Per Rubén Cruz
Avui celebrem que el cavaller Giorgios, valent i del color de la bèstia salvatge i verda que acampava a la riba del riu, va desafiar-la a marxar o morir en duel. Com que la fera ens impedia als humans de captar l’aigua per beure i conrear la terra, amb enginy la va vèncer, enlluernada per la llum del Sol. La hi va acarar, i després dels primers raigs de ceguesa als ulls i de dues fogarades pels queixals, diuen que la salvatgina va marxar convençuda de la seva derrota cap a un altre indret menys habitat.
Com que sempre hi ha qui intenta descatalanitzar allò que és nostre, li vull dedicar la meva visió de la festa al cavaller verd que ens va portar mitjans de vida. A partir d’un origen oriental, mític i llegendari del nostre sant patró.
U.
Que la bèstia no era cap fera ferotge, sinó més aviat entenimentada i tot, ens ho explica l’Ovidi Montllor en cançó del seu primer disc, l’any de 1968.
La bèstia només vol una gàbia més gran, per gaudir d’una mica de llibertat. Però les autoritats la tornen a engabiar, a la força.
En destaco un fragment de la lletra que podeu seguir al vídeo. És quan el cantant s’hi troba de sobte davant la fera i enraonen una mica abans que l’autoritat faci el seu paper.
Dos.
Aquesta predicció autocomplerta –un perill amb potes i urpes no pot anar lliure pel carrer, pel pànic— em recorda la breu història del circ que entra en una ciutat desfilant amb tot d’animals dins les seves gàbies sobre els carros. Eren uns altres temps. Lleons, tigres i panteres viatgen amb tren, i des de l’estació són transportats en camió fins al circ. S’estalvien la desfilada. Al girar la cantonada d’un carrers estrets, les caixes cauen al terra i tres lleons queden en llibertat. Un policia arriba i dispara la seva pistola. Els lleons es dispersen per por, i estenen el pànic per la ciutat. Desconeixen aquell món nou ple de paranys, i només busquen refugi. Tan sols el perill o una amenaça els torna ferotges.
Desorientats, intimidats, se’ls pot manejar com a nens.
Un lleó puja a un autobús, i l’únic viatger salta per la finestra en la primera parada. El lleó es tranquil·litza.
Un altre lleó entra per la porta d’un hotel. Els treballadors miren de cercar la sortida, i el gran vestíbul es buida. El lleó troba una escala solitària i puja corrents fins al cinquè pis. El veiem arraulit a la porta d’una habitació, com un gos. L’hoste truca a recepció.
El tercer lleó es fica a la sala de ball d’un club nocturn. La música s’interromp, el públic buida la sala i surt en estampida.
Arriben els antidisturbis a la parada de l’autobús, a l’hotel i al club nocturn. El director del circ i els domadors demanen que els deixin intentar capturar els animals. Però la professió d’un policia es restablir l’ordre amb les armes que porten, i ara tenen l’oportunitat de disparar un lleó. Tots tres animals moren cosits a trets.
Hi ha un quart lleó, un de vell, que després de l’accident del camió no ha sortit de la caixa i sobreviu així a la tràgica aventura.
Tres.
Però no totes les feres són tan tractables com la Ferotge o els esporuguits lleons del circ. N’hi ha que són com el Minotaure del laberint, una amenaça oculta: saps que no pots caminar tranquil pels passadissos tot cercant la sortida perquè una presència absent pot aparèixer en doblar una cantonada.
I és clar. Abans se sabran més coses de la cara amagada de la Lluna que de la de La Caixa, aquest nou laberint amb fera que no ho sembla, perquè amb l’Obra social renta la seva imatge inversora en negocis immobiliaris, turístics, energètics i armamentistes. El llibre que enguany Sant Jordi ha triat per a mi es diu La Caixa. Una història mai no explicada del periodista Rafa Burgos.
El Rafa Burgos és un cavaller valent i de color sostenible, que vol conèixer el què, qui, quan, on i com ha anat la construcció d’aquest macroescenari per a macroespectacles on tu i jo, nosaltres, som convidats de pedra. I el David Fernàndez li fa d’escuder a l’epíleg –Parlem?—, fent-li costat, on demana retòricament «Què és pitjor? Robar un banc o fundar-lo?»
Hi ha coses que convé no se sàpiguen, perquè arrosseguen sota els llums noms destacats de la vida política i econòmica d’Espanya de gairebé un segle enrere. És el cas d’aquesta història de poder, que només es pot fer tot preguntant l’entorn dels protagonistes: el focus enlluerna i cega, mentre que els actors secundaris, des dels voltants, informen d’allò que passa al nucli del reactor. No em direu que no és bèstia grossa, i que per això precisament ens la fan passar per bou.
De Port Aventura a Hard Rock, passant per les participacions preferents, primes i subprimes de la crisi del 2008, els «brots verds» del 2011, i la rentada de diners negres. Una bestiola voraç com la serp de la portada del llibre.
El llibre inclou un índex de noms de persones.
Després d’assistir a la presentació del llibre a Cotxeres de Sants ahir dimecres 22 d’abril, només puc començar a llegir-lo i adreçar l’Oració al Senyor Sant Jordi, perquè Déu faci més que nosaltres i ens empari sempre dels ous de la serp.
