El setembre ja és aquí! Possiblement el mes més odiat, o menys estimat (digueu-ho així si preferiu no ferir sensibilitats) per la majoria de catalans, ja que, setembre, és sinònim de final de vacances, de retorn a la feina o als estudis, és sinònim de tancar el parèntesi d’uns dies de descans en les nostres vides per tornar a entregar-nos en cos i ànima al sistema de producció capitalista que ens envolta. En el meu cas, aquest setembre jo no “tornaré” enlloc, sinó que començaré una nova aventura a la universitat, envoltat de joves que, igual que jo, persegueixen un somni, buscant una feina que, quan siguin grans, els regali unes quantes setmanes de vacances, però tampoc moltes, eh, que hem de seguir produint.
Tenint en compte l’escassetat de dies de gaudi que tenen la majoria de catalans amb feina estable, ja que si no tens feina deus tenir més dies de preocupació que de descans, és important aprofitar-los bé per poder fer el que un “bon català” anomenaria unes “vacances com Déu mana!”.
El primer és decidir els dies del viatge, que normalment serà durant l’agost i durarà entre uns quatre o cinc dies (si votes a ERC o al PSC) o set o vuit dies (si votes a Junts (és a dir Convergència, o al PP), a no ser que sigueu tan alternatius de decidir marxar durant la primera setmana de setembre (si ho feu, segurament sou votants d’En Comú Podem). Que sí, Josep Maria, ja hem vist que has anat a Praga del 3 al 8 de setembre quan tots estàvem tornant a les nostres vides quotidianes. Un aplaudiment per aquest mestre, espavilat fins i tot, quan, després de passar-se tot l’estiu esparracat al sofà mirant programes refregits a TV3, decideix marxar de viatge en el moment en què absolutament tothom comença a assumir que l’estiu ja s’està acabant.
El segon punt és el lloc on aniràs de vacances. Decidir-ho és ben fàcil. Un “bon català” no marxarà de viatge a l’altra punta del món, però tampoc pot anar per Espanya, que ja els donem prou diners entre tots. Arribats a aquest punt, les opcions acaben sent França (mai París), el País Basc, Portugal o Itàlia. Cal dir també que, si ens decidim a “llençar la casa per la finestra” ens podem donar el luxe d’anar a Berlín o fer una escapada transgressora per anar a veure les platges de Croàcia o Albània.
El tercer punt és essencial, ja que si parlem de l’equipatge, un “bon català” ha d’emportar-se sempre més roba de la que utilitzarà. Que estem a ple agost i anem de vacances a Roma? Doncs agafem cinc o sis dessuadores i algun anorac per si plou, per si de cas, per si de cas. Això sí, entre les muntanyes de roba innecessària ”un bon català” no hi trobarà el seu banyador o el raspall de dents que es va deixar a casa perquè abans de marxar estava massa estressat pensant en si arribar a l’aeroport amb tres hores d’antelació era marge suficient per no perdre el vol.
En resum, el viatge d’un “bon català” és un element indispensable en la vida dels catalans de classe treballadora, que els aporta moments d’estrès i nervis que es compaginen amb l’indescriptible gaudi de prendre’t una cerveseta ben freda al vespre mentre degustes uns festucs o unes olives i sona, de fons, un batibull de converses en un idioma estranger que no comprens però que et fa sentir lluny de casa, desconnectat. Tot i això, un bon català, vagi on vagi, no perdrà mai el costum de dir “merci” i “adéu”, i de somriure quan, de viatge, senti a algú parlar català. Perquè sí, el meu país, el nostre, és molt petit, però els catalans estem i estarem sempre orgullosos d’haver nascut en aquesta terra anomenada Catalunya.
