Josep Manuel Ogalla Rodríguez
Podòleg, antropòleg, radiòleg i infermer. Es va jubilar de la docència l’1 d’octubre i ha estat nomenat professor honorífic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, de la Universitat de Barcelona. Casat amb Marisa. Dos fills: en Víctor (36 anys) i en David (30 anys). “Em vam batejar com a bon catòlic Apostòlic i Romà però ni crec ni practico cap religió”. Política? D’esquerres.
En Josep Manel Ogalla és un destacat professional en el camp de la podologia, en què ha exercit durant més de 40 anys. La seva vocació professional li ha portat a implicar-s’hi i comprometre’s durant més de la meitat de la seva carrera: Ha estat 8 anys president del Col·legi de Podòlegs de Catalunya i 4 anys com a Secretari General de Consejo General de Podólogos (entitat on són representats els col·legis autonòmics), i encara molt anys més, vinculat a les entitats representatives de la professió.
“Als anys 80 un grup reduït vam viatjar primer a Filadèlfia i després a Chicago per estudiar cirurgia del peu i portar aquí tot aquell coneixement que, llavors, era una novetat, per això vam aconseguir que a les universitats s’estudiés podologia”. Diu explicant la seva formació als Estats Units i com ha canviat el seu camp acadèmic. La podologia era una especialitat d’Infermeria i ara és un grau universitari.
Vull preguntar-li primer, com neix el seu vincle amb el barri?
Vaig arribar amb 15 anys, del carrer Mallorca. Els meus pares sempre havien viscut a Barcelona tot i que tinc avantpassats de dins i fora de Catalunya. El barri llavors era molt diferent, ara no hi té res a veure. Jo estudiava COU dels Salesians Don Bosco Navas. Des de Mallorca m’anava bé per anar-hi, però des d’aquí havia de creuar tot Barcelona. Va ser un canvi important. Recordo que només hi havia les vivendes d’Estrelles Altes i les del costat.
Va fer carrera professional en una època que no era gaire comú arribar-hi, què li ha significat?
Sobretot molta feina. Vaig començar a treballar als 16 anys en una fàbrica que es deia Hidroservicios. Era el noi de les fotocopies i els plànols. Amb el sou que guanyava em pagava els estudis d’infermeria i podologia. Treballava de dia i estudiava per les nits. Més endavant vaig rebre molt suport familiar. La meva dona, Marisa em va fer costat per poder viatjar als Estats Units a formar-me, primer, i després a Portugal per crear l’escola de podologia perquè allà no tenien aquesta especialitat. Les coses han anant sortint però sempre treballant i lluitant molt per cada oportunitat que m’hi he trobat. Tota la base és feina, feina i més feina.
Com és que decideix estudiar podologia?
A casa, els pares eren Ajudants tècnics sanitaris (ATS), la mare era podòloga i jo ja feia infermeria i medecina. Vaig marxar a la mili i allà vaig acabar la carrera d’infermeria i podologia. Els 18 mesos els vaig aprofitar per estudiar. En acabar em va sortir feina d’infermer radiòleg i vaig obrir la consulta que tinc al barri, ara ja fa 40 anys.
40 anys de consulta fan suposar una molt bona acollida.
Quan vaig començar érem uns 50 especialistes a Barcelona i uns 500 a Catalunya. Ara a Catalunya som prop de 1.300 i a Barcelona uns 300. Tot i així continuo rebent visites de fills i nets de les persones que he visitat. Ara estic jubilat però en cap moment he pensat en tancar la consulta, mentre pugui seguiré oferint el servei.
Què recorda de l’època en què va obrir?
Que llavors era l’únic servei de podologia en tota la zona, i ha romàs així fins fa uns 10 anys. En aquell moment aquest era un barri obrer però a la vegada molt lluitador. No hi havia serveis bàsics. El centre de salut més proper era el de Numància i per posar-te una injecció anaves als serveis de SEAT o t’ho havies de pagar. Així que va ser aquesta combinació ―de ser una bona oportunitat professional i alhora un servei social que podia oferir als meus veïns― la que em va empènyer a obrir la consulta. Al començament treballàvem dissabtes, diumenges i dies de Nadal….
Ajudi’ns a aprendre alguna cos dels peus. Quins són el mals que ens demanen d’anar a visitar un especialista com vostè?
De xacres, n’hi ha tres grups: Primer, les de la pell com poden ser les callositats, berrugues, fongs… habitualment te n’adones en veure-les. Segon, les afectacions biomecàniques i musculars. Són dolors que fan mal a la musculatura per un salt, perquè no calentes, perquè no utilitzes un bon calçat. I tercer, les deformacions òssies, els galindons, els peus plans. Què ocorre? Que totes són patologies d’evolució lenta, que es formen o van deformant el peu amb els pas dels anys. En no provocar dolor agut la gent les suporta sense tenir l’hàbit de consultar al podòleg quan té cap molèstia. A Espanya els ciutadans no tenim la cultura de la cura dels peus ni les autoritats li donen la importància que té.
Així s’explica que només els diabètics puguin consultar-vos mitjançant la Seguretat Social.
Hem lluitat molt perquè a la sanitat pública s’inclogués el servei de podologia. És una cosa que no existeix enlloc més. I únicament a Catalunya vam aconseguir implantar el Servei d’Atenció als diabètics. El malalts d’aquestes patologies poden anar tres vegades a un podòleg dirigits sempre des del seu CAP.
Ara que hi ha el confinament molta més gent fa exercici. Què cal saber a l’hora de comprar una sabata d’esport.
El primer és pensar el tipus d’exercici que es practicarà. La sabata més especialitzada és l’esportiva. I el segon, és saber quin tipus de peu tinc: plano, prona, supina… això ho dirà un podòleg. Cal comprar-les a partir d’aquesta informació, i no gaire en funció del preu, la marca o la moda.
Cada vegada més gent opta per les bambes per a gairebé tot.
Perquè l’esser humà aprèn i quan ha provat la comoditat, aquesta ha cobrat valor. Això ara està començant a passar sobretot en la gent jove. Un taló pot fer una cama molt elegant però no és recomanable perquè el peu està dissenyat per anar en pla no a 90 graus.
Expliqui consells bàsics per tenir cura dels peus a diari.
El detall és mirar-se els peus. Cal tenir una cura bàsica: bona higiene, s’han de rentar a diari, i si suen s’han de rentar dues vegades al dia. Utilitzar mitjons o mitja a ser possible de fibres naturals, ni poliamides ni el niló ja que irriten la pell, usar un calçat adequat a l’activitat que es farà durant el dia. I hidratar la pell.
Les sabates s’han de canviar a diari ja que els peus generen calor, la transpiració es queda dins la sabata i l’has de donar temps perquè s’assequi, sinó aviat tindràs una fauna de fongs fent companyia els peus. I no és bo.
En què pot derivar un problema al peu que no es tracta a temps?
Una durícia, un simple ull de poll o berruga amb dolor fa que el cos instintivament adapti el moviment per evitar-lo. Això comporta que tota la musculatura del peu i les cames canviïn la seva forma de treballar. A llarg termini, pot provocar deformitats importants com ara dismètria pelviana, dolors lumbars, problemes d’esquena… Si és en els diabètics, un problema molt simple com una ungla encarnada que es clava a la pell pot derivar en l’amputació del peu. Per la resta, si el pacient té una bona salut, en general les patologies dels peus acaben per deformar-los.
