Benvolgut Vladímir Putin, et puc dir Vladímir? Sé que ets un lector habitual del nostre diari, així que he cregut oportú aprofitar la meva columna mensual per escriure’t una carta pública i personal, de tu a tu.
Vladímir, el passat 24 de febrer, amb les accions militars russes per envair Ucraïna que vas ordenar, vas iniciar un conflicte armat que, tot i que feia dies que semblava ja inevitable, molts volíem seguir pensant que encara podia evitar-se. Malauradament, però, tota la il·lusió de pau va esvair-se quan les primeres tropes russes, seguint les teves ordres, van entrar en territori ucraïnès i van començar a atemptar contra la vida de civils, innocents; deixant unes imatges devastadores d’un poble desprotegit davant d’uns tancs impietosos. Vladímir, això que vas fer no està gens bé. Tu no pots decidir atacar un país perquè sí, no es pot. Perquè, a més, Vladímir, tu saps que aquesta guerra no implica tan sols a Rússia i Ucraïna, sinó que afecta gairebé a tot el planeta.
En aquest sentit, Vladímir, la contra resposta als teus atacs per part del món ha estat ràpida. No crec que t’hagi fet gaire gràcia que s’hagi aïllat a Rússia econòmicament i sancionat les empreses, companyies o equips russos; ja que això acaba afectant la teva bitlletera i la dels alts càrrecs de Rússia, i ja sabem que alguns canvien d’opinió quan se’ls toca la cartera… Perquè al final (reciclo una frase que s’ha dit molt aquests dies, però que sempre queda bé i aporta un to filosòfic i intel·lectual a qui la diu), la guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió d’uns vells que sí que es coneixen i s’odien, però no es maten. Vladímir, durant una guerra, són els joves els qui s’embruten les mans, els qui moren, els qui lluiten, els qui perden les seves famílies. En canvi, els alts càrrecs, com tu, ho viviu asseguts a la cadira, amb una corbata ben posada i la pebrotera entre les mans. No et fa vergonya Vladímir? A tu, un home tant patriota, un home que cavalca sobre un os i a qui, fins i tot, saluden els coloms. No et fa vergonya sacrificar la vida dels teus compatriotes pels teus anhels personals? Les coses no funcionen així, Vladímir. No et fa vergonya saber que ets el causant de les llàgrimes dels joves que diuen adeu als seus pares sense saber si els tornaran a veure, o de les dels homes que s’acomiaden dels seus fills sense saber si podran veure’ls créixer.
Vladímir, has apostat per les armes quan, més que mai, ara no tocava. Estem sortint d’una pandèmia, Vladímir, almenys haver esperat una mica home. Dona’ns un marge per agafar aire. No és just que quan semblava que podríem començar a deixar enrere les mascaretes, apareixes tu i facis una guerra. Deixa que la humanitat es diverteixi una mica, Vladímir. A més, en el meu cas particular, em molestaria bastant haver de celebrar la meva majoria d’edat anant de viatge a terres russes. No perquè no m’agradi el teu país, Vladímir, però jo prefereixo anar al Carib o a Hawaii, soc més d’estiu que d’hivern.
Ja per acomiadar-me, Vladímir, vull demanar-te que recapacitis, que t’aturis un moment i que facis un esforç per pensar (perquè sembla que et costa). Reflexiona sobre el dolor que causes i que causaràs, Vladímir. Encara ets a temps d’aturar-te i evitar una Tercera Guerra Mundial, la qual només destrossaria una mica més, si és que encara és possible, a la humanitat i al nostre planeta.
Pau Espí
