Paco Marín Andreu
Escic avui, dimecres, és dia d’encants, però, tot i això, encara estic enfadat-indignat amb el món; amb els que s’anomenen polítics, amb els apolítics, amb les farmacèutiques, amb els tribunals, amb el govern, amb alguns veïns que encara no porten la mascareta quan fan ús de l’ascensor, i per moltes raons més… és per aquest motiu, que he decidit no acudir a la meva cita obligada (“encants”).
Així doncs, avui toca dia de xafarranxo amb una mica de música i una trucada a la meva neta desitjant-li bona estada a Formentera… Vaig passant el temps amb la trobada de petites joies perfectament emmagatzemades en caixes, carpetes, arxivadors, i d’altres exposades temporalment en algun lloc privilegiat de casa meva.
En primer lloc, vull parlar sobre una dentadura postissa que vaig fotografiar, la qual em va voler endossar un venedor àrab. Me la deixava a molt bon preu, només 100 euros. A més a més, m’assegurava que tenia suports d’or blanc. No obstant la temptació, li vaig dir que no m’interessava, pel fet que jo només era fotògraf i tan sols m’havia agradat la composició de la imatge. Ell insistia fins a tal punt que va anar rebaixant el preu fins als 25 €. Però jo, fidel a les meves conviccions, no vaig fer la compra. Finalment, vaig marxar d’aquella petita botiga, això sí, agraint a l’amic magrebí aquella superoferta que m’havia fet.
Prosseguint amb la “ruta dels descobriments”, he trobat una foto que li vaig fer a una càmera “Leica”, una autèntica joia que ens ha permès visionar moments històrics. Joan Colom, Leopoldo Pomes, Català Roca, Robert Capa, Miserachs, o aquell fotògraf que vaig conèixer a Almeria, que anava amb la seva furgoneta “rulot” fent fotos costumistes que de segur han servit per saber com es vivia per aquells pobles… van poder capturar milions de moments gràcies a aquella joia.
I ja acabant el xafarranxo he descobert, dins una carpeta, un article en el qual apareix el meu nom i cognom. Aquest, esmenta que jo he dimitit com a entrenador del Tàrrega per discrepàncies amb el president del club… però jo mai he estat entrenador de futbol i tampoc no sé on és Tàrrega. L’única vinculació directa amb aquest esport va ser, quan als tretze anys, vaig jugar al ”Cadi Peyra”, un equip del meu barri que segur que presideix un lloc d’honor dins la història del futbol català… Mai vam guanyar cap partit, i la mitjana de gols encaixats en cada partit era de 8 o 9 a zero.
Amb l’esperança de millorar la mitjana vam accedir a tenir un nou entrenador, el Sr. Rodríguez. Aquest, només arribar, el primer que va proposar va ser fer incorporacions noves. Aquest fet va provocar que nosaltres, els del carrer, els que havíem creat el club, acabéssim de reserves.
Excuso dir que vam continuar jugant sense entrenador, i vam seguir sense guanyar cap partit i, per tant, encaixant abrumadors resultats negatius. Vull esmentar particularment un partit jugat a Molins de Rei, on vam perdre per 12 a 0, perquè un jugador al qual anomenaven “l’americà” ens va tornar bojos.
Són les 12 del migdia i si vull menjar haig de pensar a fer alguna cosa. Potser una pizza, o una truita de patata, o una sopa de ceba posi fi al tema.
