Julio Francisco Roldán Aquino
Tayabamba, Perú (1952)
Professió? Sociòleg i doctor en Filosofia. Professor universitari a Alemanya, autor de diversos llibres i analista polític.
Estat civil? Divorciat. Pare de quatre fills: Eleonora (37), Julián (28) i els bessons Fiona i Max (24).
Religió? Ateu.
Política? Em defineixo com a militant de les forces que mouen la humanitat.
Una trentena de persones escolten en silenci a l’Espai Veïnal Calàbria 66. Entre el públic, una presència destacada de la comunitat peruana i també acadèmics catalans. Al davant, Julio Francisco Roldán Aquino, sociòleg i doctor en filosofia, desplega una mirada llarga i descriu algunes de les claus de la geopolítica global.
Exiliat a Alemanya des de 1993, ha fet carrera a universitats com Hamburg, Bremen, Potsdam o la Freie Universität de Berlín. Avui combina la docència amb l’anàlisi internacional —també a la televisió pública alemanya— i una trajectòria intel·lectual amb quinze llibres publicats.
Però el seu focus ja no és només el país d’origen: parla d’Amèrica Llatina i, sobretot, del món. El seu últim llibre, ¿China, el nuevo centro de la civilización?, posa el focus en aquest gegant asiàtic, que s’ha convertit en un desafiament per als Estats Units, i en el canvi d’ordre global que ja està en marxa. Una lectura que ajuda a desxifrar i entendre què està passant
Del Perú a Alemanya. Com va ser aquest recorregut?
Soc sociòleg i era professor universitari a Lima, a San Marcos i al Callao. A principis dels anys vuitanta vaig començar a estudiar la situació política i social del Perú, en un moment en què esclatava la violència amb l’aparició de Sendero Luminoso.
Hi havia debat entre acadèmics: alguns deien que era un fenomen importat; d’altres, com jo, enteníem que responia a problemes profunds del país, com la pobresa i la desigualtat.
Quan la tensió va augmentar, també va arribar la repressió. Ens van acusar de fer propaganda terrorista només per les nostres anàlisis. Vam ser detinguts diverses vegades, perquè no van poder demostrar res, però l’ambient es va tornar molt perillós. Finalment, el 1993 vam poder sortir del país i refugiar-nos a Alemanya.
I què tal Alemanya?
Hi he pogut fer el doctorat i treballar en diverses universitats, com Hamburg, Bremen, Potsdam i la Universitat Lliure de Berlín. N’estic satisfet, perquè els llatinoamericans som pocs en aquests espais i no és fàcil d’accedir-hi.
Ara bé, també he hagut d’adaptar-me al fred i al caràcter alemany. Tinc bones amistats, però les relacions són més pràctiques i menys flexibles que les nostres.
Entrant en matèria, la Xina ocuparà el lloc que fins ara tenia els Estats Units? El seu llibre planteja aquesta qüestió.
És un llibre extens, però la idea és clara: no hi ha imperis eterns. Tots acaben caient per donar pas a uns altres. En cada època, algun país o regió esdevé central per motius històrics, econòmics, socials i culturals.
I vostè situa la Xina en aquest punt.
Sí. La Xina és una civilització mil·lenària, amb més de cinc mil anys d’història. És una de les cultures mare, on apareixen formes primerenques d’organització de la ciutat i de l’Estat.
Abans de Estats Units Europa havia ocupat aquest centre, sobretot a partir del Renaixement. En els darrers cinc-cents anys, Europa esdevé central amb el desenvolupament del capitalisme, que transforma l’economia i l’organització social.
Però Europa perd aquest paper en favor dels Estats Units.
Això passa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Europa havia esdevingut el centre del món, però ho havia fet també a través del colonialisme a Amèrica i l’esclavisme a l’Àfrica, que li van permetre acumular riquesa i poder. La Segona Guerra Mundial marca el seu declivi.
