Fargas, qui, amb un grup d’amics, van redactar un escrit al govern civil interessant-se humanitàriament per la sort dels detinguts. «No ens atrevíem a fer-hi més.» [19]
[16] SINCA, G. «Far West», a La Providència es diu Paco. 2008.
[17] VARGAS, Ricard de. Facerias, memòria d’un guerriller llibertari. https://www.elperiodico.cat/politica/20120830/facerias-memoria–d-un-2194064, El Periódico. 30.08.2012. També a COSTA, Roger. Facerías, cent anys del naixement del guerriller urbà anarquista. La Directa, 16.12.2020. https://directa.cat/facerias-cent-anys-del-naixement-del-guerriller-urba-anarquista/
[18] VILA, E.—CANDEL, F. «Los catalanes son una mierda (D. Luis Selaguisasola). Los “Fets del Palau” (Folletín)», a Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981), 1996.
[19] TRIAS, Ramon. «Llibertat, intervenció laboral i justícia social a la Catalunya de demà», a Les terceres vies a Europa. 1975.
I Candel no signaria el seu primer manifest catalanista fins el 1981, la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació catalanes.
El polític i amic Ignasi Riera deia que «Candel no ha estat mai un subjecte ambigu», perquè no va assumir la integració nacional sense matisos, sinó denunciant certes pràctiques polítiques discriminatòries del nacionalisme català conservador. [20]
I va esdevenir un catalanista pràctic, que en diu el seu biògraf, un independentista de caire social, en la línia de lluitar per la identitat catalana si això serveix per donar recursos als més desheretats. [21]
Encara ho hem de veure al capítol «La nació catalana».
[20] RIERA, I. «Un perill candelià: el popularisme redemptorista», a Candel, Paco o Francesc. Apunts per un retrat. 1988.
[21] SINCA, G. «Els altres espanyols», a La Providència es diu Paco. 2008.
Tornem, però, a la brega. Perquè «recordar es fácil para quien tiene memoria. Olvidar es difícil para quien tiene corazón.»[22]
[22] Frase atribuïda indegudament a Gabriel García Márquez, qui a El amor en los tiempos del cólera (1985) va dir alguna cosa de semblant: «La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio logramos sobrellevar el pasado».
Tant de bo, poder oblidar el que ens fa mal a cadascú, i poder recordar el que ens fa mal a tothom. La memòria està per recordar-nos les misèries i abusos comesos:
«Cada noche se oía el ronquido de los coches fantasmas. En las abovedadas noches de verano se oía todo con diáfana claridad. El frenazo seco, los pistoletazos, el aullido de los moribundos. Los pelos se ponían de punta.»
(Candel. «Segunda parte. La guerra», a Han matado a un hombre, han roto un paisaje. [1959] 2002).
L’article Capitulillo havia estat publicat en català i la mateixa extensió cap el març de 1999 dins d’un recull de relats titulat Petit Món, que havia d’inserir a la seva novel·la Piquete de ejecución, que mai no escriuria. [23]
«Tinc al teler, i des de fa temps, una novel·la amb un gran rerefons d’aquesta guerra civil i les seves fatals conseqüències anomenada Piquete de ejecución.»
(Candel. «Alçament i Revolució», a Primera història, primera memòria. 2006).
[23] CANDEL, F. «Capitolet», a Petit món. (1999).
Tot i així, ja al 1959 ens havia avançat la impressió que causa un acte de passament per les armes. A Han matado a un hombre, han roto un paisaje ens explica un episodi d’afusellament amb resultat d’ensurt. El Grua i els seus amics han passat la nit a la platja per presenciar l’execució nocturna de rojos, en acabada la guerra. Tanmateix, fins que no es fa de dia no comencen a baixar els detinguts dels camions. L’oficial que mana l’escamot s’adona de la presència dels nois i mantenen aquest intercanvi de paraules i de fets:
«—¿Qué hacíais ahí detrás de ese montón de arena?
