Juan Bibian
Amb ‘Mientras dure la guerra‘, Amenábar pretén conciliar, el que l’honora; perquè si alguna cosa necessita España ara mateix és acord, apropament i pacte. Karra Elejalde interpreta Miguel de Unamuno y se centra en el cop militar amb el que Franco va començar la Guerra Civil y aconseguir instaurar el feixisme a España durant mig segle XX. Unamuno va anar canviant la seva posició política al llarg de la seva vida, i de fet, en un principi va recolzar el cop de la dreta pel seu descontent amb els resultats de la Segona República. Poc a poc, s’anirà trobant amb les conseqüències reals del levantamiento i adonant-se de quin és el propòsit dels militars, fins que no li queda altra que denunciar la barbàrie públicament amb el famós discurs en el que pronuncià allò de “venceréis, pero no convenceréis”.
Humanitza el franquisme i les seves intencions, al menys en els seus primers passos, uns anys abans que Franco guanyés la guerra i instaurés la seva dictadura. Veiem el joc de poder del cabdill, el seu templa i la seva agudesa a l’hora de posicionar-se como el líder de l’aixecament. Interpretat per Santi Prego, Franco se’ns mostra com un homenet afable, intel·ligent i molt bon marit i pare. Si hi ha un malvat aquí és José Millán-Astray, interpretat por un Eduard Fernández que evita, per poc, caure en la caricatura.
Unamuno mentrestant, viu somiant despert amb el passat i fent figures de papiroflèxia. Amb tant d’animalet de paper, ha oblidat que aquestes fulles serveixen per a escriure-hi paraules. És un dels diferents detalls que eleven a ‘Mentre duri la guerra’, més enllà de la seva faceta més política: el gradual despertar d’Unamuno és el gran assoliment de la pel·lícula i culmina en la emocionant i catàrtica escena del discurs.
