En Julian Assange és un rebel amb causa, un Prometeu modern que ha robat el foc als deus per donar-lo als mortals. Com ara el Prometeu mític, al qual Zeus va encadenar a una roca perquè una àguila li mengés el fetge, cada dia de la seva immortal vida.
Pel bé dels ciutadans del carrer, pel nostre bé, desitjo que ho pugui continuar sent durant molt de temps.
Ens cal gent capaç de posar potes enlaire els relats que amaguen raons d’estat, i per això falsos i mentiders dels poderosos: Volen robar-nos l’ou sense que deixem de cuidar-los la nostra gallina. Amb trucs d’il·lusionisme i molt de circ ens distreuen l’atenció i ens roben el poc pa que deixen perquè el compartim o ens el disputem. Millor que ens hi barallem entre nosaltres que no muntar-los una revolució sagnant.
Amnistia Internacional denuncia que la CIA hauria planejat el segrest o la mort d’Assange mentre era refugiat a l’ambaixada de l’Equador a Londres, motiu suficient per malfiar-se de les veritables intencions de capturar-lo. l’afany dels governs implicats en convertir el periodisme d’investigació en delicte.
El club PEN anglès va publicar a l’abril del 2022 una carta oberta demanant, si s’escaigués, la revisió pel Tribunal Suprem de la decisió governamental d’extradir Assange als Estats Units, en favor de la llibertat de premsa:
Als tribunals dels Estats Units, Assange s’enfrontaria a càrrecs contra els que seria incapaç de defensar-s’hi, perquè la Llei d’Espionatge “no té una defensa d’interès públic”, i processar-lo establiria un perillós precedent contra qualsevol mitjà de comunicació que publiqués informació filtrada.
Con informa la cadena Deutsche Welle (DW), l’associació d’escriptors PEN alemanya va demanar a la justícia britànica el novembre del 2021 l’alliberament incondicionat, i va nomenar Assange membre honorífic.
El PEN català no ha badat boca, i el espanyol ho deu trobar també allunyat dels seus… interessos.
Sort que l’extradició de persones valentes i agosarades no depèn d’associacions porugues, que se l’agafen amb paper de fumar.
Ara el sociòleg del Centro Latinoamericano de Analisis Estratégico (CLAE, www.estrategia.la), l’Álvaro Verzi, ens informa de com ha anat l’acusació de suposat espionatge i intrusió informàtica que pesa sobre en Julian Assange. Li acusen d’haver filtrat centenars de milers de documents oficials i secrets (raons d’estat dels EEUU, els hi dic jo) sobre les atrocitats comeses a l’Iraq i l’Afganistan sota el mantell protector d’una guerra. Entre més, s’hi deixen veure i sentir:
- Soldats de l’imperi global (el nom i la cursiva són de l’editor d’aquest article d’opinió) assassinant civils iraquians i afganesos.
- Violacions de drets humans amb les mateixes víctimes, amb testimonis captats a la presó iraquiana de Abu Ghraib.
- Missatges electrònics del director de la CIA parlant de tortura.
- Escoltes (naturalment) secretes als governs aliats, com ara l’aleshores cancellera Àngela Merkel, el president francès Sarkozi i l’italià Berlusconi.
- Publicació (naturalment) il·legal de l’acord que es negociava secretament per liberalitzar els serveis financers, i l’intercanvi de dades dels consumidors entre grans corporacions privades, tot això que va portar a la crisi del 2007 i 2008.
- Comunicacions governamentals amb ambaixades a tot el món, aclaridores de tota mena de pressions. En el cas espanyol, parlen
- de perquè el govern de Zapatero oblidés de demanar l’esclariment de l’assassinat del periodista José Couso a l’Iraq, el 2003. Vet aquí el vídeo.
- dels vols amb detinguts cap a Guantánamo en trànsit per les bases americanes de Rota, Morón i Torrejón, com denunciaria El País el 2007.
- Altres afers que posen el focus sobre Espanya, com ara
- El finançament de l’ultra dreta de Vox a Espanya, per grans donants, com va explicar Público el 2021;
- Els vincles de l’emèrit Juan Carlos com a confident dels EEUU, dels que el diari Público va informar el 2013.
És clar que sí, en Julian Assange és un espia, però d’una altra mena a com ens han acostumat Hollywood, la Casa Blanca i el Pentàgon: més aviat un contraespia que espia els espies, amb llum i taquígrafs: vet aquí el mal. I ha estat Assange qui ens ha obert els ulls sobre l’espionatge ocult perpetrat pels Estats Units, colonitzador universal que no vol perdre pistonada imperial.
Per tot això que sabem del fundador de WikiLeaks, vull ressaltar que va publicar el vídeo Collateral Murder (abril de 2010) i va ajudar a difondre les imatges de la repressió policíaca del nostre 1-O.
D’això últim gairebé ningú se’n recorda, i podria ser una llufa informativa, ja que a WikiLeaks no es pot trobar cap informació sobre Catalunya i el referèndum català difosa després del 2017…
També és cert que les imatges han viralitzat els mitjans i de seguida van passar al domini públic, de manera que no cal hostatjar-les.
I no resulta sorprenent que Espanya, aprofitant la feblesa i manca de llibertat d’Assange, no tregui el cap amb tota la cresta per denunciar-lo per difusió d’unes imatges de les quals no pot negar la realitat, com tampoc neguen els que el persegueixen.
Tanmateix, hi ha testimonis i proves en mitjans públics que se’n feien ressò en temps real.
Al setembre del 2017,
En declaracions a Catalunya Ràdio, Julian Assange considera que el que està passant a Catalunya és una mena d’assaig de com els estats poden limitar els drets dels pobles. Assange ha afegit que si l’estat espanyol triomfa en aquesta ofensiva, molts altres estats podrien imitar aquesta manera d’actuar. Els participants a la taula han introduït altres consideracions sobre les raons que mouen el fundador de Wikileaks.
Al programa Els Matins, de TV3, el 29 de setembre del 2017.
I el diari Ara informava de què documents diplomàtics sobre Catalunya havien estat piulats intencionadament l’Onze de Setembre. I el mateix diari informava el 2019 que el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU havia demanat fins en tres ocasions al govern britànic que alliberés el fundador del portal WikiLeaks, al qual ha mantingut en una presó d’alta seguretat que no correspon als delictes dels quals és acusat.
El mateix Grup de Treball que va demanar la posada en llibertat dels nostres presos polítics, amb el resultat que tots coneixem.
Diu l’Álvaro Verzi que els governs dels EEUU (de l’Imperi Global, torno a ser jo) mai no han desmentit la veracitat dels informes filtrats per WikiLeaks. I tanmateix s’han acarnissat amb la informant del portal, la soldat Chelsea Manning, com avís als periodistes que s’atreveixin a investigar el que no toca.
Em permeto tristament recordar que d’això continuen morint activistes a l’Amazones, a l’Amèrica Llatina i a tot arreu,
Fa sis mesos Christine Assange, mare d’en Julian, cridava el seu dolor en una carta oberta a l’opinió pública del món,
«Vull agrair a tots els ciutadans decents i solidaris que protesten globalment contra la brutal persecució política que pateix Julian.
Si us plau, continuïn aixecant la veu fins que els polítics no sentin cap altre demanda.
La vida de Julian Assange, el meu fill, està a les seves mans.»
Avui aquesta opinió n’expressa els temors i els desitjos d’una resolució justa. Encara la decisió del govern britànic es por recórrer al Tribunal Suprem de Sa Majestat, però no nego que hi ha mala peça al teler.
