
Pel Rubén Cruz
«El cielo tendría que ser una calle donde habitaras con tus amigos
y en la que por una rara ubicación taumatúrgica
estos amigos pudieran tener a su vez los suyos
sin tener que entrometértelos si tú no quisieras.»
(Candel. «Díptico para mi amigo Sifré», en A cuestas con mis personajes. 1979)
En aquesta entrega tornem a publicar els següents articles de la columna Punto y final de l’autor:
- Tiempo de amistad …………………………………………………….. LM núm. 32, octubre del 1996
- No prestes dinero a un amigo ……….………………………………. LM núm. 121, octubre del 2004
- Mis amigos los animales ………………………………………………. LM núm. 69, febrer del 2000
- Versos para perros …………………….………………………………. LM núm. 72, maig del 2000
- Los enemigos ……………………………………………………………. LM núm. 107, juny del 2003
Candel havia dedicat la seva primera novel·la publicada, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), «A todos los que al contar de viva voz lo que en estas páginas narramos dijeron: Escríbelo.» En especial a dos amics seus, l’Enrique Martínez i el Francisco Invernón, àlies el Paquirri, i els en va regalar un exemplar a cadascú. «Mas al darles el libro tuvo un mal presagio o fatal corazonada.» Ens ho explica a ¡Dios la que se armó! (1968), però hem d’esperar el moment de parlar-ne, a l’apartat L’enemistat, just abans de tractar l’amistat de personatges públics. Ara només dir que l’amistat i el seu contrari sovint comparteixen circumstàncies de lloc i de temps.
«Hablaban amistosamente y de pronto se liaron de palabras. El vino tiene esas bromas. Tan pronto hace a los hombres hermanos como enemigos. Luego de las palabas pasaron a los hechos.»
(Candel, Francisco. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)

Però mai no es troben a faltar els que no canvien de parer malgrat hagin begut. Son els incondicionals, amics que Candel havia fet de jove compartint o no il·lusions de fama artística.
«Esos amigos, esos seres que he mencionado, que he ido mencionando, creen en mí, en mi obra, son mis incondicionales. […] Ellos creen en mí, yo creo en ellos, por amistad, por agrado, por simple fe tal vez.»
(Candel. Hay una juventud que aguarda. 1954)
«Por allí andaban esos buenos amigos que siempre se dan en la vida de todo el mundo, tanto en la de los genios como en la de los pobres diablos, y que se llaman los incondicionales.»
(Candel. ¡Dios la que se armó!, 1968)
L’Enrique havia cregut en la seva novel·la i amb coratge havia animat Candel a publicar-la.
«Y heroísmo no por una causa gigante y universal, sino por una causa insignificante como era yo. Pero él creía que yo y mi novela Donde la ciudad cambia su nombre eran una causa que se tenía que defender, y eran una causa porque aquella novela y su autor iban a abrir los ojos sobre muchas verdades en torno a una sociedad marginada e ignorada que se tenían que saber, decía.»
(Candel. «En la muerte de un amigo», en A cuestas con mis personajes. 1979)
L’Enrique Martínez hi surt com a corredor de pelo que era aleshores als barris de la Marina, i l’any 1963 torna a inspirar el venedor a pagues de tot el que se li demanés, del conte premiat per la revista Triunfo, «El partido de futbol, el aparato de televisión, el gracioso aprovechado, las imbéciles gentes, los desesperados» [1]. El seu personatge recorre la Marina i part de Barcelona en unes poques hores per trobar i tenir instal·lat al vespre un televisor dins un bar… Aquell dia jugava el Barça i l’Enrique va aconseguir la seva comissió per la seva empenta.
[1] Relat costumista ambientat als barris de la Marina amb què en Candel va guanyar el Gran Premio de Narraciones del 1963, de la revista Triunfo

És aquest també l’amic que tractava de negocis amb la Chuaneta, la castanyera de Port. Aquesta dona emprenedora i la seva família es va molestar amb Candel perquè havia escrit sobre ella a la novel·la ¡Dios la que se armó! (1968) i creia que l’Enrique li n’havia informat, ja que
«la Chuaneta, sus confidencias, sus íntimas confidencias, se las cuenta solo al Felipe, un chico joven que vende a plazos y a domicilio y a quien la Chuaneta lo quiere como a un hijo y lo asesora en su negocio. A veces, estos secretos íntimos también los cuenta a otras personas. Lo que queremos decir es que la Chuaneta no cuenta ciertas cosas en corro, en grupos de más de uno. Sólo las cuenta a una persona, mano a mano, confianzudamente. Esta persona hoy es una y mañana otra. La Chuaneta, así, cree que no cuenta nada a nadie.»
(Candel. «La Chuaneta cuenta su historia», a ¡Dios la que se armó! (1968)

«Sucedía lo mismo que con Donde la ciudad cambia su nombre. Unos hechos de dominio común se transformaban en unos hechos privados que forzosamente se me tenían que haber transmitido por conducto de algún chivato.»
(Candel. «En la muerte de un amigo», en A cuestas con mis personajes. 1979)
En aquest episodi, Candel va tenir la precaució de canviar el nom de la senyora Angeleta per evitar reaccions irades. Però no n’hi havia prou, i no semblava Candel ser-ne conscient, si escrivia sobre algú tan caracteritzat del seu barri que tothom podia reconèixer.
L’amistat obliga a molt, per interès col·lectiu ben entès com a propi. Candel creu en la comunitat, per a ser part de la qual no cal ser amics, tot i que ajuda força el fet de conèixer les fortaleses i debilitats pròpies i les dels altres.
A l’amistat ja s’hi torna a referir a la segona novel·la, a partir del record que conserva d’una pel·lícula dels anys 40, durant la feixuga postguerra a casa nostra:

