«L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana i l’enfortiment del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals; afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics o religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.»
El punt 2 de l’article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans vessa bondat. I sentit comú.
Del món a Barcelona.
El 15% de la població de Barcelona té menys de 17 anys, segons dades de l’«Informe de situació de la infància i l’adolescència», de l’Ajuntament i de l’Institut d’Estadística de Catalunya.
Cada dia van a l’escola 245.144 nanos i adolescents. Estudien per ser homes i dones de profit, que és el que ens deien els nostres pares per inculcar-nos el valor de l’esforç, perquè no hi ha recompensa sense esforç.
A Barcelona hi ha 590 escoles d’educació infantil, 336 d’educació primària i 236 d’educació secundària.
A una cinquantena d’aquests centres se’ls aplica la categoria de «centres de màxima complexitat», segons el Consell Educatiu Municipal de Barcelona.
Això vol dir que molts pares són gairebé analfabets –inclòs l’analfabetisme digital– i que estan en situació de desocupació –a la cua de l’atur o cobrant subsidis d’algun tipus, com ara la renda activa d’inserció (480 euros mensuals)–, i, fins i tot, pares que acaben d’arribar a la ciutat i que se senten desemparats o perduts o cohibits o poc solts o superats. I els fills carregaran amb les penúries familiars.
Als barris de la Marina, tres centres responen a aquesta catalogació d’«alta complexitat socioeconòmica»: El Polvorí, Enric Granados i Can Clos, tots ells d’infantil i primària (3-12 anys).
El seu alumnat (uns quatre-cents nois i noies), el futur de la Marina, té tant talent com qualsevol fill del barri de les Tres Torres, a Sarrià-Sant Gervasi.
Només que a aquests nois i aquestes noies els costa més demostrar-ho.
La clau és invertir-hi per donar-los una oportunitat.
De Cantata al poble, del poeta Miquel Martí i Pol: «Sempre he pensat que qui sabia bé un ofici era més lliure i més capaç d’estimar».
El Polvorí
«Els nois i les noies de l’escola es van alegrar molt de veure’ns i ho vam passar estupendament durant l’esbarjo.»
En un passatge perdut del relat Tom Sawyer, detectiu (1896), el novel·lista «essencial» Mark Twain posa en context el lector. Enmig d’una trama enrevessada entelada d’assassinats i robatoris de diamants, Tom i el seu inseparable amic, Huckleberry Finn, s’ajunten amb els de la seva edat i juguen.
Dos xavals pobres que han venut milions, bilions i trilions d’exemplars al llarg d’un segle.
Avui, com fa cent i escaig d’anys, els nens fan el mateix al pati del col·legi: es diverteixen, fantasiegen, es cansen, suen, coregen, corren i volen.
El pati de l’escola El Polvorí (Camí del Polvorí, 8-10) concentra en tres-cents metres quadrats la diàspora del talent de Barcelona.
Anomenem diàspora del talent al talent invisible, o el que ha de pujar més esglaons per desenvolupar la seva creativitat.
La professora de primària Marta Torrent (Barcelona, 1964) fa que s’expandeixin i creixin els 150 alumnes d’El Polvorí, sense renunciar a la seva personalitat, independentment de la velocitat que prenguin.
Cabells triangulats, celles d’arc regular i un joiós somriure que assisteix al pesarós. Directora del centre des de 2006, ella és la Tia Sally de les aventures de Tom Sawyer, la tia llunyana que reparteix abraçades: «La tia va córrer a trobar-nos amb llàgrimes d’alegria, i tirant-nos de les orelles, ens va abraçar i ens va besar amb efusió».
Realment, Marta fa el mateix: «Quan celebrem Nadal o Carnestoltes, alumnes antics venen a l’escola i ens abracem».
Això ve complementat pel que li dicta el cor: «No es pot entendre l’educació de base sense el vincle emocional. Com els ensenyaràs a sumar si no hi creus en ells?».
Marta creu en cadascun dels seus, en cadascuna de les criatures a les quals ensenya multitud d’assignatures, algunes d’elles innovadores: hoquei (patinets amb rodes d’alumini), ràdio (038 FM) i robòtica (Codey Rocky).
A més de la lectura diària compartida, en el marc del programa «Despertem les paraules», en què aprenen a llegir, que és aprendre a caminar.
La gran balena, de Benji Davies; El capità Calçotets i l’atac dels vàters parlants, de Dav Pilkey; Frankenstein, de Mary Shelley…
El Consorci d’Educació de Barcelona classifica El Polvorí, fundat als setanta, com a «centre de màxima complexitat», la mateixa categoria que tenen l’Enric Granados i Can Clos.
L’etiqueta no deixa de ser una realitat, i també un «estigma» contra el qual combaten els 18 professors de plantilla.
