ENS HA PASSAT UN TREN PER SOBRE !!!
El més de gener de 2020, tancàvem la dècada pensant en un hipotètic futur de deu anys més i la ciutat de Barcelona, per fi, tenia configurat el nou Consistori per a quatre anys més. Ni per un moment vam poder imaginar que el futur de mesos ens deixaria aturats, tancats, a alguns destrossats, a d’altres arruïnats i a tothom trist. Al mes de març, tots vam caure en un pou, no al mateix; per a cada un dels habitants del Món aquest pou té una fondària i amplada diferent però no deixa de ser un pou.
I com si fos premonitòria, la portada del febrer ideava sobre com seria el barri sense comerços de proximitat. Ells que són els dinamitzadors de la vida del barri, dels passejos lents del avis, amb les parades a cada porta de les botigues per saludar i també són els divulgadors de notícies de primera ma de tot el que passa a La Marina. I poques setmanes després, van ser els únics que van quedar per donar servei i moltes vegades, per no dir en tot moment, fer companyia al barri.
Al març celebràvem la fortalesa de les dones treballadores i mares, i la seva valentia per tirar endavant la família sense una parella. Dones que han estat i estan sempre en la lluita per sobreviure i ajudant a surar, per sobre de tot i de tots, els seus fills. Doncs que s’han fet de ferro amb el pas del anys però que es reconeixen en les joves que van ser. Aquest més també, l’ajuntament presentava els pressupostos participatius o: “preguntem als veïns en què volen que ens gastem els diners”
El més d’abril vàrem estar desapareguts, tancats a casa des de mitjans de març, sense veure el carrer. No vam deixar de pensar en totes les veïnes i veïns i en treure el nas per saber el que havia passat i poder-ho explicar des d’aquestes pàgines. Eren aquells moments en què desitjaves que el dia s’acabés aviat per veure si el següent seria una mica més esperançador i al final de la setmana s’hauria acabat el malson.
Però tot va anar molt poc a poc i un cop arribat el mes de maig ens en vàrem adonar de què en el nostre dia a dia, no tenim en compte les persones imprescindibles per mantenir l’entorn tal i com el necessitem; que no ens falti de res i si pot ser, trobar-ho al costar nostre. Quan arriba el moment d’enfrontar-nos a la realitat, descobrim que tenim una societat que s’aguanta sobre uns fonaments que sembla que tinguin aluminosi, els seus pilars no se sostenen i un dels més importants, com és la sanitat, tremola i no hi ha diners per arreglar-lo. És per això que la gent treballava perquè havia de fer-ho; ignoraven el risc perquè era el que s’havia de fer. I no només els sanitaris sinó també les farmàcies, que moltes vegades han hagut de fer feina que no els correspon i la resta de persones que treballen “cara al públic” suportant les mascaretes. I controlant que tothom es rentés les mans. SENSE RES A CANVI.
Males notícies pel barri van arribar amb l’estiu quan les notícies ens deien que la fàbrica Nissan ja ha fet les maletes per marxar de La Marina a qualsevol altre lloc del món on els hi sigui més fàcil augmentar el beneficis. A les grans empreses no hi ha persones, només hi ha números , i si aquests no surten tiren pel dret. No hi ha administracions ni sindicats que els faci canviar. Moltes famílies quedaran sense el sou i els que manen, com sempre, no ho saben fer més bé, o el que és pitjor, no poden. Com individus, haurem de fer una reflexió sobre la marca a l’hora de comprar-nos un cotxe nou.
Quan el virus ens va donar una petita treva, els que s’hi havia deixat la pell durant els dies més terribles dins els hospitals i els centres d’atenció primària. Entre 2010 i 2014 la retallada a sanitat va ser de mil milions d’euros cada any . Els veïns de La Marina va anar a donar suport als treballadors del CAP en les seves reivindicacions, igual que cada dia durant el confinament van sortir als balcons.
Vam passar l’estiu fent veure que teníem una vida normal i que ens podíem trobar, anar a la platja i fent vida al carrer, després d’haver estat tancats tant de temps. Després de tantes discussions entre polítics, metges i experts en pandèmies, van decidir que els nens podien tornar a l’escola i els nens de La Marina estaven ben preparats per a fer-ho. I ens ho van explicar tres germans de l’escola del Polvorí: “ Ara sí que tenim ganes de tornar a l’escola”. Les incerteses de les AMPES i dels mestres de tot el barri es van anar desfent i el primer trimestre l’hem passat amb tota la normalitat que hem pogut, mascaretes incloses.
La tardor ens va fer mirar de cara la realitat. Després d’uns quants mesos de virus, els veïns que ja estaven en situació de precarietat, encara ho estan més i un del principals problemes és l’habitatge; entra en vigor la nova llei de regularització del lloguer, però no diuen i no fan res davant els desnonaments de les persones que no tenen ingressos per pagar els lloguers dels habitatges on viuen. Molts dels propietaris no tenen cara sinó només un nom comercial i els jutges… ja sabeu que la justícia és cega i no veu el que fan els seus.
Doncs les sortides les nits d’estiu i les trobades amb persones de fora van obrir la porta de nou al virus. En aquest moment ens vam adonar que realment, la salut és el més important i tenir cura dels que estimem ja siguin o no de la família és el que ens fa millors persones. Alguns veïns ens explicaven al més de novembre com n’és d’important compartir les coses bones i apreciar les senzilles quotidianes. Gairebé sense adonar-nos ha arribat el Nadal. Després de l’ensurt, la vida continua i la revista ha continuat informant del tot allò que ha passat al nostre barri. Després dels dotze mesos del 2020, hem après a viure, o el que és pitjor a sobreviure, esperant sortir d’aquest malson amb les menors seqüeles possibles. Tant de bo al 2021 puguem ser feliços en algun moment de cada dia.
Esther Pardo i Gimeno desembre 2020