«El hombre que tiene amigos no fracasará jamás. ¿De quién es esta frase? ¿De Sócrates? No. Ah, sí. De la película ¡Qué bello es vivir! [2] Él no la había visto [3] . El Paco le había dicho que estaba muy bien. Terminaba con esta frase. Un ángel se la dejaba escrita al chico en un libro de Mark Twain. Una cosa así.»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)

[2] Pel·lícula dirigida por Frank Capra en 1946, interpretada por James Stewart.
[3] El subjecte de la frase és el propi Francisco Candel, personatge de la seva novel·la. Hi reflexiona davant la presència dels amics a la processó que els veïns de Cases Barates no volien organitzar com a boicot contra mossèn Lloveras, el vicari de Mare de Déu de Port, la qual processó es va fer finalment amb gran satisfacció popular, perquè «todo acaba bien, como en las películas» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)
L’any 1969 Candel publica en forma de llibre un aplec d’articles, on es declara incondicional de l’amistat i confessa:
«”L’home que té amics no fracassarà mai”.
No és meva la frase, però m’hauria agradat que ho fos.»
(Candel, «L’amistat per damunt de tot», a Fruit d’una necessitat. 1969)

Incondicionals o àngels de guarda, els tornarem a veure al capítol «Literatura» en parlar de la presència dels mentors a les vides humanes. Un mentor és un amic que no saps mai d’on surt, algú que sempre hi és.
A Els altres catalans (1964) aplega frases de les redaccions que van presentar els infants de les escoles dels barris a un concurs sobre el tema «Mi barrio», on van participar 52 nenes i 131 nens. Un noi hi diu:
«Mi barrio es un poco pequeño, pero la amistad y compañerismo que hay en estas pequeñas casas es grande porque siempre que necesita uno una cosa nos favorecemos unos a otros.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
És clar que dir de les cases que són petites no ajuda a identificar el barri, dins el districte.
Candel creu en l’amistat i es declara partidari de la forma d’amor que representa. Evoca els detalls que donen sentit a una relació humana. També, sense esmentar-lo al seus textos ni a la seva columna, recorda l’actitud del Petit Príncep, el nen de sis anys que veia el món amb ulls nous, un món petit com un asteroide on passen tot de personatges que es creuen importants. Anotem unes breus línies perquè ens serveixin de mirall:
«A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: “Com és la seva veu? Quins jocs prefereix? Fa col·lecció de papallones?” Us pregunten: “Quants anys té? Quants germans són? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?” Aleshores sí que es pensen que el coneixen.» [4]
És clar, els adults que es deixen emportar per les dades han perdut el sentit de l’amistat, i cal que els nens hi prenguin paciència, amb ells. «Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.» [5]
Però Candel hi creu, i no es fa preguntes d’adult, tot i que sí reflexions de nen:
«La amistad es una cosa rara. El rato con el amigo, la charla constante, el beber y fumar juntos, se trunca y luego se reanuda. Tiene que ser así, no hay más remedio.
[…] Al amigo lo dejas y alguna vez será la definitiva, será la última sin necesidad de que se haya muerto. (¡Sí, sí, sí, se enfriará, se enfriará!) La ley de la vida marca caminos inexorables.
No acabo de explicarme bien.»
(Candel. «La amistad», a Diario para los que creen en la gente. 1973)
[4] Capítol IV del Petit príncep, de l’Antoine de Saint-Exupéry (1946)
[5] Al mateix lloc, de la mateixa obra de l’Antoine de Saint-Exupéry.
A l’article Tiempo de amistad, de l’octubre del 1996, es mostra Candel partidari del Petit Príncep, cosa que es coneix per les preguntes que li agrada fer.
| Tiempo de amistad |
| Según Erich María Remarque, hay un tiempo para vivir y otro para morir. En el intermedio, recordamos. Porque no sólo somos amor genésico, sino amor total. Y amamos las cosas y las personas, y las persones y las coses de las personas y más cosas, entre ellas la nostalgia. Y la amistad. Es curioso; quieres a las personas y no sabes ni la mitad de sus cosas; y en ocasiones lo ignoras todo. Cuestiones como cuál es el segundo apellido de ese amigo o amiga, cuántos hijos tiene, dónde vive, su lugar de nacimiento, si le gustan más las naranjas o las mandarinas o ninguna de las dos. Y muchísimos más detalles. Incluso con los parientes. ¿Cómo es en realidad tu mujer? ¿Y tu marido? ¿Cómo son tus hijos, tus padres? La presunción de conocer a alguien más que la madre que lo parió es una baladronada, incluso si es la madre la que hace esta afirmación. No pongas nunca a un amigo a prueba. Te puede fallar y entonces pierdes a ese amigo o a esa amiga. Pero puede no fallarte. Entonces serás tú quien pierdas. |
| LM núm. 32, octubre del 1996, p. 16 |

