La truita s’ha girat

Casos més estranys s’han vist!

A casa nostra hi ha el precedent de la carpa que, d’una bassa estant a Vilanova, havia aprés a menjar amb cullera i a beure del porró. Era la primera de la nissaga de nom artístic Juanita, el típic creuament entre la carpa daurada i la carpa nana, un exemplar mestís i un xic xarnego, com acostumen a ser les bones barreges.

El senyor Roig l’havia observada acostant-s’hi mentre ell menjava a la vora de la bassa, i traient el nas a la superfície per beure gotes d’aigua mentre plovia. Des que la va ensinistrar durant mesos l’any 1954, la Juanita es va fer mediàtica i va començar a atraure visitants de tot el món. Cap el 1990, el Museu de Curiositats Marineres ja era el més visitat de Vilanova.

Tot just fa dues setmanes que hem celebrat el centenari del naixement d’en Francesc Roig, curiós creador del Museu on la Juanita sempre era vedet, amb la pública inauguració d’una font al mercat de la vila, l’1 de juny.

La setmana començava el dia 6 amb la sensació de derrota que deixaven en Espanya les recents expressions judicials a favor de la causa catalana de l’exili a Europa, la causa de la Independència de Catalunya.

Hem estat amatents als editorials d’en Partal, i els hem comentat a diari, aquesta setmana intensa.

Vicent P.  Tot de passes prèvies hi culminaven: la victòria electoral amb un 52% de vots, la constitució d’un govern independentista, la denúncia feta per l’ONU i pel Consell d’Europa contra la sentencia del judici al Procés.

L’error d’Espanya va ser externalitzar en mans de la justícia la resposta a una qüestió política.

Després d’haver-los acusat d’aixecament colpista (rebel·lió sense armes, només amb violència intimidatòria), la justícia va condemnar els detinguts pel no menys inexistent i incomprensible delicte de sedició. Ara es veuen forçats a alliberar els presos, ni que sigui jugant amb la idea de l’indult reversible.

L’independentisme no ha copsat prou l’abast que aquesta sensació devastadora pot arribar a tenir.

Situació colonial

Carles V. La comunitat internacional no veu en el cas català una situació colonial, única que decantaria la balança a favor nostre.

I tots sabem que si aquesta realitat colonial no és coneguda internacionalment, és perquè els nostres representants polítics mai no l’han denunciada, tampoc des de l’exili. Que som colònia perquè patim les dues opressions que pateix tot territori colonial: l’espoliació econòmica i la forçada assimilació cultural.

Tanmateix, la comunitat internacional ens veu com uns espanyols rics i insolidaris que volem separar-nos d’Espanya per no compartir-hi la riquesa, i que hem volgut fer-ho violentant la Constitució espanyola, amb un referèndum il·legal.

Josep S. La “generació del silenci” catalana es va empassar la més gran de les mentides que fins a dia d’avui encara es repeteix: que la guerra d’Espanya (del 36 al 39) va ser una guerra “civil”.

Que van ser avions i vaixells catalans els de les bombes sobre la població indefensa?
Que va ser l’exèrcit català el que va passar l’Ebre de la riba de l’oest a l’est?
Que parlaven català els oficials i tropa que van ocupar el territori?

Si volem ser lliures ens ho hem de guanyar i no ens hem de creure el que sabem que és mentida.

Joan Ramon G. El principal perill pels catalans era que el PP i el PSOE es col·liguessin per governar Espanya davant les greus amenaces de l’alliberament de Catalunya, la pandèmia i la crisi econòmica. Però cada vegada sembla mes conjurada aquesta possibilitat, perquè el PP vol exterminar el PSOE. Ja li està bé, que com pitjor li vagi a Espanya millor li anirà al PP. Una vegada desfets del govern del PSOE-Podemos, ja arribarà el PP per arreglar-ho tot a la seva manera.

Ara quan el PSOE intenti alliberar els presos per treure’s de sobre la pressió internacional i per entabanar a tots els catalans que estiguin desitjant de ser entabanats, el PP farà que els seus jutges anul·lin la llibertat.

En aquest moment serà quan algun pres hauria de negar-se a tornar a la presó i el poble revoltar-se per mantenir-lo en llibertat i que Espanya perdés el control a Catalunya.

