Parlar de llibertat d’expressió des d’una publicació que porta dècades donant veu a tot tipus de col·lectius, associacions, persones i causes de tota mena sembla redundant, però malauradament, en els temps que corren es fa necessari.
És preocupant, però no sorprèn la deriva autoritària de determinades decisions politicojudicials relacionades amb la retallada de la llibertat de persones, artistes, periodistes, polítics, ciutadans de tota mena a expressar les seves idees.
En pocs dies hem conegut el segrest d’un llibre, una condemna a un cantant per les lletres de les seves cançons i la retirada d’una exposició a la fira Arco a Madrid. Sorpresa, indignació i una enorme preocupació pels milers de silencis còmplices, per la manca de veus progressistes que no s’han deixat sentir en cap dels esmentats casos, fins a convertir en una minoria d’herois aquells que han aixecat la veu fora de Catalunya en la defensa de la llibertat d’expressió. No en la defensa dels continguts o idees dels afectats, això seria un altre debat, sinó per exigir que quelcom pugui defensar allò que pensa.
Quan els lideratges socials d’una comunitat, especialment l’esquerra política i intel·lectual, no aixeca la veu davant d’aquest atacs a la llibertat d’expressió, d’idees i pensaments; estem davant d’una societat malalta; desactivada, amb un greu problema col·lectiu que no ens podrà resoldre la política ni els polítics.