L’escriptor evocat havia publicat Tiempo de vivir, tiempo de morir el 1954, novel·la adaptada al cinema per Douglas Sirk el 1958 amb el títol més comercial de Tiempo de amar, tiempo de morir.
Quant a la ignorància que tenim de les coses importants de la gent que tractem, és alguna cosa prou estesa que no ens impedeix de fer-hi amics, si coneixem la superfície, per a començar. Candel s’hi refereix a l’immigrant:
«De tota manera, ja hem remarcat que no hi ha en aquests immigrants una predisposició d’antipatia ni un odi preconcebut contra Catalunya, i de vegades ni tan sols una indiferència, sinó només una ignorància, un no saber, un desconeixement total i absolut d’allò que els envolta.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Tot i que d’aquest desconeixement no en són culpables, perquè han trobat una Barcelona castellanitzada i una manca absoluta de recursos propis de Catalunya per fer-se sentir. A continuació, disculpa a Catalunya d’aquesta mancança:
«No solament s’ha produir un augment de la població forana, sinó que aquesta l’ha trobada amb les mans lligades.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
«I és que, a molts altres pobles, s’hi pot anar i quedar-se una mica al marge, en amistosa observació, de colzes i a la barrera.
A Catalunya no, o gairebé no. A Catalunya no hi ha més remei que saltar a l’arena i, com allò de Hamlet, ésser o no ésser.
No s’hi val limitar-se a simpatitzar.»
(Candel. «Els immigrants d’abans», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
Les 4 frases curtes que tanquen aquest article són una mica sorprenents. Semblen voler dir que no val la pena de córrer riscos, i millor deixar estar tranquils els amics no sigui que els perdis. Tanmateix, és la manca d’espai per explicar-se, en una columna. Sort tenim que aquesta es va publicar de manera més acabada, com a article igualment fugisser i de vida efímera, amb el títol de L’amistat per damunt de tot [6]. Com que volem presentar el seu Credo tot respectant la seva veritat, anotem què hi diu, tot lligant amb altres obres seves:
«A mi, els amics, mai no m’han defraudat. […] Compte! Jo he deixat d’ésser amic d’alguns que ho eren de bo de bo, però no m’han traït. N’he analitzat bé la causa i també en mi hi ha hagut culpa. Hi ha qui confon l’amic amb una casa de préstecs, amb un esclau, amb una eina que es pot utilitzar… No posis gratuïtament l’amic a prova. Les circumstàncies faran que s’hi hagi de posar ell en més d’una ocasió. Si l’amistat, aleshores, mor, no hauràs de recriminar-te que l’hagis feta fracassar tu. Ens queixem de les amistats, però no pensem que tenir amics és una cosa que depèn molt d’un mateix. […] Per a mi l’amistat és per damunt de les creences, idees, pensaments i conviccions. No tenir amics –qüestió de la qual alguns fan virtut—és esfereïdor.»
(Candel. «L’amistat per damunt de tot», a Fruit d’una necessitat. 1969)
[6] CANDEL, F. Fruit d’una necessitat. Barcelona, juliol de 1969. Es tracta d’un recull d’articles.
Ara s’entén més bé: que siguin els amics qui es descartin arribada l’ocasió, sense exposar-los a respondre quan no és necessari.
Diu Candel que «La amistad, a distancia, se enfría, pero los amigos no lo creen. Y cuando se ven al cabo de mucho tiempo dan cuatro gritos de júbilo y pretenden ignorar que hay algo que ya no funciona.» (Candel. «Apuntes para los que creen en la gente», en A cuestas con mis personajes. 1979)
Crits de content en les trobades alegres, o copets a l’esquena per compartir el dolor en les tristes. Talment va passar a l’enterrament de l’Enrique, l’amic que més havia fet per mantenir l’amistat de la colla.

«Y él, que nos veía continuamente a todos, o que procuraba vernos, nos lo decía constantemente: tenemos que reunirnos, tenemos que encontrarnos todos, tenemos que volver a cenar juntos, tenemos que organizar alguno velada… Todos decíamos sí, pero nadie daba un paso. Los intentos fracasaban. Era imposible volvernos a aunar. Girábamos por distintas órbitas. Seguíamos creyéndonos tan amigos como antes, tan inseparables, tan insustituibles, y no era así.»
(Candel. «En la muerte de un amigo», en A cuestas con mis personajes. 1979)
De la meva infantesa recordo aquesta entranyable cançó d’Alberto Cortez, que diu
Cuando un amigo se va
queda un espacio vacío
que no lo puede llenar
la llegada de otro amigo.
Fragment de Cuando un amigo se va, cançó d’Alberto Cortez (1969)
A l’octubre del 2004 ens avisa, No prestes dinero a un amigo, per no haver de perdre… l’amic. Perquè hi ha persones que no els agraden els favors, com hem de veure a l’apartat «Solidaritat».
| No prestes dinero a un amigo |
| El que presta dinero a un amigo, pierde el dinero y pierde el amigo. Los viejos refranes, cuanto más reaccionarios son, más razón tienen. Existen las gloriosas excepciones, ésas que sólo sirven para confirmar reglas. Yo acostumbro a ser de los que confirman reglas a contrapelo. Cuando dejo dinero a un amigo, pierdo el dinero pero no el amigo, lo cual no sé si es mejor o peor. Con amigos sablistas, llorones i pedigüeños, debería ser mejor, pero no lo sé. Un amigo siempre es un amigo. Los que hemos hecho un culto de la amistad, al amigo le perdonas el que te pida que les dejes dinero, sin haberte devuelto todavía el que ya le prestaste. Alguien de los que no rinden culto a la amistad, al menos no tanto como yo, me ha preguntado: ¿pero a la corta o a la larga, devuelven lo que piden? Más bien no, y si lo hacen, lo hacen tarde y mal: a plazos, regateando, prometiendo falsamente que te lo van a devolver… Pero yo continúo manteniendo su amistad. Si no lo hiciera, faltaría a las más elementales reglas del compañerismo, solidaridad, fraternidad y todas las buenas hierbas que se cultivan en el campo de las relaciones humanas. |
| LM núm. 121, octubre del 2004, p. 20 |
Retre culte a l’amistat és la manera ètica i civil de fer com mossèn Lloveras, el jove vicari de la parròquia de la Mare de Déu de Port, que acabava regalant a algú el que ja li havia prestat abans perquè «había llegado a la conclusión de que si el otro la hacía servir más que él, era porque la necesitaba más que él, seguro.»
Candel és com un nen a qui no li agraden les xifres –«no tinc gaire tirada als números i fins i tot em fan horror les estadístiques». Ens el podem imaginar com un nou Petit Príncep de l’amistat.
I es fa ressò d’una forma d’amistat tantes vegades posada a prova pel gènere humà i sempre superada per la banda dels nostres amics. Aquest és el tema de l’article del febrer del 2000, Mis amigos los animales.
Hi recorda quins han estat presents a la seva vida, amb una atenció destacada durant la infantesa, la veritable pàtria de l’home, l’única a qui devem respecte i lleialtat, que deia el poeta austríac Rainer Maria Rilke.
L’amistat dels animals
| Mis amigos los animales |
| Uno ha sido y es amigo de los animales, sobre todo de aquellos domésticos que ha tenido, además, de los caballos, que los traté sirviendo en caballería. En esta lista doméstica he tenido los habituales perros y gatos, a veces ambos especímenes al mismo tiempo. Ahora tengo un gato. Se llama Romualdo, pero no sé si se ha enterado. En cuanto a pájaros, he tenido jilgueros, las célebres «caderneras», que decíamos los charnegos; canarios, periquitos y mandarines. Viviendo en las Casa Baratas y en el Port, donde gozábamos de patio o huerto, llegamos a tener palomas, gallos y gallinas, pavos, patos y un par de cerdos. Algunos vecinos nos ganaban en animales de más volumen, pues tenían jacas y cabras. He tenido tortugas y erizos… Y como yo, la mayoría de chavales de las Casas Baratas. Nuestras madres se volvían locas con nosotros. De chico tuve también gorriones, que robábamos de los nidos; más que domesticarlos, los amaestrábamos. Cogíamos peces de río, concretamente «gambusies», ranas, saltamontes, lagartijas, mariposas, libélulas y grillos. Los guardábamos en recipientes apropiados. El suburbio de mi niñez estaba rodeado de campos y nos criábamos asilvestrados, plenos de una sabiduría natural y no artificial. |
| LM núm. 69, febrer del 2000, p. 16 |
A la seva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje, Candel explica un episodio de com la naturalesa era innocentment abusada:

