Els veïns del Consell local de Sants-Montjuïc, del Consell per la República, teníem demanada hora en aquesta data, per festejar-la i honorar-la.
“El Consell és la institució que frena l’intent de l’Estat de liquidar el referèndum i les seves conseqüències polítiques”
Avui és la Diada fundacional de la futura República catalana, i ara com ara ho celebrem amb una diadema sobirana al front.
Travessem el desert de la repressió i de la desbandada dels companys de lluites compartides, dels que havíem votat democràcia independentista i dels que van votar només democràcia, sense additius.
Us explicaré una rondalla certa com la llum del dia.
Vet aquí que hi havia una vegada les ciutats gregues, liderades per Atenes, que de casa estant van haver de rebutjar (o finir) els invasors perses. De les sagnants topades que van haver de mantenir-hi quatre segles abans de Crist, els grecs van adoptar la diadema de l’enemic, com a símbol de victòria. Un segle més tard, l’Alexandre el Gran els hi tornava la visita de conquesta a l’Orient, i convertia la diadema en símbol de sobirania.
Però una diadema és una senzilla banda de roba blanca al front i lligada al clatell, res més.
No sé si del front coronat la bena ha davallat als ulls per cegar la justícia verdadera, o si amb els fums la bena ha pujat dels ulls fins a cristal·litzar en corona al cap del més capaç… de violenta i tumultuària convicció.
Si més no, sabem que la bena als ulls, quan cau, passa pel nas i ni respirar ens deixa… i ens tapa la boca abans no puguem dir prou! Una mascarada.
Jo vaig dir prou! tot just ara fa quatre anys, mentre omplíem d’activitats els patis dels col·legis i els ocupàvem per garantir que el dia U celebraríem la Festa de la Democràcia… Sembla que en aquest país aplegar-se per votar és motiu d’orgull i satisfacció només si el beneeixen les Autoritats civils, religioses i militars!
Dels aplecs per votar, els espanyols en volen fer romeries consentides.
I els aplecs dels catalans autodeterminats, només volen espanyar-los.
Vet aquí, però, on som ara, revifant símbols d’orgull i marques de satisfacció republicanes. Què voleu, si ja no trobem plaer en els cops de puny a la panxa ni en les estirades de cabell escales avall!.
Per cert, que el sobirà de l’emèrita corona encara no ha tornat a casa, a piular-la. Mentrestant, hi ha fugats a Aràbia que ningú persegueix, i refugiats a Europa que només els empaiten els que viuen de la bena al cap, als ulls i al nas. Alguna cosa al regne ─posem, de Dinamarca─ fa ferum de podrit…
