Rita Granada viu al barri de la Marina des de fa trenta-cinc anys. Ella, com altres veïns, té la mobilitat reduïda, va en una cadira de rodes i segur que molts de vosaltres la coneixeu. És habitual veure-la comprant al mercat, en actes al carrer o en reunions que tinguin a veure amb coses del barri. Practicant de natació, va participar en dos Jocs Paralímpics -només hi participen persones amb mobilitat reduïda- representant Espanya: les de 1968 a Israel i les de 1972, a Alemanya.
Ha estat membre de la junta directiva de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona i actualment és la presidenta de l’Associació de discapacitats del Districte de Sants-Montjuïc, amb seu al barri d’Hostafrancs.
Expliqui’ns la seva historia, vostè va néixer amb mobilitat reduïda?
No. Jo vaig néixer com tothom i als 11 anys vaig tenir Poliomielitis (virus que afecta el cervell, la medul·la espinal i pot provocar paràlisi, discapacitat o la mort) i que em va afectar a les cames i sobretot a l’esquena.
Als 11 anys, com s’enfronta a una malaltia d’aquesta magnitud?
Molt difícil. Jo no volia sortir al carrer, em feia vergonya. No va ser fins que el meu pare em va dir que havia de sortir de casa i començar una nova vida a les bones o a les dolentes. Vaig pensar que era millor a les bones i vaig començar a sortir de nit, per que la gent no em veiés, després em vaig animar a anar a l’escola, però va ser molt dur. Fins que ho vaig superar.
Com va néixer la seva associació ?
Es va constituir fa vint-i-sis anys per fer complir les lleis que es van dictar per tal que les persones amb discapacitat no tinguessin problemes d’accessibilitat en el transport ni al carrer, per exemple a l’hora de creuar els carrers, i també a les edificacions d’obra nova.
I com és que vostè s’involucra en el moviment associatiu del seu sector?
A casa, malgrat érem gent amb pocs estudis, estàvem molt involucrats en temes socials. A mi m’agradava i m’hi vaig involucrar, sobretot en temes de mobilitat reduïda.
En quasi tots els sectors els homes segueixen estant al davant de les dones. Quina ha estat la seva experiència en aquest sentit?
M’he sentit més discriminada com persona amb mobilitat reduïda que com a dona. En la meva època, era molt més difícil actuar com a dona, però no he tingut problemes. He lluitat pel que creia necessari.
Quin tipus de discriminació va patir?
Recordo casos d’algú parant-me al carrer per preguntar-me perquè estava “invàlida”.
(Silenci…)
Aquest era el terme que s’utilitzava llavors. Em molestava perquè era un atreviment que em preguntessin directament. M’enfadava i els deia una grolleria, encara que no fos correcte.
Quant s’ha avançat en la inclusió de les persones amb mobilitat reduïda?
Recordo l’any 1977. No teníem quasi res, no podíem anar a l’escola ni a la universitat perquè no estaven adaptats, ens les arreglàvem com podíem buscant les escoles més accessibles. Era una lluita contínua per sobreviure. Actualment hi ha una sèrie de mínims que ens permeten viure amb menys dificultats. Però continuem tenint moltes necessitats i diferències al treball i als habitatges, encara que s’ha de reconèixer que es viu millor que fa 30 anys.
El problema més gran era al treball. Jo vaig tenir la sort d’entrar a una oficina privada i després, mitjançant oposicions, a una oficina dels serveis socials de l’Estat. Tinc 38 anys de treball. Vaig ser una de les persones que va començar a fer una vida el més normalitzada possible.
Com veu la política actual?
Necessitàvem un canvi, que s’està produint, però la veritat no veig masses millores. Necessitem solucions i no les veig a curt termini.
Ada Colau, Inés Arrimadas i altres dones són rostres de la política actual. Com valora la seva aportació?
El sol fet de que hi siguin és important per fer visible la dona en el poder. Són dones preparades i segur que sabran fer als seus respectius càrrecs i espais. És molt important que hi siguin, com Ángela Merkel, que no és que m’agradi però crec important que es faci visible la dona als espais de poder.
Quina és la seva experiència a la lluita pels drets de les persones del seu sector?
L’any 1977 quan ens proposàvem adaptar els autobusos de la ciutat, al mateix Ajuntament ens deien que estàvem bojos, que era impossible. Ho vam aconseguir el 1992… bastants anys després. S’ha de treballar molt per aconseguir molt poc. És difícil.
Quines coses ha aconseguit l’associació per al barri?
A nivell d’accessibilitat, vam promoure l’arranjament de la rampa que hi ha per entrar a l’ambulatori del Dr. Carles Riba, que va ser força difícil de fer, i també a l’ambulatori de la Marina es van aconseguir l’adequació dels lavabos, passadissos i portes i que al lloc d’atenció a l’entrada hi hagi el taulell a l’alçada de la cadira de rodes.
També l’any 1992 van pressionar perquè els guals fossin com deia la llei i que encara no s’havien canviat. Fa deu anys, vam negociar el pla d’equipaments per a persones amb discapacitat, tres per psíquics i dos per físics i es va aconseguir la residencia Esclat, que és al costat dels mossos d’esquadra però la gestiona una altre associació. I un centre de dia que hi ha a la Gran Via, al costat de la Plaça Cerdà.
El que queda per fer, és revisar el pla d’equipaments, els guals que encara estan desfasats i fer un estudi per aconseguir habitatges socials adaptats.
De no haver-se organitzat, què haurien aconseguit?
Res. Si la gent no s’hagués unit i lluitat, no hi hauria res. Una sola persona rep llargues, però en col·lectiu t’escolten.
No podem deixar de preguntar-li la seva opinió de la inauguració del nou tram a l’aeroport de la línia 9?
Denigrant! La Generalitat diu que no té diners, però obre ambaixades en altres països. M’enfada que es prioritzi el turisme. Les persones que vivim aquí som més importants i som l’únic barri de Barcelona que no té metro. Jo, si pogués, boicotejaria la inauguració del nou tram de la línia 9. (Riu)