«La Pucha dormía hasta muy tarde. El Grúa, no. El Grúa agarraba lo que encontraba para almorzar y se iba por ahí a vaguear. Los regatos y acequias estaban atestados de unos peces tan diminutos y anodinos que ni a pececillos llegaban. Probablemente eran de alguna especie sin clasificar. Ellos –ni Dios debía saber por qué—los llamaban gambusias. Con una caña y un hilo y en la punta una lombriz, a pescar se ha dicho. Nada de anzuelo. Un anzuelo era demasiado grande. Ataba el trozo de lombriz con un nudo en el hilo. Hambrientos, picaban sin parar. El mismo trozo servía para siempre. Tragaban, los sacaba del agua, tiraba y les extraía el trozo de lombriz de la boca. Los incatalogados pececillos los metía en una botella de agua y se los llevaba a casa. En una jarra de cristal, como si fuera una pecera, hacen la mar de bonito. Como que había más peces que agua, a la mañana siguiente estaban todos muertos. Si alguno quedaba vivo, siempre acababa colándose por el agujero de la fregadera al cambiarle el agua.»
(Candel. Han matado a un hombre,…; 1959 i 2002)
Poc abans de la columna, al març del 1999, en Candel havia publicat un recull de relats breus sota el títol de Petin Món.
Hi podem llegir l’«Oració de Paco Candel per a l’Enric Gelpí, pel seu llibre de com resen els animals, que no sé per què no li publicaren». Hi prega:
«Senyor, jo em sento més animal que mai escoltant els seus precs, i fins el meu agnosticisme es relaxa».
(Candel. «Oració de Paco Candel…», a Petit món. 1999)
Recorreguem les columnes que en parlen, de l’amistat dels animals, i deturem-nos un moment en el record que dedica Candel al gos, a Versos para perros (La Marina, maig del 2000):
| Versos para perros |
| Aparte de San Francisco de Asís, en el Zoológico hay otras varias esculturas, la de Genoveva de Brabante, con un niño y un cervatillo, de Montserrat Junoy; El nen que dorm, de Claudi Tarragó; Monument a Walt Disney, de Núria Tortras, y El gos abandonat, de Artur Aldomà. La Dama del paraigua corresponde al escultor Roig i Solé y es todo un símbolo barcelonés. Con la ampliación del Zoo, incorporando el espacio donde se erigía, la estatua fue restaurada y su entorno se convirtió en un jardín ochocentista gracias a los arquitectos Lluís Riudor y Joaquim Casamor. El gos abandonat ostenta en su pedestal unos versos en catalán y otros en castellano: «No et cal parlar/ perquè jo t’entengui;/ parla el teu mirar,/ parla el teu silenci./ I el dia que et moris,/ dolç amic fidel,/ els teus ulls verd oli/ seguiran mirant-me/ com mira un estel/ rodejat de calma/ des de dalt del cel». Los firma Margarita. «Tu raza no importa./ No importa tu nombre./ Tu vida tan corta,/ que brindas al hombre,/ es la fiel oferta/ de este amor sin rienda/ que hay en tu mirada/ de llama encendida,/ hasta la jornada/ final e ignorada/ de tu triste vida». Estos versos son de Margarita Grollero Euras. [7] |
| LM núm. 72, maig del 2000, p. 16 |
[7] A l’original publicat, diu que “estos otros versos son de Grollero Enlas”, però en realitat tots són de la Margarita Grollero Euras, escriptora possiblement barcelonina de la qual no hi ha gaire notícia, a part de ser autora de les novel·les Un patriota siglo XX (Barcelona, 1949), i Memorias de un feto (Barcelona, 1980)
La colla al voltant de la figuera
Admiradors tots dos autors de la figura de sant Francesc d’Assis, evoquen la germanor dels éssers :
«El germà món sempre anà malament; d’un temps ençà tinc la sensació que els seus engranatges funcionen pitjor i que és el germà home qui embossa aquests engranatges […] encegat pel premi fals i estúpid que és el guany.»
(Candel. «Oració de Paco Candel…», a Petit món, 1999)
En Candel no va escriure a La Marina cap columna dedicada a l’Ermità de Samalús II, segurament perquè la imposada limitació d’espai no li permetria parlar de tots els animals que convindria d’esmentar-hi. A Déu li diu que sap la raó perquè no acaba amb la humanitat com altres vegades havia fet: perquè hi són, al món petit, un grapat d’homes i dones justos. Vet aquí una guspira d’en Candel:
«Quan moriren Josep Rovira, Enric Martínez, Rosalia Busquets –les dones es moren menys que els homes—, Jaume Cuspinera, Elies Ortiz, Baltasar Belenguer, vaig pensar que el vostre furor podia començar.
Després vaig entendre que no. Encara restaven altres justos, almenys un, el germà Enric Gelpí, segon ermità de Samalús, franciscà, robinsó, amant dels animals i de la natura, barbut renaixentista, escriptor i escultor també, que m’ha fet resar a mi, que mai no ho feia, i ha fet que em trobés en pau després de fer-ho. Beneïu-lo, Senyor.
Amén.»
(Candel. «Oració de Paco Candel…», a Petit món. 1999)
Candel coneixia el germà Gelpí del temps que un grup de joves catequistes–entre els quals també Espinàs, Rovira, Botey…— es van afegir a la tertúlia al voltant de la figuera al pati de la parròquia de Port, on el seu pare, Pedro Candel, i després ell mateix, feien el sagristà. Ens en fa un esbós de retrat quan Gelpí acompanya Candel al segon judici que li plategen per haver escrit Donde la ciudad cambia su nombre,
«El escultor Gelpí llevaba unas enormes barbas y todos le llamaban Fidel Castro. Cuando mucho tiempo después fue a parar a la cárcel por asunto político, se las hicieron cortar.»
(Candel. ¡Dios la que se armó!, 1968)
L’Enric Gelpí va morir el 2011 al seu petit racó de món. Sort que de justos, sovint ignorats o desconeguts, no en falten…
«Jo crec que hi ha qui es preocupa dels altres. No són massa, però són els millors.»
(Candel. Parlem-ne. 1967)
«Cal Candel (l’església i la figuera) va ser durant dues llargues dècades (els anys quaranta i cinquanta) una mena de consultori veïnal, un confessionari popular, on podies anar a demanar consell, recomanació, buscar feina. [Mossèn Cuspinera] va contribuir a muntar un grup de xicots del barri (els més espavilats) que, vista amb la perspectiva del temps, pot considerar-se avançat per a l’època. Va aconseguir unificar gent de tot mena: els que hi anaven a fer catequesi amb els que estaven vinculats a la JOC, a la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Catòlica), fins amb els que també es consideraven directament menjacapellans. Per deformació professional i per lògica s’hi havia incorporat la Pepita Casanellas, engrossint una colla força heterodoxa: l’editor Josep Verdura, Enric Gelpí (escultor), el Paquirri (amic del barri), Josep Espinàs (diputat del PSC, posteriorment), el també editor Josep Ma. Godallol, gent de Port, units per un pensament d’esquerres que volia avançar-se a l’Església, en el sentit que les seves preocupacions anaven més d’acord amb els temps de canvi que corrien arreu del món: marcats per un fort estil obrerista, els capficava sobretot la qüestió social, tot practicant un tipus de cristianisme acollidor, dialogant i obert, moviment similar avant la litre al que després seria la teologia de l’alliberament. Tots aquests aspectes els infonia l’acció i la força de Cuspinera, en infinitat de reunions que, sovint, es feien a casa seva: vivia en el mateix barri. “Simplement, —ha dit Candel—, cultivàvem l’amistat un grup heterogeni de persones inquietes”.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
