Diego Jiménez Segura
Macael (Almeria), 1949
Ofici?
Mecànic torner. Vaig treballar a Masoneilan, una empresa de valvuleria, i també al Port de Barcelona.
Religió?
No soc creient. Soc molt sentimental, això sí.
Estat civil?
“Cassadísim”. Amb la Joana.
Fills?
Tres. Diego, José María i Marta.
Política?
Molt d’esquerres. Sempre.
D’ulls vius, rialla fàcil i tracte afable, Diego Jiménez és d’aquelles persones que no només viuen al barri: el fan. Hi ha gent que pertany a una comunitat gairebé com una manera de ser al món. Hi fan vida, creen vincles, sostenen activitats i mantenen viu un esperit col·lectiu que avui sembla anar a contracorrent. Potser perquè formen part d’una generació que va créixer entre privacions, carrers de terra i famílies amuntegades, però que també va aprendre molt aviat el valor de compartir, organitzar-se i no deixar ningú enrere.
Amb 77 anys, continua vinculat a la vida comunitària dels barris. Fill d’una família andalusa arribada a Barcelona quan ell tenia només tres mesos, va créixer a les barraques de la Vinya i ara, juntament amb la seva dona, la Joana, continua fent barri a través de tallers de ball per a gent gran al casal Sant Cristòfol. “No podem estar parats”, diu rient.
En temps de desafecció i individualisme, Diego continua defensant, gairebé sense teoritzar-ho, una idea senzilla però poderosa: la comunitat com a refugi davant la solitud, la por i el desencant. Una manera de fer barri que connecta amb la memòria obrera i associativa de la Marina.
Vostè és pràcticament memòria viva del barri. Com recorda aquella primera Marina?
Jo vaig arribar aquí amb tres mesos, a braços. Vam viure a les barraques de la Vinya. Érem famílies andaluses, molt humils. Després van fer els pisos i ens hi vam poder quedar. Recordo la postguerra complicada, però també molta vida al carrer. Ens criàvem tots junts.
Com recorda aquells anys políticament?
Nosaltres érem del PSUC. Tot es vivia amb molta por. Recordo una nit enganxant cartells a Gran Via: “policia, policia”, tots corrents… i al més valent el van agafar i li van pegar una palissa. Hi havia molta consciència política al barri, però també molt secret. Fins i tot el meu pare era del PSUC i jo no ho sabia.
I què representava aquella militància?
Volíem que les coses canviessin. I hi havia molta comunitat. Això és el que trobo més a faltar ara. En aquella època, fossis d’on fossis, todos éramos uno a la hora de hacer algo.
Troba a faltar aquell esperit?
Sí. Ara és més difícil fer i sentir la pinya.
Què tenia d’especial aquella època?
Que fèiem vida al carrer. Per Sant Joan, per exemple, fèiem fogueres i passàvem hores parlant al voltant del foc. Era una festa molt de barri. Ara tot això s’ha perdut una mica.
Quina mena de jove va ser vostè?
No parava mai. M’agradava molt l’esport, patinar, córrer… I els guateques! (riu)
I ara què el manté actiu?
El ball. Amb la meva dona fem tallers per a gent gran al casal Sant Cristòfol. Tenim gairebé cent persones… No es tracta de competir, sinó que la gent s’ho passi bé. I tampoc no és només ballar. Hi ha gent que ve perquè està sola, o perquè passa mals moments. No podem estar parats. Intentem donar-los-hi afecte.
Fent els tallers de ball per a gent gran últimament us han traslladat de la Pepita al Poliesportiu.
Sí. Ens van treure de la Pepita Casanellas i ens envien al poliesportiu, on hi ha unes escales horroroses. Tenim gent amb caminadors que no pot baixar. I això em toca la moral. Es parla molt de la gent gran, però després costa molt que l’Administració es mulli quan toca.
I les associacions del barri, funcionen?
Jo crec que sí. Quan necessites ajuda, les entitats responen. Una altra cosa és l’Administració. Les entitats treballen diferent.
Vostè parla molt del barri com una comunitat.
Sí. Jo soc “carne de barrio”. A mi em va costar fins i tot deixar les barraques i anar al pis nou. Per la meva mare era una alegria tenir llum, aigua, és clar. Però jo trobava a faltar aquella vida de les plantes baixes: veure els meus tiets, els meus cosins i tota la gent cada dia al carrer.
Què li preocupa més avui?
L’habitatge. Que els joves no es poden quedar al barri. Els meus fills mateixos han hagut de marxar fora. La gent no se’n vol anar d’aquí.
Hi ha joves que pensen que la vostra generació ho va tenir més fàcil. És així?
Depèn. Nosaltres vam passar una postguerra dura. Però sí que és veritat que hi havia més feina. Si volies treballar, treballaves i podies anar fent. Ara, entre els sous i el cost de l’habitatge, és impossible.
Com acaba implicat amb la Flama del Canigó?
Va sortir tot del Centre Cultural de Port. Volíem mantenir viu l’ambient que hi havia al col·legi parroquial de Port i vam començar a fer activitats. I d’aquí va sortir també la Flama. Érem pocs, potser vint persones, però arrossegàvem molta gent. Quan fèiem activitats venien familiars, amics, veïnes, veïns… Vam recuperar la Festa Major, vam impulsar curses populars, sardanes, classes de català. Hi havia moltes ganes de fer coses.
I com es vivia la cultura catalana en un barri tan castellanoparlant?
Molt bé. Hi havia gent “de totes les leches”, però ens enteníem. Ho fèiem amb naturalitat. El català es va anar introduint a poc a poc, sense imposar res a ningú, i la gent responia bé.
Per a qui no conegui la tradició, què és exactament la Flama del Canigó i com arriba fins a la Marina?
La flama baixa cada any des del Canigó fins a Barcelona. Abans nosaltres anàvem fins al Parlament a buscar-la corrent amb les torxes. Ara es concentra a plaça Sant Jaume i la recullen companys del barri, l’Antonio Ayala, la seva dona Llum Ferrero i altres companys. La porten fins a l’estadi Joan Serrahima i des d’allà baixem corrent o patinant per tot el barri fins a la plaça de la Marina. Abans fèiem fogueres; ara no ens deixen, però mantenim el símbol. És una festa molt nostra i molt de barri.
L’esport sempre ha estat important per vostè.
Molt. He corregut tota la vida. Amb un amic vam organitzar una cursa popular al barri i es va fer tan gran que va entrar al calendari oficial de Barcelona. També he patinat molt, amb patins de quatre rodes. I encara ara pujo sovint a Montjuïc. No me’n canso.
Sant Joan encara és especial, què hi representa, per a vostè?
Comunitat. foc, barri… I molta gent treballant plegada perquè no es perdi una tradició preciosa.
Ara, ens hem d’acomiadar amb un joc. Li diem noms o paraules i respon el primer que li vingui al cap.
Xi Jinping
No el conec.
Donald Trump
Un assassí, un tirà.
Isabel Díaz Ayuso
Una fantasma, una ignorant.
Pedro Sánchez
Massa bona persona.
Catalunya
El més bonic del món.
La Marina
Més bonica encara.
Sant Joan
La festa de la meva dona. Allí ens vam conèixer. Cada any ens quedem aquí per celebrar-la.
