Justa la fusta!

Lleva la Tarara un vestido verde...

Tinc un amic que es declara apassionat per la vida, com cal fer amb les coses que passen només una vegada…

Estava jo cavil·lant sobre l’alegria del viure quan vet aquí que tenim la Setmana Santa a sobre. No me n’havia tornar a recordar, però ha calgut una llarga Quaresma per arribar al mont Calvari!

Avui els joves troben injust no poder sortir a divertir-se a causa de la pandèmia, i encara més quan arriben vacances i qui més qui menys s’escapa(va) de ciutat cap al poble, al mar o a la muntanya. També n’hi ha que es pregunten com poden estar prohibides les processons i permeses les multituds als passejos marítims dels pobles costaners, i només per això ja paga la pena d’explicar-los records.

Perquè són joves no saben que va haver-hi un temps molt llarg (la dictadura franquista, del 1939 al 1975…) amb un silenci antic i molt fondo (que diria el Raimon). Aleshores, durant els dies sants tot era prohibit: cinemes, teatres, bars, cabarets, esbarts dansaires, cantar una cançó, taral·lejar-la sense dir-ne els mots… ni aixecar la veu es podia. Només visitar esglésies i assistir-hi als oficis. I allò no prohibit era pecat: la carn en tots els formats i presentacions. La quitxalla podia sortir al carrer a jugar: a la rutlla o rodanxa, a la baldufa, als ossets o les tabes, a la xarranca… però no a la corda ni a la goma, que a les nenes se’ls veien les calcetes… fins Pasqua florida!

Penso en les calcetes que jo havia vist de nen i me’n recordo de “La Tarara”, la cançó sobre una dona la historia de la qual tantes vegades versionada diu

“Ay, Tarara loca, mueve la cintura / Para los muchachos de las aceitunas.
Lleva mi Tarara un vestido verde / Lleno de volantes y de cascabeles.
Ay, Tarara, sí, ay, Tarara, no / Ay, Tarara, niña de mi corazón”

(taranto de Camarón de la Isla, amb lletra de Federico García Lorca)

“Tiene la tarara un cesto de flores / Que si se las pido me da las mejores.
Tiene la tarara un cesto de frutas / Que si se las pido me las da maduras.
La tarara sí, la tarara no, / La tarara madre te la bailo yo”
(Antonio Vega)

O la versió valenciana del Paco Muñoz, tan explícita

“El dia de Pasqua Pepito plorava / perquè el catxirulo no se li empinava.
El dia de Pasqua, dia de les mones / quines pantorrilles tenen les xicones!.
La tarara sí, la tarara no, / La tarara mare que la balle jo…”

Però aquestes són figues d’un altre paner, del paner de Pasqua, quan la vida tornava a córrer per la sèquia. Amb una altra música, recordo també l’Homenatge a Teresa, una indigent, desinhibida i transgressora que iniciava a tots els joves i adolescents d’Alcoi després de parar boja per un bombardeig, una dona Tarara:

“Tots els xiquets la seguíem / i en un solar apartat / ens instruíem / al seu voltant. …
Ens ensenyà a ballar / a cantar i a estimar.
D’això ella era / la que més sabia. (l’Ovidi Montllor)

De dites populars recordo dues que deien “passar més gana que un mestre d’escola” (que la passava tot l’any, especialment a l’estiu), o “que una puta en Quaresma” (que la passava especialment mentre duraven l’abstinència prèvia i el fervor religiós de Setmana Santa).

Els costums es van començar a relaxar als anys 60, amb el desenvolupament econòmic: el 600 que es fabricava a la Zona Franca, la pintura sintètica Titán que es fabricava a El Prat de Llobregat, el futbol com a espectacle de masses que es fabricava a les pel·lícules espanyoles, i el turisme que es fabricava a la televisió, espanyola també. A poc a poc, la Setmana Santa va esdevenir el temps de vacances que enyorem.

Ara explicaré dues anècdotes de l’època que us en faran cinc cèntims.

En aquells anys, jo tenia una drogueria i en acabar la Quaresma hi venia molts quilos de pintura en pols i menys litres de sintètica (escassa i més cara)… perquè la gent no sortia de casa (On anar-hi?) i aprofitava per pintar-ne les parets. Com hem fet ara amb el paper higiènic i la farina pastissera, mentre passàvem confinats.

I una amiga de la meva dona li va explicar una vegada que venia de comprar 7 quilos de carn per sortir d’excursió amb el grup d’amigues de la parròquia.

-Però si és Setmana Santa, i no es pot menjar carn!
–Cap problema, que el senyor cura menjarà amb nosaltres i diu que en acabar l’àpat ens absoldrà a totes!

Com que tothom hem estat joves i hem fet per ser-ho, que el cel jutgi el senyor cura i les feligreses, que jo estic penjat de la Pasión Vega i no puc fer-hi més!

Ramiro L. Grimau / Rubén Cruz

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.