Tot seguit evoquem un record de l’amic i de la colla de cal Candel:
«El Enrique […] se hacía amigo de todo bicho viviente. Esos días en que andábamos a uña de caballo por la publicación de Donde la ciudad cambia su nombre conoció a escritores, periodistas, gente de la profesión, y con todos se encontraba muy bien. Janés y él congeniaron enormemente. Por aquellas fechas, un grupo de muchachos –Rovira, Espinás, Botey, Gelpí…— que habían empezado haciendo catequesis en Port y luego se habían incorporado a nuestro ambiente y modo de ser, y que hacían cine a los chavales de Port, de las casas Baratas y del Asilo del Port, decidieron llevar su cine –esto es: su máquina y películas—a Sant Pere de Vilamajor, pero no sabían cómo ni en qué, y Enrique se comprometió a solucionar el asunto, y fue y le pidió al editor Janés que le dejara su célebre jeep, y Janés se lo dejó, chófer incluido […] y viajamos todos, con la máquina y las películas, Enrique de capitán, a Sant Pere de Vilamajor, a cinear.
Enrique […] fue metiéndose en el corazón de todo el grupo de amigos que nos habíamos apiñado en torno a mosén Jaime Cuspinera, y en las ramificaciones amistosas que cada uno teníamos, sobre todo, creo, que en la rama mía, conectando artistas y conspiradores. Más que culturizarse, se politizó.»
(Candel. «En la muerte de un amigo», en A cuestas con mis personajes. 1979)
L’enemistat
El tema de l’amistat pot ser també observat des del punt de vista de la seva absència, com si haguéssim omplert amb guix un motllo buit i n’obtinguéssim la seva forma i figura: l’enemistat. Candel va publicar Los enemigos al juny del 2003, per a La Marina.
| Los enemigos |
| Gila tenía aquel celebrado monólogo que empezaba diciendo: «Oiga, ¿es aquí el enemigo? Que se ponga». William Faulkner escribió: «Hay que confiar siempre en los enemigos; no cambian nunca». Unos soldados se pasaban el día cavando trincheras. Uno de ellos, empipado, le preguntó al oficial: «Óigame, teniente, estoy muy cansado. ¿Por qué siempre estamos cavando trincheras?» El teniente le respondió: «Son para poder defendernos cuando el enemigo nos ataque». El soldado se rascó la cabeza: «¿Y por qué no atacamos nosotros y que caven ellos?» Cuando la guerra del Pacífico, antes de desembarcar para invadir una isla japonesa, el capitán aleccionó a sus muchachos: «Cuando salten al agua desde las lanchas, cuidado con los tiburones. Al llegar a la arena de la playa, vigilen los escorpiones. Atravesarán un río, ojo con las pirañas. Ya en la selva, alerta a las pitones de los árboles. Después, al tanto con las fieras…» Uno de los marines insinuó: «Mi capitán, ¿y por qué no le dejamos la isla al enemigo?» Una oración dice: «Señor, guárdeme de mis amigos; de mis enemigos ya me guardo yo». Sólo los políticos, a sus verdaderos enemigos, que son todo el resto de políticos, los llaman «adversarios». |
| LM núm. 107, juny del 2003, p. 20 |
«Si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi», és el consell entenimentat de qui renuncia a la immolació i al martiri. Tot i que defensar una causa i resistir fins a la mort té premi… a llarg termini, és clar! Sovint en som testimonis, en temps convulsos. Joves anarquistes del barri de Cases Barates s’havien allistat com a voluntaris per lluitar per la República i contra el feixisme:
«La Columna de la Muerte –Sin Dios, Patria ni madre—había resultado un cuento como una casa. Nada más llegar al frente, en el primer ataque, se había pasado al enemigo.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 1984; 2002)
És la millor manera d’evitar que se’t mengin, les piranyes. Al capítol de «Memòria històrica» parlarem un xic de l’actuació de les milícies anarquistes al començament de la guerra civil. Perquè no tots els anarquistes van respondre defugint el cos a cos i canviant de bàndol. Ara només dir que l’Elíes Ortiz [8] encara no tenia edat per anar amb la seva quinta quan decidí trencar la guardiola dels seus estalvis, i agafar el tren per anar al front a ajudar el seu amic ferit, el cosí de l’escriptor, el Marcelo Candel [9], milicià voluntari contra el parer de la família, de només 16 anys… El va trobar, i acompanyar a l’hospital de Sant Pau fins que va morir. L’enterrament del jove anarquista va ser un acte emotiu de justícia poètica:
«Los de las Juventudes Libertarias de la barriada también estaban allí. Ellos envolvieron el féretro en una bandera anarquista y lo llevaron a hombros.»
(Candel. Historia de una parroquia. 1971: 361)
[8] A Historia de una parroquia (1971) l’anomena Ginés Hurtado, mentre que a Primera història, primera memòria l’identifica com l’Elies (2006: 160). A la mort de l’Elies, la família va publicar-ne les memòries, i en Candel va fer-hi el pròleg tot reconeixent la identitat del noi del seus relats «El noi que va anar a buscar el seu amic al front» i «Marcel Candel anava millorant», publicats tots dos al llibre Petit món (1999)
[9] A Historia de una parroquia (1971) l’anomena Norberto Blasco, mentre que a Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), l’identifica com a tal cosí seu (1992: 10). Això ens fa pensar que els personatges dels seus llibres que porten el cognom Blasco són membres de la família Candel o de la Tortajada als quals vol retre un íntim homenatge.
Més tard, recordant l’acudit del soldat nord-americà a l’escenari del Pacífic a la Segona Guerra Mundial, Candel reflexiona:
«Davant la expectativa dels ajuntaments que, segons els experts, havíem d’heretar, venien ganes de cridar: perquè no deixem els ajuntaments a l’enemic, en aquest cas, a la dreta, que ja hi esta instal·lada?»
(Candel. Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)