—Pues verá usted, nosotr…
—Es que nos hemos quedado dormidos. Habíamos venido a bañarnos, ¿sabe?, y…
—Queríamos saber lo que pasaba, ¿sabe?
—Conque a bañarse. Conque queríais ver lo que pasaba, ¿eh? ¡Hala, colocaos en la fila, al lado de estos hombres.
Se les paralizó el corazón.
—¿Queréis que os vendemos los ojos?
No pudieron contestar. Entonces los empujaron hasta la trágica hilera. Los hicieron colocar de espaldas, como a los sentenciados. Algunos se habían vuelto, pero miraban la escena como si estuvieran lejos de ella, como si no fueran actores de ella. Solo uno se atrevió a decir:
—Usted no puede hacer eso.
—Usted no sabe lo que puedo hacer o dejar de hacer –contestó el oficial. Hubo unos momentos de silencio. Después se oyó:
—¡Apunten!
El Grúa cerró los ojos. El Costipao estaba enajenado, temblándole imperceptiblemente el cuerpo. El Cebollica se estaba muriendo. Un sudor frío le corría por los cabellos.
—¡Carguen!
Se oyó correr los cerrojos de los fusiles. «Ahora», se dijo el Grúa. Y se dispuso a conocer algo nuevo. El Cebollica se dobló y cayó al suelo. Notaron que les golpeaban la espalda, el Grúa y el Costipao.
—¡Hala!, largo. Coged a vuestro compañero y que no os vea más por aquí.»
(Candel. «Tercera parte. La paz», a Han matado a un hombre, han roto un paisaje. [1959], 2002).
Candel ens ha mantingut enjòlit tota l’escena, per al final compadir-se dels nois deixant-ho estar en simulacre. Tant de bo la resta d’execucions també. Però el règim va morir matant. Encara el 1974 va executar Salvador Puig Antich i l’any següent, setmanes abans d’extingir-se Franco al llit, va afusellar tres militants del FRAP i dos d’ETA, ara fa exactament 51 anys. Candel se n’ha fet ressò a Vacío histórico (juliol del 2000), ho hem llegit a Un charnego en el Senado (1979), i encara en parlarem. Però el Govern a Madrid ha celebrat el novembre passat el cinquantenari de la mort de Franco i no se n’ha recordat de les seves víctimes, tampoc dels que lluitaven contra la dictadura. Misèries de la transició que no passen de moda.
Obrim l’objectiu de la càmera dels records, cap als camarades.
| Capitulillo Capitulillo que tenía que insertar en una novela acabó titulada Piquete de ejecución y que prefiero quemarlo en esta colaboración. Cuando sacaron a José Campos Osaba, a Manuel López Castro y a José Mayo de la celda donde habían pasado la noche en capilla para llevarlos a fusilar, López Castro preguntó: «¿Gritamos adiós a los camaradas?», a lo que José Mayo repuso: «No, por favor, dejemos a esos hombres que descansen». José Campos se había pasado la noche jugando al ajedrez con uno de los funcionarios de prisiones. Después del fusilamiento de los tres compañeros, la penitenciaría en peso desfiló dando vueltas sin cesar al patio de la cárcel, en una especie de marcha fúnebre, tanto presos políticos como presos comunes. Los funcionarios, mudos por la sorpresa y la admiración, no interrumpieron el canto de la Internacional cuando finalmente estalló en sus gargantas reventando sus corazones. ¡La Internacional en aquellos tiempos! Esto sucedió en la cárcel de Sevilla en los años perversos de la posguerra, cuando se ejercía la más dura represión dictatorial, sobre todo contra los comunistas. A mí me lo contó Rafael Lora, que también era comunista y también estaba allí. |
| LM núm. 108, juliol-agost del 2003, p. 20 |
Candel no recorda –perquè no ho havia viscut personalment i potser també per la dificultat per accedir a informació sobre la lluita armada clandestina durant la postguerra— que la guerrilla antifranquista anomenada Unión Nacional Española (UNE) l’havia fundada als camps de refugiats d’Argelers i Vernet, el 1940, qui era el màxim responsable del PCE a França entre 1939 i 1944, Jesús Monzón Reparaz. La UNE tenia com a únic objectiu la restauració de la República, tot contribuint primer a l’alliberament de la França ocupada pels nazis, enfortint la Résistance amb homes colrats en el combat antifeixista, mentre Santiago Carrillo i la cúpula del PCE estaven exiliats a Rússia, Cuba o Mèxic. [24]
De tornada a la península, «encegado por el enfermizo antitrotskismo en boga y contagiado de la paranoia estalinista», Santiago Carrillo havia acusat Monzón i els seus col·laboradors més estrets de reaccionaris, desviacionistes marxistes i anti estalinistes. Com que Monzón va ser detingut per la policia franquista, Carrillo no el va poder eliminar físicament, com sí que ho va fer amb els homes de la confiança de Monzón a Catalunya i a Madrid. [25]
[24] SÁNCHEZ, Ferran. «El nacimiento de la guerrilla», a Maquis y Pirineos. La Gran Invasión (1944-1945) 2001.
