Reafirmar la democràcia, també des dels barris
Vivim temps en què qualsevol excusa és bona per tornar a insistir: cal aprofundir en una cultura democràtica real, oberta i no elitista. A Catalunya, sovint el debat públic es queda a les institucions, als despatxos o als platós. Però la democràcia, si no arriba als barris, a la ciutadania, es buida de sentit. Per això, iniciatives com el Cicle Candel, organitzat des de la base, són tan necessàries. Perquè enfortir la memòria crítica i la mirada veïnal és també fer democràcia. La premsa de barri, fidel al seu esperit de servei als interessos veïnals i de territori, també forma part d’aquesta feina.
El passeig de la Zona Franca, una reivindicació pendent
Una altra forma de fer política és complir amb els compromisos. El projecte del passeig de la Zona Franca fa anys que és una demanda veïnal. I si bé és cert que ara comença a reactivar-se, les anades i vingudes del passat ens obliguen a mantenir l’exigència. La transformació —o pacificació— d’aquest eix ha de ser una realitat. I les autoritats —totes— han de moure peça amb una voluntat ferma de portar-lo a terme.
L’espai públic i la cura que se’n té són també indicadors del respecte institucional. El passeig, més que una via urbana, és encara una de les últimes autopistes interiors de la ciutat, enmig d’un entorn eminentment urbà. Celebrem la reactivació, però calen més passos que ens permetin confiar que avancem de veritat i que, sigui quin sigui el proper govern, no haurem de tornar a començar des de la casella de sortida.
El cas Mazón: dany a la democràcia
La crisi arran de l’aniversari de la DANA —la tempesta que va causar 229 morts al País Valencià— ha posat el president Carlos Mazón al centre de la polèmica. La seva presència al funeral d’Estat, tot i la petició explícita de les famílies perquè no hi assistís, ha estat viscuda com una provocació. No es tracta només d’un gest desafortunat, sinó d’un error polític greu, que afecta la credibilitat del càrrec i de les institucions que representa.
Mazón personifica una forma de fer política insensible, allunyada del dolor real i del respecte institucional. La seva actitud no només ha ofès les víctimes, sinó que ha aprofundit encara més la desconfiança ciutadana envers els representants públics. I això ens perjudica a totes i tots.
Una oposició necessària, però responsable
La recent compareixença del president Sánchez ha tornat a mostrar com d’enverinat està el clima polític. El Partit Popular no ha encertat ni en les formes ni en el fons, i no contribueix a reforçar la institucionalitat ni a presentar-se com una alternativa de govern creïble. Es poden —i s’han de— qüestionar moltes decisions del govern espanyol, però cal fer-ho amb una mínima ambició de representar el malestar social i oferir propostes útils.
El que no serveix és alimentar el soroll sense adreçar els problemes de fons: habitatge, salaris, convivència, serveis públics. I, al capdavall, ni tan sols com a estratègia política resulta eficaç: el PP continua sense atrapar el seu competidor més pròxim, VOX, i sembla atrapat en un joc que només afebleix la democràcia.
En paral·lel, Junts ha trencat amb el govern estatal, un moviment que no implica fer-lo caure però sí accentua la inestabilitat política. I aquí també cal ampliar la mirada: bona part de la dinàmica política actual —sigui des del govern o des de l’oposició— està més centrada en la competència entre partits que no pas en respondre a les urgències socials. Tornem a trobar a faltar una agenda real, connectada amb les preocupacions de la ciutadania i les amenaces que tots ja palpem.