Josep Maria M. L’estat farà valdre la Constitució sacrosanta que Europa valora com a absolutament democràtica.

La Metròpoli

“És temps de Metròpoli” (Jaume Collboni, 15 de juny de 2019, discurs de presa de possessió de l’alcaldessa Colau)

Josep Ramon N.  España ha anat cometent errors a quin més garrafal, especialment amb la judicialització del problema fins a caure en un pou del que li serà impossible sortir, perquè a través dels mitjans de comunicació afins ha creat un monstre que ja no controla, i ara és esclau de la opinió pública i mediàtica que ell mateix a creat! És la tragèdia de Frankenstein!

Jaume B. L’estat té porada que en Puigdemont torni a casa abans que ells hagen indultat als presos polítics. No el podrien detenir perquè immediatament li haurien d’aplicar la llibertat provisional.

Octavi E. Si decideixen matxucar-nos, hauran de sortir d’Europa. Continuem!

Jaume R. Més que el relat que expliquen a Madrid, m’interessen el llenguatge no verbal, els silencis i les mentides improvisades.

En els primers temps del Procés van ignorar la realitat. Ho negaven tot.
Quan les evidències ja no les podien ocultar, van confiar en l’ús de la violència i la repressió des de les estructures de l’Estat per espantar la població i dissuadir els líders. L’únic objectiu era impedir el referèndum, sense cap pla B.
Com que la repressió no els va donar el resultat esperat, van haver d’inventar un delicte de sedició tumultuària amb violència ambiental intimidatòria, un altre de malbaratament de recursos públics sense despesa i, és clar, van haver de dictar sentència sense proves.
El nostre error no era haver volgut passar d’una legalitat a una altra de la manera democràtica com es va fer, sinó pensar que es podia fer immediatament. Després de gairebé quatre anys, un degoteig de resolucions jurídiques dels tribunals internacionals posen les coses a lloc.
Cal tornar a transitar el camí que porta d’una legalitat a una altra, de forma persistent, democràtica i pacífica, com en el pla original.

Miquel G. Espanya és un país intolerant, enrocat en la seva misèria. Mal construït, mal gestionat i amb evidents mancances de tot tipus, governat per l’extrema dreta de fa segles. El país que ha tingut més fallides de l’Europa Occidental (cinc bancarrotes) al llarg de la història, el graner de mà d’obra barata d’on el talent fuig “cames, ajudeu-me”, i on la població crida amb entusiasme “vivan las caenas”. Un país que vol restar així. I què ?

Es pot viure eternament essent un troglodita si ningú et molesta. A Espanya estan disposats a pagar el preu del desprestigi perquè els és igual. Les elits extractives ens continuaran robant amb la factura de la llum i continuaran vivint bé encara que a Europa els facin sortir els colors.

Ni Europa, ni res. Espanya és la metàfora de l’albatros: no pot volar, però ell no ho sap.

En tenim per temps, però cal buscar nous lideratges que realment vulguin anar fins el final, ocupar la majoria d’instàncies de la societat catalana (col·legis professionals, institucions culturals, sindicats…), reforçar la cultura i la llengua, convèncer la gent cada cop més de la situació colonial en què estem, crear un moviment de resistència estructurat entre la població i gestionar amb excel·lència el que queda d’autonomia. Només aleshores recuperarem el carrer.

Jordi S. Només amb la cooperació dels independentistes de saló d’ERC es pot salvar Espanya.

Donar el govern a Pedro Sánchez i aprovar els pressupostos ha estabilitzat Espanya i desautoritzat políticament l’exili, perquè és molt difícil de justificar que pateixes persecució política si els teus “companys” donen suport als teus botxins i munten una taula per convocar l’Esperit del Diàleg.

Ara que els espanyols semblen sorpresos del que està passant i busquen solucions d’urgència, ERC hi col·labora amb els indults. Totes dues podran presentar nova imatge: Espanya no té presos polítics, ERC ha parat una taula de diàleg entre governs, I vinguin dies i caiguin pans.

És una trista evidencia que ERC i Espanya treballen de costat per neutralitzar l’exili i estabilitzar tant Espanya com una Catalunya autonòmica.