[25] SÁNCHEZ, Ferran. «Jesús Monzón, el Olvidado», a Maquis y Pirineos. La Gran Invasión (1944-1945) 2001.
Al capítol «Amistat» hem anunciat que en «Memòria històrica» esmentaríem l’activitat de les milícies anarquistes al començament de la guerra civil.
L’escriptor Ramon Folch i Camarasa recorda a la seva novel·la Contra el silenci (2006) l’activitat d’un comitè local de Ciuró, liderat per un fanàtic que gaudia assassinant les seves víctimes amb la tortura del garrotín. [26] Res a veure amb la dialèctica de confrontació amic-enemic, sinó directament amb la bogeria.
[26] FOLCH, R. Contra el silenci. 2006.
De fet, com a milícies anarquistes que eren, entre juliol i setembre del 1936 van perseguir i executar qui suposaven contraris a les col·lectivitzacions, a comarques tarragonines i municipis de l’Aragó. Fins i tot se li van voler atribuir a les columnes de milicians catalans el saqueig i crema del monestir de Santa Maria de Sixena –comarca dels Monegres, Osca—, malgrat que la Causa General que va obrir el règim franquista (1940-1969) per depurar responsabilitats assenyalava al comitè local, format per veïns del poble.
Aviat, al grup Eduard Aunós de cases barates es va constituir un comitè de defensa que va lluitar a la vaga dels lloguers, del 1931, contra els preus abusius i les relativament males condicions dels habitatges i l’absència de serveis municipals.
La nit del 19 al 20 de juliol del 1936, els veïns de Cases Barates van assaltar la caserna de Lepant, a la Gran Via de les Corts Catalanes, on avui s’alça la Ciutat de la Justícia, i van prendre-hi armes, menjar, mantes i roba.
La destrucció de la parròquia de Port
Però no cal sortir del barri per documentar col·lectivitzacions i destrucció d’esglésies. A Historia de una parroquia (1971), ens explica Candel com va haver de ser enderrocada per evitar el perill d’ensorrament damunt les persones:
Mentre que el comitè de defensa local del grup de cases barates Ramón Albó d’Horta van salvar l’església i van fer-ne la seu del Comitè de barriada, les Joventuts Llibertàries constituïdes en comitè revolucionari de les cases barates Francesc Ferrer i Guàrdia va cremar l’església de Port al barri de Can Tunis, portades per l’exaltació del moment i l’anticlericalisme del seu veïnat. Els mateixos veïns i treballadors de Rivière van col·lectivitzar la planta, a Can Tunis. [27]
[27] PORTELLI, Stéfano. «La Guerra Civil comença a les cases barates», a La Ciudad horitzontal. Urbanisme i resistència en un barri de cases barates de Barcelona. (2015) https://cultura.gencat.cat/web/.content/cultura_popular/07_publicacions/coleccions/Documents/SD_Originals/SD_Ciutat_horitzontal.pdf
Va ser obra dels anarquistes locals, que no se sap si van actuar com a comitè o com a individus exaltats per l’oportunitat de revenja, tot i que Candel ens parla a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de com van organitzar la defensa armada del barri davant el cop d’estat.
«La iglesia iba quedando destartalada y derruida. Habían arrancado las enormes puertas claveteadas del templo. La gente, como hormigas, iba y venía. En carros, carretones y carretillas, al hombro o arrastrando, se llevaban vigas, tablones, puertas, ventanas… Otros arrancaban cañerías. Con hachas astillaban la madera chamuscada y llenaban sacos. Todo era aprovechable. Con todo aquello remendarían sus cobijas. La casa de Dios se transubstanciaba así en casa de todos: ellos iban más allá del Evangelio. Con escardillos y picoletas escarolaban los ladrillos de un trozo de pared que empezaba a derrumbarse: les quitaban el yeso y el cemento, y era como si lo mondasen. Los apilaban a un lado y reñían con quien se acercaba a su montón de ruinas y desperdicios.
[…] Los hombres iban echando a la gente. Llevaban picos, palas y cuerdas e iban a derribar el edificio, pues se había convertido en un peligro para la gente.»
(Candel. «Segunda parte», a Historia de una parroquia. 1971).
«En el moment de l’alçament de les tropes franquistes al Marroc, els comitès de defensa van convertir-se en comitès revolucionaris de barriada, la primera organització aixecada en armes contra els nacionals: de nou els de les cases barates van ser entre els més ràpids i combatius.
[…]
Els comitès van requisar les armes que eren en mans de personatges potencialment perillosos –sicaris, esquirols, religiosos al servei de la patronal–; van col·lectivitzar fàbriques i terrenys, van organitzar centres per a l’abastiment alimentari, van gestionar els hospitals per als nombrosos ferits.»
(Portelli. «La Guerra Civil comença a les cases barates», a La Ciudad horitzontal. Urbanisme i resistència en un barri de cases barates de Barcelona. 2015)
I tornem a la memòria personal col·lectivitzada. En Ramón Tortajada, cosí del Candel, «va estar de sarabanda revolucionària la nit del 18 al 19 de juliol juntament amb els seus camarades de la CNT, va ser també a la barricada de les Cases Barates encarregat de la metralladora requisada al caserna de Lepant [el Moisés de Han matado a un hombre…] i se’n va anar al front d’Aragó en la columna de “los Agiluchos de la FAI”. Desconfiava dels fayeros amb la pistola al cinturó que anomenava incontrolats.» (Candel. «Balanç», a Primera història, primera memòria. 2006)
La dels Aguiluchos va ser l’última gran columna obrera que va sortir de Barcelona cap al front d’Aragó. S’hi deia així per la joventut dels milicians, cries d’àliga que, en l’imaginari anarquista, representava la llibertat i la ferocitat contra el poder. Eren l’equivalent llibertari a la lleva del biberó de l’Exèrcit popular l’any 1938, que va ser sacrificada a la batalla de l‘Ebre.
Per cert, tot i les seves simpaties anarquistes d’adolescent, en Candel diu sobre aquesta columna de milicians que «és fama que, sota la més estricta idea llibertària anarquista, i ja a les portes d’Osca i Saragossa, es van constituir aquells eriçons en assemblea. No entrarien en aquelles ciutats si no estaven tots d’acord, però tots, en què les places havien de ser conquerides, o rescatades, com es vulgui dir. Van discutir. Van deliberar. Mentrestant, els feixistes es van equipar, van fortificar els voltants. Mai no van aconseguir d’entrar a Saragossa ni a Osca.» (Candel. «La guerra», a Primera història, primera memòria. 2006)
Però no era la columna dels Aguiluchos, dirigida per Joan García Oliver, sinó la de Bonaventura Durruti, la que havia fet figa. Dins l’imaginari revolucionari d’aleshores, no cabia penjar-li aquesta llufa al líder màrtir.
