Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona i a tot Espanya dona per a moltes lectures. Inesperats per al PSOE, han provocat que el president Pedro Sánchez avancés eleccions al 23 de juliol. Una pressió per a totes les estructures i també per l’humor social. No obstant això, és una mesura intel·ligent i valent en tant que esclarirà el panorama.
Passades aquestes eleccions hauria d’haver-hi certa estabilitat. Tret que la dreta perdés i tornés a qüestionar el sistema democràtic —com ho va fer la madrilenya Isabel Diaz Ayuso— o la legitimitat del govern sortit de les urnes —com han fet PP i VOX durant aquesta legislatura—. La dreta i l’extrema dreta actuen d’aquesta manera, desacomplexadament, arreu.
Estan animats pel rèdit electoral en una ciutadania fatigada després de tants sotracs socials i amb creixents sectors de la població espantats davant la incertesa i la manca de perspectives de futur. Les polítiques del govern han evitat el pitjor durant les crisis que hem travessat, però objectivament les condicions de vida de la majoria dels ciutadans ha empitjorat. Aquesta és una qüestió important a l’hora d’analitzar els resultats i l’auge de l’extrema dreta.
Sobre les eleccions, a Catalunya, i amb una pèrdua de més de 300 mil vots, l’endemà de les eleccions ERC ha fet un canvi de discurs revifant la causa de l’independentisme; una evidència del pànic dels seus dirigents per la davallada electoral. Esquerra té un problema d’anàlisi, de gestió, de comunicació i de quadres polítics. De lideratge, al cap i a la fi.
A Santa Coloma de Gramanet Gabriel Rufián va pujar tan sol un regidor i no va evitar la majoria absoluta de Núria Parlón. L’altra candidata estrella d’Esquerra, l’exconsellera de sanitat, Alba Vergés, a Igualada, va perdre més de set punts i dos regidors, respecte a les eleccions de 2019. I Ernest Maragall ha quedat quart en la cursa a Barcelona.
Per això, cal una anàlisi més assossegada que posi llum i perspectiva a l’actuació del govern de la Generalitat. L’executiu emet poc i quan ho fa deixa al descobert errors com les oposicions mal organitzades o la incapacitat per impulsar acords que donin resposta a la sequera, per exemple. El seu últim gir discursiu és incoherent amb el que havia pregonat fins ara de ser pragmàtica; no hi ha estratègia a seguir i no l’encerta.
Pel que fa al grup dels comuns a la ciutat, tenen el mèrit d’haver resistit dues legislatures al consistori sense comptar amb els ressorts de poder econòmic i mediàtic que donen suport a altres partits. Tanmateix, la seva relació amb l’elit econòmica s’ha limitat a l’enfrontament discursiu havent pogut buscar mesures més consensuades amb tots els agents. Tampoc han estat especialment audaços seduint sectors diversos com el professional o veïnal, aliats naturals que no han trobat gaire engranatge ni entesa amb l’espai progressista. Resta per veure com acaben les negociacions i quines reflexions i plantejament nous fan.
Quant a la formació de Xavier Trias, caldrà veure si aconsegueix els suports per poder governar i amb qui ho fa. Alhora també caldrà veure si l’alcaldable ha pres nota de l’error que li va treure l’alcaldia l’any 2015; no fer inversió social allà on més es necessita, als barris de la ciutat, malgrat tenir un consistori amb els comptes sanejats i amb superàvit.
Una altra opció és que el PSC es faci amb el suport d’ERC; poc entusiasme s’hi veu en tots dos partits fins ara, malgrat que ambdues formacions podrien beneficiar-se de contrapartides importants si es volguessin entendre.
Així les coses, malgrat la nova cursa electoral que tenim al davant, a tothom ens convé assossegar-nos i no perdre perspectiva per situar-nos i encertar una mica més en la política i en tots els àmbits de la vida.
