Redacció: Vanesa Alemán
Possiblement, ens trobem davant de la generació de joves més preparada de la història. La gran majoria tenim carreres, màsters, idiomes, ens preocupem per allò que passa a la nostra societat i, generalment, estem ben informats. No obstant això, no trobem cap lligam amb la situació política actual. Estudiar cada cop resulta més car, no tenim oportunitats laborals dignes i, per aquest motiu, ens veiem obligats a marxar a altres països on sí ens valorin. Els nostres interessos no els veiem representats en cap partit polític, llavors, som nosaltres els que no ens interessem per la política o és la política la que no s’interessa per nosaltres?
No hem d’oblidar que la reputació dels partits polítics els últims anys no acompanya massa. Els escàndols polítics, els casos de corrupció i els màsters inexistents són l’ombra que acompanya la política. Que ens podem emmirallar en líders polítics com aquests? Que potser són les persones preparades i qualificades per portar endavant un país? Així les coses, tant se val l’edat que tinguem, a qui pot interessar la política? El que principalment sento és ràbia i desconfiança. Sense els joves no hi ha futur, però tampoc no hi ha ni passat ni present. Lluitem pels canvis, per una societat justa; ens sumem a moviments feministes, antiracistes, pacifistes, ecologistes…i tot i així som els últims en rebre polítiques positives per part dels nostres dirigents. Com a generació tampoc hem estat capaços d’assolir canvis reals. Ara, davant d’aquesta situació, tan sols em queda preguntar una última cosa: A qui voto jo el pròxim 28 d’abril
