Redacció: Juan Bibian
“Dolor y gloria” pot passar a la història com la pel·lícula més sòbria de Pedro Almodóvar i potser un gir cap a un cinema més madur y reflexiu.
Arranca amb el seu protagonista, el prestigiós cineasta Salvador Mallo, enfonsat. És una imatge literal, està submergit en una piscina, i metafòrica, està deprimit i porta anys sense dirigir.
En un passatge del film , el personatge d’Antonio Banderas afirma que el millor actor no és el que plora, sinó el que sap contenir las llàgrimes. Això és precisament el que fa una pel·lícula que no permet que les emocions explotin per complert, però que tot i així, no cedeix en l’empeny de comprimir el cor del respectable cada vegada més a cada escena que passa, transmetent bones dosis de dolor però al mateix temps gloria cinematogràfica en molta quantitat.
Els seus temps de gloria de cineasta famós son presentats sempre en un segon pla, amb menyspreu, como si no tinguessin importància; o, en el millor dels casos, amb certa ironia .
Són els records de la seva pròpia vida: el primer desig, l’España rural i beata de la seva infància, les seves diferències amb el protagonista del seu èxit més gran, el gran amor que torna, Madrid als anys 80, el descobriment del cine, el buit i la culpa per la mort de la seva mare, transformats en art, els que treuen aquest cineasta del seu terrible desànim.
És una pel·lícula sobre la soledat del que ho té tot o això sembla. Només un artista de la seva envergadura derivaria el mur de l’èxit per ensenyar-nos el que s’amaga darrera d’ell.
