Jesús Martínez
Tú no puedes volver atrás /
porque la vida ya te empuja /
como un aullido interminable.
No fan por els llops que udolen interminablement. Els gossos també udolen quan les ambulàncies fan sonar les sirenes. Són llops bons.
Els versos de dalt pertanyen al poeta José Agustín Goytisolo. Els va escriure per la seva filla, en Palabras para Julia, el 1979. Més tard els posaria música (guitarra i veu) el cantautor Paco Ibáñez, entre d’altres.
Si avui visqués José Agustín, li dedicaria un poemari a un nen que no és el seu fill, però com si ho fos. Es diu Kevin (pseudònim). Va néixer el 8 de febrer de 2019. Ja es té dempeus.
Kevin és l’únic nen de Barcelona que ha nascut en un banc.
Amb objectivitat, va néixer a l’Hospital de la Maternitat. En qualsevol cas, a les poques hores, ja era a casa seva: l’antiga seu de la sucursal de Catalunya Banc, banc en tota regla (lucrar-se és la seva màxima finalitat) encara que es vengués com a caixa d’estalvis, Catalunya Caixa-Caixa Catalunya (les caixes promouen l’estalvi, per això van acabar desapareixent, perquè els estalvis de les famílies se’ls van quedar els consellers executius, abans d’aquell rescat bancari d’infaust record).
El 2011, Banco Bilbao Vizcaya Argentaria («Volem, més que mai, estar amb tu i ajudar-te») va comprar Catalunya Banc o com es digués («Els problemes de diners sempre tenen solució»). El lema que van usar per fer palesa l’operació: «Sumar multiplica».
Kevin viu a l’antiga oficina número 0636 de Catalunya Banc, al carrer Mare de Déu de Port, 415, cantonada amb el carrer Mineria, a La Marina.
El banc va tancar poc abans de ser ocupat, el 2015.
Els pares de Kevin es van establir, al maig de 2019, en el que va ser una entitat bancària.
Els pares es diuen Duvan Camilo (Bogotà, 1991) i Erika (Bogotà, 1995). Van arribar a Barcelona, amb visat de turistes, el 2017. Fugien d’una situació econòmica molt pitjor que la viscuda a Espanya per la crisi de 2008. També fugien de la violència, que va parella a la manca de subsistència.
Parla Duvan: «Acá ya vivía una docena de personas, algunos mala gente, delincuentes, volados. Nosotros nos instalamos en una habitación al fondo, tirados sobre un colchón los tres. Fue algo duro».
Els tres són Duvan, la seva parella, Erika, i el seu primer fill, Gustavo (pseudònim), nascut el 2011.
Gustavo estudia a l’Escola Jaume I, a Sants. No vol convidar a cap amiguet perquè li fa vergonya.
Mesos abans, en els inicis de la seva aventura barcelonina, havien llogat una habitació (de tres per quatre metres) al carrer Burgos, per la qual pagaven uns tres-cents euros. Un amic els va dir: «Jo tinc l’opció d’un banc».
El 2015, Caixa Banc va tancar el local.
Des de desembre de 2019, la família de Duvan es va quedar com a únics inquilins a l’entitat bancària. La resta, s’havien anat buscant la vida, sabent que tard o d’hora els arribaria l’ordre de desnonament.
«Yo les dije: “Márchense ustedes, que no tienen a quien velar. Yo me quedo con mi família”.»
De fet, el desallotjament estava previst pel 24 d’abril. Per a ells, la crisi sanitària ha estat una crisi salvadora, perquè el Govern espanyol, el 31 de març, va promulgar un decret llei pel qual se suspenen els alçaments durant sis mesos.
Igualment, el seu advocat d’ofici els prevé: «El desnonament arribarà tard o d’hora».
Duvan treballa en la construcció.
Ha pogut regularitzar la seva situació. Ja té els beneïts papers.
«Vivir en estas condiciones a mí no me gusta. Aquí estamos en situación ilegal, sí, porque aquí no pagamos y mi idea no es robar al Estado. Yo quiero tener derecho a pagar, esta sería mi obligación. Por eso necesitamos un alquiler que pueda pagar», manifesta Duvan.
Parla Erika: «Estamos tramitando un alquiler social. Estoy esperando respuesta. También estoy esperando el desalojo. Por ahora, la asistenta social nos ayuda, y en la parroquia de Port nos dan arroz, leche y aceite».
Els mobles de casa seva són recollits a les escombraries. La seva llar s’assembla a un dels decorats de la sèrie televisiva Cuéntame cómo pasó, dels setanta i vuitanta, i té la seva raó de ser: la gent gran ha anat morint i els seus pisets, en els quals van viure durant cinquanta anys, passen a fills i néts, que no tenen cap pudor a desfer-se dels trastos vells.
Els trastos vells són els somnis d’una generació humil que va a pagar a terminis cadascun dels seus estimats utensilis.
Per això, els olis de cavalls que decoraven les sales d’estar a l’Espanya de la Transició, han estat trets de les escombraries per Duvan i Erika i ara ocupen una de les parets on abans hi havia una prestatgeria amb fullets de «cases fixes amb hipoteques variables».
On la finestreta del caixer, una cuineta, adaptada per Duvan.
«Me encontré unas tablas en la calle, y como trabajo en la construcción y tengo herramientas, la he hecho yo», s’enorgulleix. «Lo hemos ido apañando como hemos podido», s’esmerça Erika.
On les antigues finestretes dels dos caixers automàtics, una mena de tauletes. (En una altra entitat bancària ocupada del carrer Constitució, els buits deixats pels ATM –Automated Teller Machine– s’han transformat en finestrons.)
A la porta que dóna al carrer, un cartell deslluït del sindicat cgt contra l’explotació.
On l’antiga oficina de director, l’habitació de matrimoni, amb el seu despertador.
On els arxius del banc, al pis inferior, una dutxa improvisada. I més a sota, les clavegueres.
«Cuando llueve esto se inunda.»
On la caixa forta…, qui sap. Mai la van poder obrir. «Caixa forta protegida amb dispositiu d’obertura retardada.»
«No creo que se dejaran el dinero», riu Duvan.
A Duvan i Erika els agradaria viure al barri, és molt tranquil i té de tot.
Comparat amb Colòmbia, estan millor, tot i la situació d’«emergència habitacional».
Durant el confinament han estat tancats al banc, com en un atracament permanent que fos rodat pel cineasta Luis García Berlanga.
La paradoxa és evident:
Els bancs que fan fora la gent han vist com aquesta mateixa gent ocupa els bancs.
El banquer Isidre Fainé (“la Caixa”) critica la decisió del Banc Central Europeu de suspendre el repartiment de dividends mentre duri l’alerta sanitària. Si no hi ha repartiment de milions d’euros, no hi ha enriquiment ràpid.
Una cosa que no entén Kevin, que, amb any i mig, només pensa en tocar, trencar, experimentar. No sap el que és la cobdícia. Es contenta amb una galeta.
Kevin, l’únic nen nascut a un banc, corre pels espais en què abans es concedien préstecs i es canviava moneda.
El poema Palabras para Julia continua així:
Yo sé muy bien que te dirán /
que la vida no tiene objeto /
que es un asunto desgraciado.
I acaba així:
Entonces siempre acuérdate /
de lo que un día yo escribí /
pensando en ti como ahora pienso.
