“Independentisme, moviments socials i llibertaris, esquerra rupturista, anarquisme, feminisme o immigració han estat en el punt de mira dels aparells d’un Estat amb grans dificultats per pair el que s’entén com a dissidència. Nombrosos activistes anònims han estat portats davant l’Audiència Nacional sota l’acusació de terrorisme, però després tot ha quedat en no-res, en molt poc o en condemnes qüestionades. Tot plegat, sense víctimes, ni atemptats ni armes.
La periodista Sara González en el seu llibre recentment publicat Raons d’estat explica que la memòria és el principal motor social per combatre la justícia simulada –la pitjor de les injustícies, li deia Plató–, en una societat en què massa sovint la presumpció d’innocència ha saltat pels aires i on es fa una interpretació laxa dels delictes més greus del Codi Penal amb l’argument de la seguretat i de la unitat territorial. Raons d’Estat, en diu la minoria al poder. Com pot ser que això passi en un estat constituït com a democràcia? I fins a quin punt els aparells de l’Estat han actuat sota la lògica del seu propi interès durant dècades?, més enllà del Procés català, que tant ha sacsejat el panorama polític.
Com pot ser que aquesta pauta s’hagi repetit al llarg del temps, fins i tot quan ja no existeix una organització terrorista a l’Estat? Els engranatges de l’actuació contra la dissidència prenen dos camins: els que sota el paraigua de la lluita antiterrorista impacten sobre els moviments socials i/o alternatius i els que, amb un clar mòbil polític darrera serveixen per a desacreditar el rival i l’oposició, considerats elements desestabilitzadors del sistema vigent.
[…]
Hi ha coses que s’han anat repetint perquè són producte de la carcassa amb la qual s’ha vestit l’Estat espanyol, un estat que encara no ha fet net del franquisme, millor dit del feixisme, ja que a Alemanya i a Itàlia no s’anomena aquell malson amb el nom del líder, no es diu hitlerisme o mussolinisme, sinó simplement nazisme o feixisme. Comparteix honor amb l’stalinisme…
Fins ara, no s’ha produït cap tall amb la dictadura totalitària: ni en l’àmbit institucional, ni en la judicatura, ni en els cossos policials. Per exemple, d’on surten aquest jutges que sembla que jutgin les víctimes per contra dels assetjadors? D’on surt aquesta policia que fa els ulls grossos amb les manifestacions clarament feixistes i nazis i persegueixen aquells que es manifesten pels drets civils, laborals o d’habitatge, reconeguts tots ells en la Constitució, el màxim text jurídic que teòricament empara tots aquests drets?”
Eugènia de Pagés i Bergés
Fragment de l’entrada Raons d’estat: la plantilla basca, publicada per l’autora al seu bloc Repescant el passat, el 20 de març del 2021
