MIQUEL VERA |
Jordi Cruz de 36 anys va néixer a Sant Andreu i des de ben jove va mostrar un gran interès per treballar a la ràdio i la televisió. Va començar a estudia filologia italiana tot i que ho va deixar a la primera setmana. Apassiona de la ràdio, va trepitjar per primera vegada l’emissora de Sants-Montjuïc l’any 1994, va provar un dia i s’hi va quedar 4 anys. Allà presentava ” Sin Problemas” un magazin diari, l’últim programa que va locutar abans de saltar a la fama a nivell nacional amb formats d’èxit com Club Disney, Art Attack i Megatrix entre d’altres.
L’any 1994 vas començar a treballar a Sants-Montjuïc Ràdio. Com va ser el teu primer contacte amb aquesta emissora?
Tenia ganes de fer ràdio, així que vaig buscar emissores locals per Barcelona fins a trobar la de Sants-Montjuïc, que aleshores estava situada al Polvorí. Hi vaig anar un dia per provar amb la radio-fórmula i em van convidar a venir cada dia. D’aquesta manera, vaig acabar anant a la ràdio cada tarda, fent de tot i aprenent moltíssim.
Quin era el teu paper a l’emissora quan vas començar?
Vaig començar fent petits programes i radio fórmula. Però, un dia, després d’una llarga nit de festa, vaig seure amb el director de l’emissora i vàrem decidir tirar endavant un magazín amb cara i ulls, fet amb tot de gent del barri. La filosofia i e lnom de l’espai era “Sin problemes”. Tinc molts bons records d’aquell programa, fins i tot les esbroncades constants que rebíem dels qui dirigien l’emissora.
Com recordes els dies en què tu i el teu equip tiràveu endavant el magazín de les tardes?
Recordo que érem tot gent jove, molt apassionada perquè ens hi passàvem hores i hores sense pensar si guanyàvem alguna cosa fent tot allò. Teníem des d’entusiastes de la informació general fins les caps del club de fans d’Alejandro Sanz. Marxàvem sempre tardíssim, tot i que sovint m’escapava una estona abans que acabés el programa per no perdre l’autobús, deixant els d’esport parlant sols.
Com es va produir el teu salt de la ràdio a la televisió a nivell estatal?
Vaig fer un vídeo i el vaig enviar a Madrid per provar. Recordo que un temps més tard, mentre estava fent el programa a la ràdio, em va trucar la meva mare dient-me que m’havien agafat. Al dia següent vaig marxar a Madrid a fer el càsting final, on en van agafar. Va ser un moment molt intens i emotiu.
El teu salt a la fama va ser una cosa buscada?
Va ser totalment casual. Sempre intento aprofitar les oportunitats que et dóna la vida i en aquella ocasió vaig optar per llançar-me a la piscina, cosa que no me’n penedeixo. Per poder anar al càsting, vaig demanar diners a la dona del forn per poder-me pagar el pont aeri. No m’ho vaig pensar dues vegades.
T’has plantejat o t’han demanat tornar a la ràdio alguna vegada?
Vaig intentar combinar-m’ho quan treballava al Club Disney perquè hi havia una part que la gravàvem a Barcelona, però va ser impossible perquè també havia de treballar a Madrid. Tot i així, sempre que em necessitaven a la ràdio intentava venir. Posteriorment, he seguint fent ràdio perquè m’encanta. Per exemple, ara col·laboro amb diverses emissores de Mallorca. En qualsevol cas m’alegro de què segueixi existint Sants-Montjuïc Ràdio perquè és un caldo de cultiu molt bo, pràcticament la masia de la ràdio, d’on han sortit i en seguiran sortint grans professionals.
Del que vas aprendre a Sants-Montjuïc Ràdio, què és el que més et va servir quan vas arribar a la fama?
Tothom que ha treballant a ràdios locals aprèn molt, per això és una pena que hagin tancat tantes. A Sants-Montjuïc Ràdio vaig aprendre a fer radio fórmula, a fer directes, a ser disciplinat, però intuïtiu a la vegada i, sobretot, vaig aprendre molt també a nivell tècnic. A la ràdio local tu mateix ho fas tot i es nota, ja que avui dia surt molta gent de les facultats sense saber fer servir un micròfon o un programa d’edició.
Recordes alguna anècdota que et succeís mentre treballaves a Sants-Montjuïc Ràdio?
Ens va passar de tot i quedar-nos en blanc i improvisar era el pa de cada dia. Recordo unes eleccions al Parlament, quan van enviar un corresponsal a cada seu electoral i a mi em va tocar ERC. Els pobres no van tenir ni un vot i com que no sabia que dir, vaig posar-me a parlar del càtering. Em va caure una renyina important.
