Sembla que va ser fa tres dies que miràvem les portades del 2020 i ara ens hi posem de nou. Aquest any ha anat un mica millor pandèmicament parlant. Esperem que s’acabi aviat i el maleït virus desaparegui, però com repeteixen constantment i des del primer dia els polítics, res serà com abans.
Vam començar al gener, quan varen arribar els reis sense poder rebre’ls a la cavalcada; tot i així, els nens els van poder veure i entregar-los les cartes. Els reis, però, portaven les vacunes dins els sacs per repartir-les no a les criatures sinó a les seves àvies i avis. Al barri trontollava tot. L’any 2020 es va convertir en una fàbrica de solidaritat. Tothom es va moure, des de les entitats a les escoles, passant per totes les associacions. Al gener, quedava la ressaca de tot l’ocorregut i un any per endavant, també amb incertesa.
El que sí va ser cert, arribat el febrer, és que l’escola de Can Clos no s’hauria de tancar després de cinquanta anys de formar nenes i nens. I aquest periòdic es va omplir de promeses, fetes pels polítics, de tot el que guanyaríem si els votàvem a ells com a representants del seus partits al parlament de Catalunya. Quan va començar la campanya, ERC i Junts encara tenien membres molt importants del partit a la presó i també la pandèmia condicionava els discursos i el mítings. Els resultats van ser els esperats, en general, amb algun partit que es va enfonsar perquè els seus votants van canviar de color.
Les dones però, al març, ja esperàvem que es formés el govern per veure si hi hauria la paritat promesa, els reconeixements promesos i els recursos per a tantes dones que fan feina no remunerada ni agraïda ni reconeguda en les cures i l’atenció de les famílies. Però vàrem sortir al carrer esperant que no hi hagués un rebrot de la pandèmia amb el que la dreta podés fer-ne culpables les dones com havia fet, sense despentinar-se, un any abans.
Després d’un any de restriccions força dures, un cop vacunats els avis i havent començat la vacunació als adults, al més d’abril, es va pensar en els adolescents i els joves, acostumats a socialitzar amb molta gent diferent, a tocar-se i abraçar-se sense ser de la “bombolla” i a passar les nits dels caps de setmana al carrer, i que en aquest moment eren tancats a casa i fent classe des de l’ordinador. Han perdut més d’un any de la seva vida de creixement emocional. Els grans, tenim el costum de parlar als joves des del nostre pla: – Jo quan era jove…., però no des del seu. I ens en vàrem oblidar. Esperem que no sigui massa tard.
Amb la primavera ens en vam adonar que viure a la Marina és un privilegi, algun dia podem sentir l’olor del mar i vivim a tocar de la muntanya (el Polvorí i Can Clos hi viuen a sobre), el que ens permet de respirar una mica millor que a la resta de veïns de Barcelona. Només ens caldria que cada veí i veïna tinguin cura del barri com de casa seva i que la convivència fos una mica millor, sobre tot ara, que arribarà gent a viure als habitatges que s’estan, i ja s’han fet a la Marina del Prat Vermell, al costat de les Cases Barates. Esperem que tot el que arribi amb ells sigui positiu, que ho serà, sobre tot en quantitat d’equipaments i serveis que de ben segur beneficiaran a tota la Marina.
Amb l’estiu va arribar la Festa Major de la Marina quan millor estàvem en números de pandèmia i es va poder celebrar amb una esperança de normalitat: Al carrer ja no portàvem mascaretes i ens podíem veure la cara i gaudir de la festa, fins i tot amb sardanes i també es van poder fer mostres al carrer i activitats culturals; ens van acompanyar els diables i el vermut amb les tapes!! .
En acabades les vacances, l’alcaldessa Ada Colau ens va concedir una entrevista. Ens va explicar molt bé, sense dir-ho explícitament que a la Marina hi arriben les molles i no el pa sencer. Ja sabem que el metro el va inaugurar ella i té mèrit, reconeixem-ho, però també s’ha posat les medalles de la quantitat d’habitatges que s’estan construint al nostre barri, que el que necessita són equipaments. De la piscina, res. Va sortir d’estudi a preguntes compromeses i va dir que tot anirà millor. Vaja, com la majoria dels polítics. I la gent desconcertada. No entenem gaire res, sobre tot perquè el govern del regne no hi posa ma a les hidroelèctriques que ens roben encara que tinguem el llum apagat. I que fa vomitar el pensar en la quantitat de diners que cobren els que havien estat servidors del poble i ara serveixen a aquestes companyies, mentre nosaltres ens posem dues bates per no encendre la calefacció i que has de portar un full amb els horaris en què pots posar la rentadora per estalviar alguns cèntim d’euro.
Resumint, que ha passat el 2021; arribat desembre, a la Marina s’hi ha tornat a plantar l’arbre de Nadal i les dones del Centre Cultural Estrelles Altes s’han encarregat d’organitzar l’animació de l’encesa de llums. Malgrat que esperàvem que la pandèmia ens donés una treva per poder gaudir plenament de l’esforç dels comerciants del barri, no ha estat així. Crec que tothom té la sensació que hem perdut alguna cosa que encara no sabem que és però que segurament trobarem a faltar més endavant. I sembla que les persones ens hem deixat una mica, que ens importa menys que abans el que passi al voltant i que potser la manera que tenim de protestar contra la pandèmia, l’Ajuntament, la Generalitat i el rei d’Espanya és trencar mobiliari urbà, maltractar arbres i plantes, llençar la brossa on ens dona la gana i no al seu lloc i deixar que els gossos ho embrutin tot.
Ben mirat, potser, la millor inversió dels que manen seria en educació, respecte i convivència. Som a casa nostra també quan tanquem la porta i sortim al carrer a compartir l’espai amb els que viuen al nostre entorn.
Esther Pardo i Gimeno