Però no sempre es té una visió tan clara de la realitat que ens espera, sinó que a vegades en tenim només un pressentiment. Candel en tenia un mentre regalava sengles exemplars de la seva novel·la Donde la ciudad cambia su nombre (1957) als amics que li havien animat a escriure-la. Intuïa que s’estava creant problemes amb els personatges de ficció que no ho eren del tot, sinó de ben reals i amb noms i malnoms:
«Con estos ejemplares se metía de cabeza en la tierra hosca del enemigo, de un enemigo que todavía no lo era pero que se le iba a convertir. Efectivamente, el ejemplar del Enrique fue el que encendió la pólvora.»
(Candel. ¡Dios, la que se armó!, 1968)
Tot seguit parlarem de la relació d’amistat o d’indiferència d’en Candel amb alguns homes polítics que havia tractat.
Candel hi tenia amics i també adversaris, tot i no militar en cap partit ni encapçalar cap agrupació política. No intentarem fer-ne una relació, perquè no és l’objecte d’aquest article ni tenim mitjans per fer-la, però sí anotarem dos noms significatius, dos presidents de la Generalitat: en Jordi Pujol i en Josep Tarradellas.
El president Pujol
«El president i en Cranes presumien de ser amics. Havien anat de bracet durant la subversió, s’havien manifestat plegats, havien conspirat units quan tots eren un i no com llavors, que ja no havia uns, sinó infinitat de tots. Al seu dia, quan el president era en Pujol i no el President, havia ovacionat N’estem fins als botons. No tindria bons botons catalans qui no llegís aquell llibre. I el llibre havia estat una botonada.”
(Candel. «El President ens visita», a Un Ayuntamiento llamado Ellos. 1994 / Un Ajuntament anomenat Ells. 2025)
Pensem que, a través del protagonista d’Un Ayuntamiento llamado Ellos (1994), l’autor redecora la seva amistat amb el president Pujol amb pinzellades de ficció: tot això de la subversió clandestina antifranquista, perquè sabem que Candel no era un activista, mentre que el president sí, a la seva joventut, com ja hem vist un apunt al capítol «Tenim Drets, els Humans». En veurem algun altre més a «Memòria històrica». Aquí recordarem només el resultat del consell de guerra sumaríssim pels Fets de Palau (1960)–als quals es va donar accés el juny del 2012—: en Pujol, va ser condemnat a 7 anys de presó per implicació i suport en la organització de la cantada del Cant de la senyera. Dels 7 en va complir 3 a la presó de Saragossa i 1 any de confinament domiciliari a Girona.
La seva amistat s’inicia amb la publicació de «Los otros catalanes» a la revista La Jirafa, l’any 1958, on Candel reivindica per primera vegada la catalanitat dels immigrants.
La Jirafa era una revista literària en castellà dirigida pel Rafael Borràs. Li van oferir d’escriure un article per a un número extraordinari en «Homenatge a Catalunya» (1958), però Candel no va acceptar perquè no sabia de què podia parlar-hi. L’amic Àngel Carmona li va convèncer per escriure’n un:

