El 25 de desembre de 1970, mentre el Camp Nou s’omplia amb prop de 60.000 persones per un partit benèfic, un grup de dones va sortir a la gespa per fer una cosa que, en aquell moment, no estava prevista per a elles: jugar a futbol. El principal reclam d’aquell matinal de futbol era l’enfrontament entre el primer equip masculí i el CSKA de Sofia, però allà hi eren elles.
No eren professionals. No tenien estructura. Algunes ni tan sols havien entrenat mai en un camp d’herba. Però aquell dia, sense saber-ho, van obrir una escletxa que més de cinquanta anys després ompliria el mateix estadi amb 90.000 persones per veure futbol femení.
Tot havia començat unes poques setmanes abans, amb l’anunci publicat a la Revista Barça a petició d’Immaculada Cabecerán, qui s’acabaria convertint en la capitana del conjunt barcelonista. Sota el títol de “Futbol Femenino a la vista” es comunicava que es buscaven noies d’entre 18 i 25 anys per formar un equip. “El fútbol femenino está abriéndose camino. Y está llegando a Barcelona. Tanto es así, que una simpática señorita acude a nosotros para solicitarnos ayuda en su deseo de completar una plantilla de buenas jugadoras”, arrancava l’escrit.
Aquest anunci va arribar a oïda de Consuelo Pérez. Havia arribat a Barcelona des de Sòria amb només 17 anys per treballar cuidant criatures. El futbol no formava part dels seus plans. Una veïna la va avisar de la publicació. “Ala!”, explica que va expressar en escoltar aquestes paraules, en una exclamació que perfectament es podria haver traduït en un “però què estàs dient?”.
Un cop superada la incredulitat, la seva feina, paradoxalment en una casa de seguidors de l’Espanyol, li va donar el permís —i fins i tot el suport— per presentar-s’hi.
D’un grup d’una trentena de candidates, en van escollir unes setze. Sense gaire entrenament, sense equipament propi i amb botes prestades, Consuelo es va trobar jugant d’extrem davant una multitud.
“Allò era una bogeria”, recordaria anys després al programa El Derbi de La Marina FM 102.5. “Entrar en aquell estadi, amb tanta gent a les grades, era impensable per a una noia jove que mai havia sortit de casa seva”, explicava.
Era baixeta i corria molt. Això era suficient. En aquell equip, com ella mateixa explica, “la que més corria era la que jugava”. Sense més complexitat tàctica.
El context no ajudava. Era encara època franquista i el futbol femení, senzillament, no existia. Ni federacions, ni competicions oficials, ni reconeixement. “Fer esport ja era difícil per a una dona; jugar a futbol, impensable”, recorda Maria Teresa Andreu, que s’incorporaria poc després a aquell embrió de l’equip femení del F.C. Barcelona.
Ella sí que havia crescut amb la pilota als peus. Jugava al carrer amb nens, fent porteries amb les carteres de l’escola, perquè no hi havia altres nenes amb qui jugar. Poc després que el Barça anunciés la creació del seu equip femení, s’hi va apuntar amb 18 anys. El dia que Consuelo salta a jugar a l’estadi culer, la Maria Teresa era a la grada. Un fet també força anòmal, ja que explica que el seu pare sempre s’enduia al seu germà al camp. “La mare i jo ens quedàvem a casa sempre que hi havia partit, perquè en aquella època es pensava que les dones no havien d’anar a veure partits de futbol. Al final, però, la futbolera de casa vaig ser jo i no el meu germà”, afirmava entre rialles al programa radiofònic.
“El encuentro de fútbol femenino Barcelona-Centelles tuvo una gran acogida en las graderías. Se explica porque las señoritas eran muy monas. Pero de fútbol, poco, la verdad”
Fragment de la crònica de Mundo Deportivo sobre el partit (1970)
Va començar com a defensa, però el destí li tenia preparada una altra posició. Un dia, sense portera disponible, l’entrenador —el mític porter blaugrana Antoni Ramallets— va demanar que s’aixequés la jugadora més alta. Era ella. Així es va convertir en portera del Barça durant una dècada.
Ramallets, llegenda del primer equip masculí, es va convertir també en el primer gran referent d’aquelles jugadores. Les entrenava, les protegia i, sovint, les convidava a un refresc després dels entrenaments, un luxe que moltes d’elles no es podien permetre. En una època en què molts criticaven o ridiculitzaven el futbol femení, ell va apostar-hi obertament.
El partit del Camp Nou contra la Unió Esportiva Centelles, però, no va ser només il·lusió. També va ser exposició. Les jugadores van haver d’escoltar comentaris despectius, fins i tot per megafonia. Mentre es jugava el partit, l’humorista Pedro Ruiz, qui feia de locutor, es burlava públicament de les jugadores. La Consuelo encara ho recorda i admet que es va proposar de buscar-lo per “enganxar-lo i dir-li quatre coses ben dites”.
El futbol femení era un espectacle, però no era considerat esport. Després del partit, algunes cròniques destacaven més el seu aspecte físic que el seu joc. La de Mundo Deportivo, diari esportiu de capçalera, narrava el següent; “El encuentro de fútbol femenino Barcelona-Centelles tuvo una gran acogida en las graderías. Se explica porque las señoritas eran muy monas. Pero de fútbol, poco, la verdad”.
“Fer esport ja era difícil per a una dona; jugar a futbol, impensable”
Maria Teresa Andreu
El camp, a més, era més petit del normal i el partit durava només una hora. Tot plegat evidenciava que no es considerava un futbol en igualtat de condicions. Les jugadores de l’embrió del Barça Femení, anomenat Selecció Ciutat de Barcelona en no poder utilitzar el nom del club, tampoc podien vestir els colors blaugrana, i van disputar l’enfrontament amb una samarreta blanca. Un menyspreu que va emprenyar a moltes de les jugadores, que finalment van aconseguir, almenys, portar unes mitgetes amb els colors de l’entitat.
Malgrat això, aquell dia va ser el principi de tot. Després vindrien tornejos, viatges, partits en camps de terra i, sobretot, molta precarietat. No cobraven. Pagaven el seu propi material. Es finançaven amb rifes i loteries. Quan el Barça va deixar de donar suport al projecte, les jugadores van crear la Penya Femenina Barcelonista per sobreviure.
La lluita no era només esportiva, sinó també política. El futbol femení no es va legalitzar a Espanya fins al 1980. Maria Teresa Andreu va ser una de les figures clau en aquest procés. Va viatjar a Madrid per exigir el reconeixement oficial, va pressionar federacions territorials i va contribuir a crear competicions estatals. Anys després, seria presidenta del Comitè de Futbol Femení de la Federació Espanyola, de la Federació Catalana de Futbol i membre de la comissió femenina de la UEFA. Tot, sense cobrar. “El camí ha costat molt”, resumeix.
Avui, quan el Barça femení omple estadis i guanya títols, elles miren enrere amb orgull. No amb nostàlgia, sinó amb la consciència d’haver estat necessàries. Les futbolistes actuals malgrat les dificultats que encara existeixen, cobren, tenen contractes i reconeixement. Elles no. Però sense elles, res d’això existiria. Consuelo encara ho diu amb senzillesa: va jugar dues vegades al Camp Nou. I amb això en té prou.
Perquè, en un temps en què el futbol no era per a dones, elles van decidir jugar igualment. Gràcies en bona part a aquella valentia, avui les nenes poden jugar a futbol amb normalitat. També als nostres barris, on cada vegada més joves formen part de clubs com l’EFA Pedraza, que actualment compta amb vuit equips femenins de futbol base.
