Ignasi Conesa, primer secretari del PSC a Sants-Montjuïc
Estem vivint moments en què la crispació política està de moda. Que no la crispació social. Alguns polítics han disposat que aquest ha de ser l’estat del país i realment no és així i s’equivoquen de totes, totes.
Els partits de la dreta espanyola, tant l’extrema com la més extrema, s’han proposat un destí claríssim: fer soroll i utilitzar tota mena d’eines per fer brut el joc polític. Han estat fent servir la seva frustració per no haver aconseguit el govern d’Espanya per deslegitimar un govern sorgit dels pactes democràtics d’un parlament democràtic.
Ells saben perfectament que el soroll i la crispació provoquen malestar i abstencionisme, i en els seus càlculs està present que els beneficia electoralment. La ciutadania s’absté quan veu que els seus problemes no són els que es debaten, quan veuen que del que es parla no els afecta a la seva vida diària, i els partits conservadors saben perfectament que els votants més abstencionistes i els més crítics quan això passa són els que escullen opcions de progrés.
Els insults i les desqualificacions són constants, sobretot a la política a Madrid per part dels polítics que no fan servir arguments, sinó crits. El govern d’Espanya és víctima d’un tracte denigrant per part de l’oposició. Els ministres i, fins i tot, la tercera autoritat de l’estat, són tractats com càrrecs il·legítims. Ens rebel·lem i no ho podem permetre, perquè al final això denigra la democràcia, provoca desafecció i fa que els nostàlgics d’obscurs temps passats ocupin les administracions democràtiques i facin polítiques regressives per la majoria. Per la majoria de les classes mitjanes i treballadores.
El Partit Socialista ha estat responsable. Tant en el Govern com a l’oposició, ha estat respectuós sempre amb el partit governant i ha arribat a pactes d’Estat quan ha tocat amb els governs del Partit Popular. És una evidència que els estats de crispació sempre s’han produït quan el PP, ara acompanyat per VOX, no governen. Ho va patir Felipe González amb una campanya brutal de desqualificació personal, ho va patir Zapatero intentant deslegitimar la seva victòria l’any 2004 i desvirtuant totes les seves mesures d’igualtat i de convivència; i ho està patint ara Pedro Sánchez, amb un intent desqualificació personal multiplicat amb insults d’alts decibels per tirar per terra la seva gestió de més drets, més igualtat i més convivència.
Reitero, no podem permetre les actituds que tenen certs partits a l’hora de fer política, no podem permetre que formi part de la normalitat i la ciutadania hauria de prendre nota de les actituds d’aquests responsables de la dreta que enfanguen el terreny per treure rendiment. Les societats madures i democràtiques no podem permetre que guanyin la partida.