La realitat aclapara: alumnes amb necessitats educatives especials (NEE A), alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals (NESE B), alumnes beneficiats pel Pla de xoc («Pla de xoc contra la segregació, per la igualtat d’oportunitats i l’èxit educatiu») i el projecte anomenat Motxilla Escolar («Mesures per garantir la igualtat d’oportunitats a l’escolarització»), que atorga, entre altres coses, les beques menjador.
«Superem el 60% de la ràtio de vulnerabilitat», diu la Marta, comprenent el que amaguen les dades. «Situacions de famílies en situació de desestructuració, sense papers, amb manca de feina… Nosaltres no jutgem, acompanyem. També et dic una cosa: no són els nens els que arriben tard a l’escola, sinó els pares.»
Ans al contrari, si agafem la lupa de 24 polzades de Tom Sawyer, detectiu, podem veure molt més que un informe tècnic.
Podrem veure alguna cosa en què la mirada menys acostumada mai no recalarà: les dinàmiques de les «pràctiques de restauració» que, simplificant, intenten completar la sanció amb la reparació.
Inesgotable el corol·lari de paraules boniques que neix d’aquesta filosofia: racons de la calma, cercle de confiança, resolució positiva de conflictes…
A això s’hi afegeix la terminologia de suport: emo (educador emocional), PAE (Pla d’Activitats Escolars), Caixa d’Eines («Introdueix pràctiques artístiques dins el currículum escolar per reduir les desigualtats»)…
«Treballem molt l’educació emocional i la integració», convé Marta. «En qualsevol moment salta l’espurna i se’n fa una de grossa com un cove… Són nens, i no poden assumir ni gestionar segons què es porten de casa… Una persona pot caure al pou per multitud de motius. Però volem que siguin feliços, amos del món, i que vegin fets els seus somnis.»
Graduada a Magisteri i Pedagogia, Marta Torrent també ha fet classes a Ciutat Meridiana (Nou Barris), el lloc amb més desnonaments d’Espanya.
«Ja de petita volia ser mestra: posava en fila les nines i els deixava anar un discurs.»
La seva frase la podria agafar Banksy i fer-hi un poderós grafit que encoratgi la raó: «La intel·ligència, l’alegria i les ganes de viure són universals i no tenen res a veure amb l’ètnia».
Exactament el mateix que diu Mark Twain: «Com més compartim les penes i les alegries de les persones, més properes i estimades es tornen per a nosaltres».
Enric Granados
«A l’era de Saddam Hussein, Abu Ghraib, a uns quaranta quilòmetres a l’oest de Bagdad, era una de les presons més conegudes al món per les seves tortures, execucions setmanals i condicions de vida infrahumanes.»
Així comença el reportatge titulat «Tortures a Abu Ghraib», amb què el reporter nord-americà Seymour Sy Hersh (Chicago, 1937) va tornar a llançar l’scoop, la bomba informativa, el 2004, quan tenia 67 anys.
Seymour Hersh va estudiar a la Hyde Park High School, escola pública del sud d’Illinois, amb un munt de nois sense calés que, com ell, van néixer de pares migrants; els seus procedien de Lituània i Polònia.
El gran periodista del segle XX Sy Hersh va treballar a la bugaderia familiar, amb la qual cosa es va costejar la matrícula universitària.
Per a la cursa que va seguir i va triar aquest tot terreny guanyador d’un Pulitzer estan dotadíssims qualsevol dels alumnes de l’escola Enric Granados (passeig de la Zona Franca, 98).
«Volem que tothom tingui les mateixes oportunitats, que tothom tingui oportunitats», diu, lacònica, María Gómez Nebot (Barcelona, 1977), la directora del centre des de 2020. «Hi ha una gran diversitat, i molts casos de “matrícula viva” [preinscripció al llarg del curs]. Per nosaltres és un repte l’ensenyament aquí.»
El Consorci d’Educació de Barcelona ha posat la mirada sobre aquest poderós trident reptador: juntament amb El Polvorí i Can Clos, Enric Granados ha estat catalogat com a «centre de màxima complexitat».
En el cas d’Enric Granados, més del 60% dels 165 estudiants matriculats pertanyen a famílies vulnerables.
Enric Granados forma part del «Pla de millora d’oportunitats educatives» de la Generalitat de Catalunya, adreçat a l’alumnat amb «condicions socioeconòmiques desfavorables». Bona part del pressupost prové dels fons Next Generation per a la recuperació econòmica després de la pandèmia.
Els 18 professors de plantilla han capgirat una situació que podria generar mala fama. Precisament, el «gresol de cultures» dona un caràcter singular a un centre que ja ha aconseguit ser referent de diverses iniciatives.
Enric Granados és seu del projecte Concilia, de l’Ajuntament de Barcelona, «per facilitar la conciliació familiar i personal a persones que no disposen del suport necessari».
Altres propostes s’experimenten a les seves aules: la plasmació de la «cultura restaurativa» mitjançant el programa Encercle, «per a la gestió positiva de les relacions i del conflicte»; l’activitat participativa Cantània, en què els escolars interpreten una cantata a L’Auditori; la passió per la dansa amb l’ajuda de ballarins de l’Institut del Teatre, etcètera.