Estratègies complementàries…

Victor S. Les estratègies de l’exili i l’interior es complementen i són molt importants totes dues. Espanya no voldrà acordar mai un referèndum reconegut internacionalment. Però estem més a prop que mai d’aconseguir que li obliguin.

Óscar B. L’error no va ser externalitzar en la justícia “la solució al problema”, perquè si tots haguessin acabat a la garjola, aquí ningú no hauria cantat més, ni gall ni gallina, però va ser el factor imprevist “Puigdemont” el que els hi va desquadrar el càlcul.

Ricard P. Els camins jurídics són lents, incerts i difícils, però de l’Europa política no en podíem esperar res si abans no es movia l’Europa jurídica. Tenir presos i exiliats polítics tot d’una ha estat la millor combinació possible, i tant de bo el nacionalisme espanyol quedi desarmat jurídicament. Faltarà rematar. I encara hem de definir com ho farem.

Jordi S. Diàleg i negociació sí, confrontació i unilateralitat també.

… estratègies compartides,

Jaume V. En els bons moments, hem de saber reconduir l’eufòria i afermar allò assolit, per no perdre-ho. Perquè podria passar que el factor humà ho engegués tot a dida, entestat en salvar la cara i no reconèixer com a guanyadora l’estratègia de confrontació.

Jordi B. Si a l’estat es pregunten com podran aturar la independència, jo els diria que no cal pas que s’hi amoïnin, que ja l’aturaran els polítics catalans.

Joan Francesc R. Amb el President actual de la Generalitat no crec que puguem aprofitar el moment de feblesa internacional de la monarco/feixista Espanya.

De vegades he pensat que pot haver-hi un bri d’esperança si el president Aragonès es manifesta amb caràcter propi i no es deixa tutelar pel Junqueras.
Cal unitat estratègica, mobilització continuada per a aconseguir la independència, i cal fer pedagogia a Europa del que és realment Catalunya: un país ocupat militarment, colonitzat, espoliat i patint un genocidi cultural.

En resum, no serem lliures si no ens ho guanyem, i ens deixem entabanar novament per Espanya.

Ramon P. La realitat és tan complexa i canviant que l’única certesa que podem avançar és que l’independentisme no té un lideratge eficient.

…o estratègies alternatives

Joan G. I els independentistes continuem amb les llums curtes i les picabaralles de saló…

Pere G. Espanya és un estat fort, però no és invencible. Per vèncer-lo, cal que tornem a pressionar als polítics catalans que encara tenen teranyines als ulls. I això sovint sembla molt més difícil que guanyar els plets a l’estranger.

Salvador A. Europa ajudarà l’estat espanyol a sortir d’aquest atzucac. Els indults tenen per objectiu apaivagar el moviment. Encara que els exiliats obtinguin la llibertat definitiva de moure’s per Europa, no podran tornar a Catalunya.

Donar suport a la investidura de Pedro Sánchez i dur el PSOE al govern han permès desmobilitzar l’independentisme.

David G. Tot el que no sigui un referèndum no és cap desfeta ni derrota de l’adversari.

Jesús A. És evident que l’1-O  va desarmar democràticament l’Estat, i per això perd totes les resolucions judicials a la Unió Europea.

Josep Maria E. La confrontació activa en tots els fronts és l’única via perquè es vegin forçats a negociar una sortida política.

Berta C. No volem la tutela de cap pres polític! I encara menys si representa un partit que ha treballat des del 2017 per la divisió entre independentistes.

Rosa G. Com més va més clarament veiem…

• com les forces malignes de l’estat s’han congriat amb les reaccionàries de casa nostra,
• com han anat introduint cavalls de Troia dins l’independentisme,
• com van modulant el discurs de la rendició disfressat de “mirar endavant”,
• com els ciutadans més pobres d’esperit se l’empassen i van digerint el missatge del “girar full” i
• com els líders messiànics diuen el contrari del que havien dit sense cap vergonya.

Roser C. Els articles de la premsa espanyola de dretes són un avís a VOX i el PP perquè deturin l’independentisme. Carreguen el dramatisme per provocar una resposta.
No és la reacció espanyola la que interessa, que ja la sabem per endavant. És la nostra.
Tindrem independència si estem determinants i sabem transformar l’acció judicial en acció política. Si inundem el carrer.

Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 6 de juny del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz.