Miren Valencia// Porto dies pensant en la Societat, en els homes, en les dones, en la igualtat. Analitzo el despotisme existent i intento plantejar-me que és el que ens condiciona i que fa que tot vagi a vegades bé i a vegades una mica regular. Em relaxo al ser conscient de la intenció política de generar nous plans d’igualtat, noves mesures legislatives més efectives per a l’eradicació de la violència de gènere i major conscienciació, reivindicació i millora en l’actuació davant agressions sexistes. Però em preocupo a rumiar en aquesta altre parcel·la fina, quasi invisible, micromasclismes que es colen en el dia a dia, aparentment naturals però condicionants i nocius.
Al fil de tota aquesta reflexió, he recordat un dia de la meva vida tal com si com si fos avui. Londres, Octubre de l’any 2011, jo en una botiga de joguines de grans dimensions i dues plantes diferenciades, una per als nens, una altra per a les nenes. Els colors blaus, vermells, verds predominants en les joguines de batalla, esportius, de poder, d’enginy, de violència en la planta de nois. Els colors roses, morats, nines, cuinetes, la gamma de les pintures i manualitats per a elles. Encara hi ha algú que segueixi pensant que no se’ls condiciona i planifica en l’associació i elecció dels seus jocs?
A posteriori sóc conscient de la influència de tot això en la creació futura d’un nou nucli familiar. Començant pel concepte d’instint maternal, seguint per la gairebé “inexistència” de l’instint paternal, mantenint les obligacions morals de la cura universal d’elles i valorant desproporcionadament els moments de fer d’ells.
[blockquote style=”1″]És valora desproporcionadament els moments de fer d’ells: En què ajuden? A netejar el que taquen? A cuinar el que mengen? A educar als seus fills i filles per què també és la seva obligació?[/blockquote]
Frases tipus “quin marit t’has buscat, com t’ajuda” davant el que pregunto: Que ajuden? En què ajuden? A fer la part que els correspon per haver emprès un projecte comú de família? A netejar el que taquen? A cuinar el que mengen? A educar als seus fills i filles per què també és la seva obligació?
La publicitat també es cola en la meva anàlisi, aparentment inofensiva però condicionant i sexista, molt sexista. Molt estudiada, ven productes per convertir a la població en el seu propi producte. Missatges subliminals perquè les dones segueixin sent objectes de desig i eficaces en les tasques, les seves tasques de la llar. Productes estrella que auguren major rapidesa per poder atendre la resta de responsabilitats de súperwoman i perfums amb forma de detergent per seguir sent conscient que el motxo i el sabó formen part de la condició. Per a ells fortalesa i precisió, cotxes que defineixen la posició social, perfums per seguir sent subjectes actius a la recerca dels seus objectes de desig. Participatius, dominants, espectaculars.
I podem fer mil parades més perquè la quantitat de missatges és immensa, gairebé infinita. Els micromasclismes cal començar a veure’ls perquè per canviar és necessari saber i per saber és necessari reflexionar sobretot allò que s’ha donat per natural però que dista molt de ser-ho. Perquè per a que els grans canvis de les polítiques socials tinguin resultats més efectius i aconseguim l’eradicació de la violència de gènere, l’extinció de les agressions sexistes, la igualtat laboral i salarial etc. hem de lluitar conjuntament amb el gairebé invisible però igualment cabró. Per una bona conscienciació i reeducació social.
Cal anar en compte, Efectivament que s’ha de aconseguir igualtat de tota mena i sense distincions de genere, en el que és valori és la capacitat individual i la idoenitat i no el sexe, religió, origen etc.
Ara be, La igualtat no s’aconseguirà per imitació dels defectes masculins i repetició dels mateixos rols que és pretenen combatre