Amb la Diada a tocar i l’inici d’un curs polític que ningú no dubta que serà convuls, és inevitable que aquest mes de setembre l’actualitat local cedeixi el protagonisme en l’actualitat nacional almenys en aquest espai de l’editorial. Amb el lema “Ara és l’hora”, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) conviden els ciutadans a omplir els 11 quilòmetres de recorregut de la GranVia i la Diagonal de Barcelona per construir un mosaic senyera gegant.
Si aquesta Via Catalana serà un èxit (segons els organitzadors ja s’apropen als 300 mil inscrits i el ritme s’accelera a mesura que s’apropa la data) o bé un fracàs (els contraris al procés estan convençuts que amb l’escàndol Pujol el moviment ha quedat tocat de mort) no ho sabrem fins l’endemà de la Diada. Tampoc no sabrem quina serà la resposta a les convocatòries de signe contrari.
A l’altra extrem, per exemple, ens trobem amb “la gran festa de la senyera” que promou Societat Civil Catalana, associació nascuda més recentment i que creu en “una Catalunya integrada en una Espanya plural”.Des d’aquest nou moviment (també desvinculat de les forces polítiques) es convoca els catalans aconcentrar-se a la Rotonda del Circ Romàde Tarragona sota el lema “L’11 de setembre recuperem el seny, recuperem la senyera”.Però creiem que allò realment important és el que passarà més enllà de la Diada. Hi haurà o no hi haurà consulta? També en aquest cas és difícil fer previsions.
El que sí que sembla clar –perquè així ens ho repeteixen dia sí dia també des de Madrid és que la llei de consultes (que aprovarà el Parlament català amb el suport de la majoria de forces i que hauria de permetre la convocatòria del 9 de novembre) serà declarada inconstitucional. Com diríem en castellà, “con la Constitución hemos topado”. I és que potser caldria recordar a aquells que defensen aquest text com si de la Bíblia es tractés, que més del 60% de la població de l’Estat que actualment té dret a vot no va tenir ocasió de participar al referèndum constitucional de 1978.
En definitiva, el que no podem entendre és que –més enllà dels arguments que hi pugui haver a favor o en contra de la independència (com és habitual no defensarem des d’aquí cap posicionament)- en una democràcia del segle XXI no sigui plenament normal que un poble pugui expressar-se a les urnes. Regne Unit, almenys, sembla tenir-ho més clar.
Fotografia: David Aguinaga
