No perdre el nord Editorial
Aquest 11 de setembre, més enllà de banderes i consignes, cal recuperar l’esperit profund de la Diada: una jornada per reafirmar-nos en els valors democràtics que han de sostenir la nostra convivència. En un moment de retrocés de drets i d’inestabilitat global, no podem perdre de vista que el veritable patriotisme és el que defensa la llibertat, el respecte i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Cal que la ciutadania torni a mirar-se amb confiança. Que ens busquem, que ens escoltem, que compartim els reptes i també les esperances. Teixir valors comuns no és només un desig: és una necessitat democràtica davant la temptació de l’autoritarisme, la por o l’enfrontament com a norma. La Diada ha de ser un recordatori viu d’aquesta responsabilitat compartida.
Sortim al carrer, doncs, no només per commemorar, sinó per demostrar que encara som aquí. Que no renunciem al país que volem construir: més just, més lliure i més digne i amb oportunitats per a tothom. Participar és reafirmar-nos. I avui, més que mai, cal fer-ho.
El foc com a advertència
Els incendis que han tornat a colpejar el país ens recorden que calen lideratges polítics a l’altura del moment. I que cal una gestió rigorosa dels recursos públics, pensant sempre en la protecció del territori, del patrimoni natural i, sobretot, de la vida. No és només un problema tècnic, és una qüestió de prioritats polítiques i morals.
Davant el canvi climàtic, no ens podem permetre cap ambigüitat. Menystenir-ne les conseqüències o blanquejar discursos negacionistes és condemnar-nos com a societat. Cal una ciutadania activa, crítica i compromesa amb el planeta. I uns mitjans, institucions i líders que estiguin a l’altura d’aquesta urgència.
Una crida a la contenció i la defensa de la dignitat del nostre barri
La crispació política que s’escampa, tant a les institucions com al carrer, no només empobreix el debat públic: el deteriora fins a fer-lo irrespirable. Cal responsabilitat per no escalfar encara més un clima ja prou tens. Les paraules, els gestos i les actituds importen. I més encara quan provenen d’aquells que tenen altaveus o responsabilitats públiques.
És cert que sempre hi ha hagut qui no ha cregut en la democràcia, i aquest país en té memòria. Però justament per això, avui no ens podem permetre fer cap pas enrere. En moments com aquest, cal més que mai una voluntat clara de contribuir a millorar, no a empitjorar. Prudència no vol dir silenci; vol dir lucidesa i compromís. El país —i també el nostre barri— necessiten menys consignes i més ponts. I això comença per no deixar-se arrossegar pel soroll i per reafirmar, dia rere dia, la cultura democràtica del respecte.
La protesta i el malestar pel deteriorament de les condicions de vida als nostres barris són legítims. També ho és assenyalar la manca d’inversió sostinguda en polítiques públiques, que acaba tensant la convivència: sanitat, educació, seguretat i una feina que et permeti viure formen un conjunt inseparable. I quan una d’aquestes potes falla, en barris com la Marina es nota de seguida.
Per això la mobilització és necessària. Però cal estar atents a qui s’hi apropa només per treure’n rèdit, sense cap voluntat real de contribuir a cap solució. Alguns discursos s’aprofiten de la por o del dolor per sembrar divisió i estigmatitzar, i això ens acaba perjudicant a totes i tots.
Finalment, i per bàsic que sembli, cal recordar que el respecte també ha d’incloure qui pensa diferent. L’adversari polític no ha de ser mai vist com un enemic, sinó com algú amb qui compartim el repte de construir una societat millor. Desconfiem de qui, des d’una palestra pública, no practica aquest respecte. Perquè qui no manté unes mínimes formes democràtiques, no hauria mai de poder representar-nos.