Cap a Saragossa marxava la columna Durruti, la central, entre la del Nord dirigida per García Oliver i la columna Ortíz, del Sud-Ebre. En el seu avanç cap a Pina d’Ebre, la columna central va patir un atac aeri per tres avionetes de reconeixement. Van ser pocs els morts i els ferits, però es va estendre el pànic i Durruti va concentrar la força al poble de sortida, a Bujalaroz. Hi van romandre una setmana sense fer cap moviment tàctic que coadjuvés l’estratègia de tenalla de les altres línies.
«Mucho más probable resulta que Durruti quedara seriamente sorprendido por la manera en que una parte considerable de sus fuerzas se había disuelto ante una mínima presión militar.
[…]
Lo que es indiscutible es que durante una semana entera las fuerzas en el centro del dispositivo anti insurgente quedaron completamente paralizadas, lo cual permitió a los sublevados mandar refuerzos del frente de Huesca, en el Norte, como también a Belchite y Quinto, en el frete Ebro-Sur. Fue solo el 4 de agosto, una semana después del ataque de las tres avionetas, cuando la columna Durruti emprendió de nuevo la marcha, y para entonces la situación había cambiado irrevocablemente. Tanto la columna como su jefe habían dejado escapar completamente el momento revolucionario.»
(Kelsey, G. «El mito de Buenaventura Durruti», a El lenguaje de los hechos. Ocho ensayos en torno a Buenaventura Durruti. (1996)
Recullo aquesta citació per rebaixar la brama de tipus assembleari que persegueix la indecisió d’atacar. Tot i que ambdues soluciones no es contradiuen, perquè alguna cosa havien de fer estabulats durant una setmana… però l’historiador Graham Kelsey no se’n fa ressò.
En Joan Garcia Oliver havia deixat escrit en El eco de los pasos (1978), les seves memòries de guerra: «Durruti. Alto, fuerte, infantil. Muy escaso en dotes de mando».
La memòria històrica torna a ser el tema de l’article La vieja memoria, publicat al novembre del 2003 a La Marina.
| La vieja memoria La noche del 26 de septiembre pasaron por BTV la película de Jaime Camino “La vieja memoria”. Pensé que no me estaba gustando tanto como cuando la vi de estreno. Después fue ganando méritos, hasta que me cautivó. Jaime Camino demostró gran habilidad para sonsacar a los entrevistados, entrecruzar monólogos, intercalar fragmentos de documentales para ordenar fragmentos y monólogos… Yo la recordaba como si a cada personaje lo hubiese exprimido de un tirón, una entrevista entera y después otra, pero no, era como resolver con paciencia un ordenado y enorme puzle. Como personas entrevistadas o monologadoras aparecen Gil Robles, la Pasionaria, Federica Montseny Frederic Escofet, quien comandaba los mozos de escuadra cuando la revuelta del 36, Fernández Jurado, que había sido del POUM, Jaume Miravitlles, José Luis Vilallonga, Lister, Tarradellas… Vilallonga contó que su padre lo enchufó en los piquetes de ejecución y al final se acostumbró a fusilar. Escofet habló de la fidelidad del coronel Escobar, jefe de la Guardia civil republicana y que fue decisivo en la derrota de los militares en Barcelona. La Pasionaria explicó cómo abrió las puertas de los presos políticos cuando la República… |
| LM núm. 111, novembre del 2003, p. 20 |
Els altres pobles tenen també la seva memòria històrica i el seu propi dol. A l’article Las viejas heridas de la historia, al maig del 2004, es refereix a aquells pobles que han topat amb Espanya, concretament amb el seu colonialisme africanista compensatori de la pèrdua de l’imperi americà, i que han sobreviscut per explicar-ho.
Per exemple, hem de recordar que Alfonso XIII «va ordenar el primer bombardament aeri de la història amb bombes químiques contra població civil. L’estat mai no ha volgut acceptar-ho oficialment, però hi ha proves més que evidents que l’exèrcit espanyol, entre el 1923 i el 1927, va tirar gas mostassa contra els rifenys del Nord del Marroc, desobeint al prohibició del Tractat de Versalles (1919). Era la venjança pel desastre d’Annual (1921) en què van morir uns deu mil soldats espanyols. Alfonso XIII i els seus generals, incompetents en el camp de batalla, van comprar gas mostassa a francesos i alemanys.» [28]
[28] MONTANYÀ, Xavier. «La pesta borbònica», a Contra el silenci i la impunitat (2025).
El record d’aquella tremenda desfeta al Rif era ben viu a Catalunya abans de la guerra civil, a causa del soldats de lleva que no van poder pagar la redempció del servei i que hi van trobar la mort. En Santi Campreciós, protagonista de la novel·la El sant de la mare Margarida (2000), explica en temps de la República com va anar aquella embarrancada de la tropa i com ell s’havia pogut esmunyir entre els cadàvers i els ferits:
«Tothom sabia que aquells fusells els els venia el nostre propi exèrcit. […] Havíem resultat el caçador caçat. El general es dirigí al nostre coronel: digui als soldats que fugin. Nosaltres morirem. A ells no els pertoca. […] “Se salvi qui pugi”. Corneta, toca retirada! […]
Només ens en salvàrem mitja dotzena, tots petits d’estatura.»
(Candel. El sant de la mare Margarida. 2000).
A més, les conclusions de la investigació dels fets a la Comandància de Melilla portada a terme pel general Picasso van fer que el règim s’enroqués amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, que va portar la primera dictadura militar de la història d’Espanya.
A vegades les ferides dels altres ens obliguen a repassar les nostres responsabilitats col·lectives que preferim tocar d’esquitllada, com fa en Candel el maig del 2004 a l’article publicat a La Marina.
| Las viejas heridas de la historia, Los bereberes del Rif conservan su propia cultura, su código de leyes no escritas y su idioma, el amazig [*]. Su bandera es azul, verde y marrón. Los jóvenes rifeños guardan en sus casas la imagen del mítico Abd El Krim. Curiosamente, se trata de un héroe legendario absorbido por el tiempo. Nació en 1882 y murió en 1963, pero en el 1921 encabezó la insurrección de Marruecos contra Francia y España. Sus herederos suelen decir que se sienten más próximos a los andaluces que al resto de ciudadanos de Marruecos. El pasado terremoto de Alhucemas reabrió la vieja grieta que separa el Rif de Marruecos. Ellos, dicen los rifeños de los marroquíes, son árabes y nosotros bereberes. El Rif, una enorme franja de cordilleras que cruza Marruecos de este a oeste, está sumido en la pobreza y el olvido. Los bereberes del norte son comparables a los vascos, los del sur equiparan con los catalanes. Lo dicen bajo el sentido de la independencia. Si los vascos son la herida de España y los catalanes la enfermedad, ellos, los rifeños, y respecto de Marruecos, son las dos cosas a la vez, la herida y la enfermedad. Las ayudas que se enviaron a Alhucemas, cuando los terremotos, tardaron demasiado tiempo en llegar. Los rifeños son un saco de quejas. |
| [*] La Real Academia de la Lengua Española l’anomena bereber, i no reconeix amazig al seu diccionari. |
| LM núm. 117, maig del 2004, p. 20 |
Una de les moltes ferides que la Natura ens infligeix va ser el terratrèmol que la ciutat d’Al Hoceima va patir l’any 2004. I ara hem vist també que una altra ferida que els uns infligim als altres, havia estat l’ocupació del territori del Rif per l’exèrcit espanyol a començaments del segle XX, per competir amb França i altres potències europees en el repartiment del continent africà, i compensar així la pèrdua de l’imperi americà i les Filipines.
El desembarcament a Alhucemas –el primer d’aeronaval de la història— i la campanya militar durant 8 mesos van posar fi a l’efímera República del Rif el maig del 1926. Abd el-Krim n’havia proclamat la independència del Protectorat espanyol el 1921 després de la desfeta d’Annual.
