L’altre dia vaig anar a veure l’última pel·lícula d’A24, Pillion un romanç dramàtic marica sobre una relació de submissió entre Rick un amo molt segur de si mateix i Colin un jove introvertit, desitjant estimar. Tots dos disposats a tot per una mica d’afecte.
Tots dos estableixen una relació de poder, esclavitud i desig. Una història que no sobre explica res però que deixa tot clar.
Moltes de les crítiques rebudes han estat sobretot pel fet de que durant el metratge en cap moment s’obre una conversa entre els dos sobre els límits del consentiment. Una crítica vinculada a la mala representació de la nostra comunitat. Potser és en aquest punt on posi un mirall davant de tots els que hem vist la pel·lícula.
Per què ens incomoda? Perquè a simple vista no podem romantitzar aquest tipus de relació sense que hi hagi un consentiment explicito darrere. Però jo em pregunto, totes les relacions que hem tingut han estat banyades d’aquest consentiment explicito? Ningú s’ha qüestionat si prenem les decisions de manera totalment lliure en les nostres parelles?
No hi ha discussió en què el consentiment ha d’estar en base de tota mena de relació de parella, però el límit d’aquest consentiment és molt fi i està afectat per les mancances en el desenvolupament personal que hem viscut totes les persones LGTBIQ+. Vull recordar que el sotmetiment sistemàtic a les nostres persones a causa d’una identitat dissident, ens ha fet a totes consentir grans circs de les nostres parelles sexoafectives sense estar segurs de voler-lo realment per por de que ens abandonin.
Per això, us animo a anar amb compte quan jutgem alguna relació des de fora, tant si posem en el judici sobre la persona dominant o sobre la persona dominada, perquè totis hem estat alguna vegada en la vida víctima i botxí, dominants i dominats. Tothom ens hem sentit molt perduts i hem buscat l’afecte des de llocs molt distints i molt imperfectes.