«¿Por qué no hablaba de esa Catalunya que me rodeaba y que no parecía Catalunya pero era Catalunya? Y entonces escribí un artículo titulado Los otros catalanes» (Candel. Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Diu el Genís Sinca, biògraf d’en Candel, que l’activista Jordi Pujol va llegir l’article i va quedar impactat, perquè l’autor havia entès com era Catalunya i com els forasters s’hi havien d’incorporar. «La pujoliana cohesió social lligava perfectament amb el missatge candelià d’integració responsable, pacífica, confraternal» (Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)

L’interès d’en Pujol per la immigració no era oportunista, ja que, com explica Genís Sinca, «tant en Jordi Pujol como en Joan Reventós van col·laborar estretament [amb l’Elies Ortiz] en l’elaboració […] del primer cens dels barraquistes que es coneix», tasca que va durar anys.[10]
En Jordi Pujol recorda el seu agraïment per aquest article del Candel, en una conferència de l’any 1976 que va ser l’origen de l’assaig «La immigració, problema i esperança de Catalunya», on deia:
«Era un article que respirava no sols respecte, sinó també, des de la perspectiva d’un immigrat, enamorament de Catalunya. […] va saber trobar el to just, positiu i cordial que convenia, i va fer una cosa molt més important que doctrina sobre la immigració […]: va obrir el camí a l’esperança.» (Pujol. La immigració, problema i esperança de Catalunya. 1976).
[10] SINCA, G. «L’estigma social del doctor Ribas», a La Providència es diu Paco. (2008).
Van fer-se amics, en una relació «absolutament mancada de malícia»:
«Jo mai no l’he votat… però la meva impressió és que ell sempre va tenir un interès especial i una gran lucidesa davant del fet immigratori.
[…] hi ha una cosa que sempre ens ha interessat a tots dos. L’esperit de cohesió, que ell ha dit… Pujol comprèn bé la situació, però sap que no pot arribar a segons quins llocs… Jo sí que podia…, i no creguis que jo caigués bé al barri…; alguns no veien bé les mescles…»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008).
En l’entrevista Sinca fa al president Pujol, i que publica en la biografia d’en Candel, l’únic retret que li fa a l’escriptor és amistós. Hi diu el president:
«Està clar que Candel no és, ni vol ser, cap intel·lectual. […] Ell no deixa de pintar una situació i d‘explicar-la planerament. I potser la gràcia està aquí. Estem d’acord en el fet que és un personatge una mica desballestat, i una mica atrotinat; la clau del seu èxit rau en aquesta autenticitat.»
(Sinca. «Jo no podia arribar on arribava ell», a La Providència es diu Paco. 2008)
Hi ha qui no li van perdonar no haver militat mai al PSUC, o haver tingut més tard una actitud més nacionalista, «potser per amistat amb en Pujol», recorda en Josep Maria Huertas a l’entrevista que li dedica en Genís Sinca. [11]
En 1979 Candel va acompanyar Pujol en un viatge a Sevilla, on el futur president donava una conferencia al Colegio de Médicos amb el títol «Solidaridad entre los pueblos de España». L’escriptor anota que va dir-hi Pujol: «No habrá democracia en España sin el reconocimiento de las nacionalidades», volent arribar-hi a un pacte per aconseguir l’autonomia de Catalunya a canvi d’afavorir la creació de riquesa a Andalusia per deturar la sagnia i explotació dels andalusos [12]
Aquesta amistat va ser duradora, fins al punt que la Fundació Candel va celebrar les primeres reunions al despatx del ja president Pujol. [13]
[11] SINCA, G. «De periodistes i de bones persones», a La Providència es diu Paco. 2008.
[12] CANDEL, F. Los otros catalanes veinte años después. 1986.
[13] SINCA, G. «Fes la meva biografia però no parlis de mi», a La Providència es diu Paco. 2008.
El president Pujol ha demostrat ser un animal polític amb olfacte. Però en Candel no és un ingenu, i entén l’estratègia d’aproximació a l’immigrant, més o menys sincera segons qui la practiqui. Després d’organitzar-se la romeria del Rocío o de la Blanca Paloma a Montcada i Reixach, on la gent crida «¡Viva la Virgen de los inmigrantes!», ens informa que, a la segona edició
«L’any 1984 hi assistí el president del Principat, a qui van nomenar hermano rociero. Poc a poc tot els líders polítics acabaran investits d’aquest títol o fent que els el sigui concedit.»
(Candel. Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986). 1992).
El professor Daniel Vargas en diu, d’en Pujol, que «ha estat sempre extraordinàriament hàbil per captar determinades personalitats, des de Candel fins a Justo Molinero, passant per Carmen Sevilla, capaces de representar aquest espectre immigratori de la societat catalana». I considera Candel la primera baula d’una estratègia d’aproximació, ja que simbolitza l’ascensor social, amb capacitat de demanar als immigrants d’esforçar-se a l’hora d’integrar-se, dit per un immigrant com ells. [14]
Així, Vargas opina que Candel va ser utilitzat políticament per aquest amic, la qual cosa explicaria l’enorme repercussió social i institucional de la seva obra, sense dir res que no s’hagués dit abans de la guerra i que no repetís Jordi Pujol alhora.
[14] VARGAS, D. El projecte Candel, o el fracàs de la veu immigrada. Universitat Oberta de Catalunya. 2015. https://hdl.handle.net/10609/44541
El president Tarradellas
Coneixem un xic de la relació que mantenien gràcies a les notes de diari del Candel i al text que ha deixat escrit en Josep Benet.
El 2 de juny del 1967, amb motiu d’unes conferències que li havien convidat a donar a Paris els exiliats comunistes en Candel anotava al seu diari la bona impressió que li va causar el president Tarradellas en un sopar al vespre:

