Sóc la Isabel Valiente, i he patit molta impotència aquest mes d’agost per la meva Duna.
Ara, al setembre i sense acabar de veure-ho clar, he enganxat això al meu Facebook:
“A la clínica veterinària Animàlia BCN del carrer Creu Coberta, 130, van atendre la meva gosseta Duna fins a vuit vegades i dos ingressos en quinze dies i encara no saben de quin mal ha mort. Diuen que no va superar l’anestèsia. Jo em penso que no són tan bons veterinaris com sembla”.
La Duna va morir el 17 d’agost mentre jo feia una estada de dues setmanes amb l’IMSERSO a les illes Canàries. Em culpo a mi mateixa de no haver estat a Barcelona per portar la Duna a una altra clínica, però ja està fet. Sense temps de pair el tràngol, el 31 d’agost li he escrit un correu al David Pumarola, director del centre, i els he dit ineptes als 5 veterinaris amb 20 anys d’experiència que diu que la van visitar. Tot seguit, li he demanat una entrevista.
Em respon al dia següent amb un correu que volia ser conciliador, però jo no estava per punyetes. Escriu que ja m’entén l’enuig, però a la vegada es queixa que jo no comprengui tot allò que van fer per la meva gosseta.
Com que totes les proves del protocol científic sortien correctes i l’animal es trobava clínicament bé mentre estava (dues vegades) ingressat, és clar que han pogut descartar múltiples malalties tot i els símptomes inespecífics de la Duna… però, què m’està dient, aquest home?
Que han fet una gran feinada científica per no-res?
Que la inespecífica malaltia no l’han poguda identificar malgrat la participació de tot un equip experimentat?
Que tants professionals aplegats saben de què no ha mort, per eliminació, però a dia d’avui no tenen ni la menor idea de què va matar la Duna?
A la fi li troben un què a la Duna, una possible lesió neurològica, i sota anestèsia li prenen mostres de l’orella mitjana per fer-ne un cultiu.
“Duna va tenir complicacions anestèsiques i va entrar en coma“, un desafortunat cas entre mil, ja se sap, són els riscos inherents a la medicina, afirma el director sense fer-se’n responsable dels riscos evitables. Dic jo que devia ser cosa de l’atzar (el Destí per animals) o cosa de la Duna, que no n’explicava prou bé els símptomes abans de jugar a la ruleta de la son ben adormida… Encara em diran que ha mort de coronavirus, de què si no?!
Esclar que la família vam fer ben fet de demanar l’eutanàsia ―ens regala les orelles (totes: l’externa, la mitjana i la interna)―, perquè era improbable que es recuperés sense seqüeles… Potser el meu fill i jo som els únics que hem fet el que tocava quan calia. O potser tampoc. Ja en dubto, de tot.
M’ofereix quedar dijous 3 de setembre a la clínica per donar-me explicacions, els informes i les proves realitzades, però jo “Sincerament, no tinc cap gana de tornar a trepitjar la seva clínica ni de veure’ls mai més. Faci’m arribar els informes i ja pensaré què fer-ne“
En un correu posterior, en Pumarola se’ns vol rifar amb bones paraules. Primer parla d’emocions (de totes dues bandes), xuta endavant la pilota de la professionalitat que acompanya a l’ofici (la vocació), la controla i la passa als companys d’equip per dir que ningú s’esperava aquesta mort i que ―de tan vocacionals i professionals com som― miren també d’aprendre dels fracassos. Ni senyal de reconeixement de cap mena d’error o de culpa. Com si la sorpresa i l’aprenentatge pagat amb una vida (diners a banda) justifiquessin la manca d’una explicació creïble i entenedora. Acaba rematant-la de cap per demanar-nos “les més sinceres disculpes com a responsable del centre” i posar-se a disposició junt amb els informes i proves realitzats.
Vol ser correcte en les formes i empàtic amb nosaltres, però no explica com és possible la mort d’un animal que després de 2 ingressos i 6 visites més amb un munt de proves no tenia cap diagnòstic. La Fatalitat. L’Inesperat.
Si la Duna fos una persona, en Pumarola potser hagués provat de dir alguna cosa sobre el Destí o la Voluntat de Déu, però com a animal i sense malaltia prèvia diagnosticada ni prova concloent del fatal desenllaç que no li esperava (L’Inesperat!), el director no ho haurà estimat oportú.
Tant de bo l’equip s’hagués encomanat a sant Roc, que encara la Duna ho podria explicar!
A dia d’avui, continuo confosa. Sostinc que no es normal portar un gos fins a vuit vegades a una clínica veterinària i de tornada cap a casa després de cada prova (només dos ingressos), perquè jo ja li havia dit a la clínica que estava disposada a pagar qualsevol preu pel tractament. Sóc pensionista i no em sobra, però la Duna s’ho mereix. Encara crec que ha estat un error de portar la Duna a aquesta clínica, però no sé què fer. Li he dit al Pumarola de deixar-ho estar…
El 16 de setembre he concertat Cita Prèvia amb La Marina i m’han ajudat a expressar els meus desitjos contradictoris. Tinc ara una altra gosseta a casa, perquè no podria viure sense la seva companyia, i no voldria allargar el dol portant aquest tema més enllà d’una pública denúncia als mitjans. D’altra banda, el Rubén m’ha rebut i escoltat el meu cas, i com que també ha tingut gats i gossos a casa des de nen, sap de què li parlo: si hi ha hagut negligència en posar-li un excés d’anestèsia, fora bo no deixar els responsables sense ensurt. I m’ha aconsellat de presentar una reclamació al Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona, tot i que la resoldrà a favor del seu col·legiat. Què hi podem perdre, que més valgui? Ja que parlem de fracassos, sorpreses i riscos inesperats, si més no que la mort de la Duna no hagi estat del tot inútil i serveixi per evitar nous fracassos inherents o no a l’anestèsia. Que ja porten massa temps aprenent dels errors, vaja!
I a tu, veïna o veí que em llegeixes, et vull demanar l’opinió: Si a la teva mascota li passés com a la meva Duna, tu què faries?