Enric Granados té seient a la Xarxa d’Escoles de la Marina, de creació recent.
El 25 d’abril del 2024, l’escola Enric Granados va celebrar el 50è aniversari (1974-2024).
«Vam convidar el màxim d’exalumnes i vam crear una comunitat d’alumnes, amb l’ajuda de voluntaris», explica, il·luminada pels darrers raigs de sol de la tarda que s’escolen per la finestra. «La conserge, la Fany, va estudiar a la primera promoció, i va dir unes paraules aquell dia.»
Si a la directora María Gómez li poséssim com a deures fer una redacció d’estil «com és la meva escola», escriuria això: «Estructuralment, Enric Granados és preciós, bonic i lluminós. Abans era fosc, tenebrós i lleig. És peculiar, hexagonal i molt tranquil».
Aquell any es van penjar cartells del 50è aniversari el disseny dels quals remetia a la primera plana d’un diari anglès fabulat, el Daily Quote.
A la capçalera, «breaking news» i «special edition».
Seymour Hersh, com el claustre de l’Enric Granados, sempre ha treballat a peu de carrer.
Mai no ha penjat les botes.
Can Clos
Quan l’escriptora Ana María Matute va escriure els microrelats Los niños tontos no va ser perquè pensés que els nens fossin ximples, sinó perquè creia que els nens que no sabien jugar no eren nens corrents; eren nens que pensaven.
Els nens ximples de Matute són fills de totes les professions, i són tan espavilats que els adults van darrere d’ells, cosa que tampoc no sorprèn.
L’endemà, els noranta nens de l’escola de Can Clos (Pedrera del Mussol, 10) també escriuran, prosa o poesia o un mix de gèneres inconnexos. I ho faran pel mateix motiu que movia la Premi Cervantes del 2010: canalitzar i reconvertir el malestar en el món.
«Aquí tenim un 80% de nens fills de famílies en situació de vulnerabilitat econòmica. Vull recalcar això d’“econòmica”, perquè exceptuant això, són iguals que la resta. El nivell de l’escola el posen els nens, de la mateixa manera que l’escola la fan els professors», explica la directora del centre des del 2021, Yolanda Cruz (Barcelona, 1975), dona de tendreses que s’ha arrelat en la naturalesa d’aquest equipament modèlic. «Disposem d’un entorn privilegiat, la muntanya de Montjuïc. A més, quan vaig arribar teníem una granjeta, amb gallines i conills.»
La primera vegada que la Yolanda va trepitjar Can Clos, el 2006, va descobrir una escola «fantàstica».
El claustre la va acollir.
I el barri amb el qual interactua des d’aleshores ha evolucionat a passes de gegant, passes «impressionants».
«S’ha de revertir l’estigma que puguem tenir; no és un barri conflictiu ni és un centre conflictiu, no més que els d’altres districtes», addueix.
El fet de tenir una taxa considerable de nens que requereixen una atenció especial no és cap minva.
Sí que és cert que calen més recursos perquè l’«escola inclusiva» pugui desenvolupar la seva potencialitat. Per exemple, més tècnics d’integració social. Per exemple, mestres especialitzats en pedagogia terapèutica.
«Pensa que també hi ha nens amb necessitats educatives i que ajudem moltes famílies en les gestions telemàtiques per demanar beques i formalitzar preinscripcions», diu.
Al costat de la tanca de Can Clos, un s’atura. S’hi llegeix: «Els infants necessiten… la teva presència, jugar, confiança, aprendre, cometre errors, amor». Amor.
Els nens de la Yolanda i dels 16 membres de l’equip docent són nens els pares dels quals pugen la costa de gener fins i tot al setembre. En molts casos, els pares encara han de regularitzar els papers.
Falten «eines parentals» per posar límits als nois i fer que compleixin els horaris i les tasques.
«Simplement, es tracta d’incorporar normes i fer veure a la canalla que no són els únics reis de la casa, que no poden estar jugant amb la Play fins a qualsevol hora.»
Tot això està relacionat amb les «dificultats educatives» que afronta la societat en conjunt.
Segons la directora, Yolanda Cruz, Can Clos és un reflex del barri (mancat de serveis: supermercat, farmàcia, fleca…).
I el barri és un reflex de la ciutat, que ha d’aprendre a estimular els més petits.
Can Clos no és ni més ni menys; potser més, ja que els mitjans escassos des de la seva fundació, el 1970, s’equilibren perquè cadascú doni el millor de si mateix.
«Jo reivindico l’escola i el barri, cadascun és dins de l’altre.»
Els nens ximples d’Ana María Matute no ploren.
«El nen va caçar tots els estels de la nit, les aloses blanques, les llebres blaves, els coloms verds, les fulles daurades i el vent punxegut. Va caçar la por, el fred, la foscor.»
