Aquest dies s’ha estat parlant molt de desigualtat perquè en el context de crisi severa actual torna l’inevitable debat de cap a on es fa la inversió, on es fan les retallades, on posem els guanys? Inevitable i lògic en un moment que es tracta de salvaguardar l’economia per evitar que la immensa majoria caigui en un forat negre.
Fa uns dies que s’han aprovat les noves condicions per poder ampliar els ERTO fins al 30 de setembre. Una mesura excepcional i no exempta de polèmica quant a la possibilitat que les empreses que s’hi han acollit puguin repartir dividends, és a dir, guanys. Finalment no ho podran fer sense abonar prèviament l’import de les quotes de Seguretat Social de les que han estat exonerades.
Tot i això perquè enmig de la gravetat de la crisi, quan les arques públiques s’estan buidant per l’emergència social, quan les cues per menjar continuen creixent exponencialment, quan la sanitat i l’educació requereixen inversions significatives i urgents i aquestes no arriben…. els multimilionaris espanyols, molts dels quals evasors fiscals i alguns fins i tot sol·licitants d’ajuts estatals, s’acaben de repartir 2.000 milions d’euros i les seves fortunes han crescut d’una manera que no s’entén si en veritat pensem la democràcia com el sistema (menys dolent) de govern de la majoria en benefici del més gran nombre de ciutadans.
Per a la gent treballadora, que som la immensa majoria, en el context actual és important situar el marc general de la crisi i no perdre’s en picabaralles que no aporten res perquè l’objectiu n’és generar confusió i odi per a canalitzar la ràbia que hi ha i que encara més n’hi haurà si no som capaços d’aturar la caiguda econòmica i social. Discussions que tornen a qüestionar el drets dels col·lectius LGTBI, migrants, dones… i un llarg etcètera només pretenen evitar el debat real que ara mateix és natural tenir:
On és la riquesa? Per què està tant concentrada? Com es permet que com més va més legions de famolencs i més clapes de milionaris hi hagi?. Nosaltres mateixos podem esdevenir uns més entre els famolencs d’aquí a poc, què hem de fer? És possible la democràcia sense uns mínims drets socials (efectius, no sobre el paper) que garanteixin un mínim de benestar social? Com fem per generar i distribuir la riquesa i alhora evitar carregar-nos el medi ambient? Cal deixar aquests debats només a les elits? Que seran capaces de fer ara el que no han fet durant almenys els últims 40 anys, si la seva mirada està condicionada pel privilegi de pertànyer a la ínfima minoria benestant? Recordem que l’exclusiu barri madrileny de Salamanca va ser l’únic de la capital que no va ser bombardejat per les aviacions de tots dos bàndols a tota la guerra civil… Qüestió de sort? Qüestió d’elit.
L’Instituto Nacional de Estadística (INE) publica cada any un estudi sobre la distribució dels salaris. El salari més habitual és de 17.482 euros. Segur que només cal fer els comptes per saber les mans i mànigues que fan les famílies. Què ha succeït finalment amb l’impost a les grans fortunes? Que el PSOE i UP l’han eliminat del pacte per la reconstrucció.
Enmig de tot aquest panorama canviant, mirem el veí que ens cau malament i no el considerem mereixedor de la renda garantida. Que potser aquest suposat error justifica no portar endavant aquesta mesura? Els factors de risc que realment l’amenacen són la nostra ignorància, l’apatia i la idiotesa col·lectives que no ens deixen veure les incoherències i les misèries d’un sistema que ens manté ostatges de les nostres pròpies pors i que s’acarnissa amb els dèbils amb traïdoria, però que als poderosos i corruptes ni tan sols s’atreveix a qüestionar-los.