I és aleshores quan pren el relleu els Estats Units.
Després de la Segona Guerra Mundial es converteixen en la gran potència mundial, amb un període especialment fort entre 1991 i 2001.
El 2001, 11-S, és l’inici del declivi?
És un punt d’inflexió. Els Estats Units no havien estat mai atacats al seu territori. És un país jove, però també un dels que més guerres ha protagonitzat.
Quins altres signes apunten a aquest declivi?
Sobretot la pèrdua de pes econòmic. Ja no poden absorbir la producció global com abans, i aquí és on la Xina ha anat guanyant espai. Si aquesta tendència continua, podria convertir-se en el nou centre mundial. La qüestió és com reaccionaran els Estats Units i quin paper jugarà Europa.
Què fa que un país esdevingui imperi?
La combinació de diversos factors: econòmics, polítics, culturals i militars. I també el pes històric. La Xina té molts d’aquests elements: és un país immens, amb una de les poblacions més grans del món i una civilització mil·lenària.
És també una cultura amb una gran tradició d’innovació i acumulació de coneixement (la pólvora, el paper, la linotípia, els fideus, el futbol, l’astrolabi…), i això li dona una base de confiança i continuïtat molt potent.
Quines altres característiques defineixen aquesta possible nova potència xinesa?
La nova Ruta de la Seda n’és un exemple més, busca connectar la Xina amb el món, també amb l’Amèrica Llatina a través del Pacífic. És un projecte sobretot econòmic, basat en infraestructures, préstecs i comerç. La Xina treballa amb visió i un alt nivell de centralització: govern, Estat i partit funcionen com una sola trena, cosa que els permet planificar a curt, mitjà i llarg termini amb molta eficàcia.
I quin paper hi juga el Pacífic?
És un espai clau. Per a la Xina és estratègic, i per als Estats Units també. L’Amèrica Llatina, en aquest context, esdevé un territori en disputa.
Com s’està llegint la reacció dels Estats Units? Què estan fent?
Alguns sectors plantegen frenar l’ascens de la Xina amb una guerra preventiva, fins i tot militar, abans que es consolidi com a potència dominant. Altres, en canvi, defensen evitar aquest escenari i apostar per la convivència entre potències, assumint que el món ja no serà unipolar.
I quins reptes té la Xina per convertir-se en centre mundial?
Tot i el seu creixement, encara té dèficits importants: no té el mateix control polític, militar ni cultural que els Estats Units. La influència nord-americana continua sent molt forta, sobretot en la cultura i els hàbits globals: des del cinema fins a la llengua o el consum.
L’escalada amb l’Iran respon a aquesta estratègia de guerra preventiva?
Forma part d’una disputa més àmplia. Els conflictes a l’Iran, Ucraïna o el Iemen són, en certa manera, escenaris secundaris d’una lluita de fons. Washington identifica la Xina com el seu principal rival i, a partir d’aquí, mou aliances i interessos. En aquest context, alguns sectors aposten per reforçar vincles amb Rússia per frenar el seu ascens.
Donald Trump és un símptoma de la decadència dels Estats Units?
En els imperis en declivi sovint apareixen figures així. El seu estil pot semblar estrident o fins i tot caricaturesc, però les decisions de fons no depenen només d’ell.
Així les coses, com hem d’entendre els conflictes actuals, com el de l’Iran?
No són conflictes aïllats. Formen part d’una partida més gran, amb la Xina al centre. Els Estats Units busquen contenir el seu ascens i això passa també pel control de zones clau. El petroli i el dòlar continuen sent determinants. El fet que països com l’Iran comencin a comerciar en iuans qüestiona l’ordre econòmic actual. I tot això es combina amb interessos econòmics immediats, però també amb objectius polítics i geoestratègics a llarg termini. Ara bé, el gran risc per als Estats Units no és només extern. També és intern: una societat cada cop més fragmentada i fortament armada.