«El presidente, al final, se vio obligado a abrirse un poco y a dar su opinión sobre la situación actual y el futuro. Habló aplomadamente, con conocimiento de causa, y sin falsos optimismos. Me gustó que dijera que no creía en una Cataluña separatista ni desvinculada de España y que no había que cometer aquellas clases de errores en torno a la clase trabajadora que motivaron que los obreros, en ciertos momentos, quemaran y rasgaran banderas catalanas.»
(Candel. El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975. 2014 // Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Efectivament, Candel valorava la manca de voluntat separatista del polític. Fins i tot, al retorn de Tarradellas a Catalunya com a President de la Diputació de Barcelona / Generalitat provisional (1977-1980), Candel simpatitzava amb en ell:
«Debo declarar que mi tirria hacia Tarradellas, si acaso la hubo, obedecía más a la influencia ambiental de los míos –Entesa, socialistas, comunistas, conocidos, parientes, amigos—que a otra cosa. A partir del encuentro en que me evocó la cena de París, me preguntó por mi mujer y tomamos la copa de champán, mi actitud hacia él se transformó en devoción y se estableció una buena química entre los dos cada vez que nos volvimos a encontrar, que fueron bastantes.»
(Vila, E. – Candel, F. «23 de febrero de 1981: mi tejerazo», a Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Sense que li constés a en Candel, en Josep Tarradellas n’era un, dels adversaris, perquè des de la seva altura gegantina havia deixat anar uns retrets públics per la presa d’actitud col·lectiva en forma de carta al ministre sense cartera-comissari del Plan de Desarrollo del règim, Laureà López Rodó, l’any 1970.

L’historiador i polític en Josep Benet aleshores era vist com a possible president de la Generalitat restaurada en tant que senador més votat de Barcelona i de tot l’estat –havia gairebé doblat en nombre de vots la llista més votada de diputats, la del PSC-PSOE encapçalada per Reventós [15]—. Benet ens informa del capteniment d’en Tarradellas:
[15] «Benet, Xirinacs i els senadors reials». VilaWeb. 15.06.2007. VilaWeb – El Punt

«Pel gener de 1970, uns cent quaranta catalans pertanyents a diversos estaments i ideologies democràtiques residents a l’interior de Catalunya, seguint la via de combatre la dictadura franquista i exigir públicament el restabliment de les llibertats democràtiques, van signar una carta oberta adreçada al ministre Laureà López Rodó. En aquell temps, el fet de signar i de fer pública una carta semblant equivalia sovint a ser sancionat amb fortes multes i, fins i tot, a ser processat pel Tribunal d’Ordre Púbic. Els signants de la carta es presentaven com a “demòcrates catalans partidaris d’un règim de progrés social en el qual siguin respectades les llibertats essencials tant personals com col·lectives”. Així mateix declaraven que ”profundes divergències” els separaven del ministre López Rodó. Però que , tanmateix, s’adreçaven a ell perquè era un ministre català i, a més, perquè es declarava partidari de la integració de l’Estat espanyol a l’Europa unida. A continuació reclamaven que fossin realitat a Espanya els drets democràtic i socials , així com el reconeixement “de les diverses comunitats històriques i culturals que constitueixen l’Estat espanyol” i que s’acabés la postergació de què era objecte la llengua catalana. El text original català de la carta s’edità en versió castellana per difondre’l a Madrid.»
El cas és que en Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, els va dedicar «un dels seus textos més durs i calumniosos» a través del Butlletí d’Informació que publicava el seu secretari personal i en feia arribar milers d’exemplars de l’exili estant a destinataris dins Catalunya. Els hi acusava de col·laborar amb el règim franquista, d’oferir-li els seus serveis. Per fer veure que no els volia cap mal, acabava retraient-los ignorància del que havien signat:

«Permeteu-me que us digui que, com sigui que conec bé alguns dels autors d’aquest document i els seus procediments, tinc el convenciment que molts dels que diuen haver-lo signat ni tan sols l’han llegit, car no dubto de la seva fidelitat al nostre poble ni del seu sentit de les responsabilitats.»
(Tarradellas. Carta oberta a un conegut poeta que resideix a Catalunya, datada el 12 de març del 1970. Publicada a Benet. «Sobre una carta oberta al ministre López Rodó», a El President Tarradellas en els seus textos (1954-1988); 1992)
Entre els signants es trobava Francesc Candel, escriptor. No era res personal, l’andanada d’en Tarradellas. Era un nom conegut però no significat políticament en la clandestinitat, a diferència d’Heribert Barrera, químic; Ernest Lluch, economista; Josep Pallach, professor [16]; i Ramon Trias Fargas, economista, entre una bona colla de noms, uns de públics i altres de desconeguts.
[16] Josep Pallach era professor i polític català, dirigent del Moviment Socialista de Catalunya, que acabava de tornar de l’exili francès.
Però, d’aquesta aventura, Candel no ha deixat res publicat. Possiblement tenia raó, en Tarradellas, i no havia llegit… l’acusació que els hi feia, als signants!

Només escriu Candel sobre el retorn de Tarradellas que «tenías la sensación de que la izquierda catalana se sentía desolada ante este incontrolado movimiento solitario y por libre de Tarradellas. Tarradellas había ido a Madrid acompañado por Carlos Sentís. Los hombres de Suárez en Catalunya capitalizaban aquella baza oportunista.»
«Aquel día, y no sé por qué, anoté que la política es el arte de la puñalada y la vaselina.»
(Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Mentre s’esdevenia la Generalitat provisional (1977-1980), l’extrema dreta i la dreta franquistes deixaven anar llurs odis, i Candel anota que «en la calle Aragón campaba en rojo esta enorme pintada: “Volem el cap de Tarradellas i les orelles del Benet.”» (Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proleltari (1931-1981). 1996)
Mirarem de posar-ho en context al capítol «Nació catalana».














