Els insults constants a classe, les burles pel cos o per l’origen, els missatges humiliants al mòbil o el control excessiu dins de casa no són «conflictes normals». Són violència contra infants i adolescents. I a Espanya existeixen canals específics per denunciar-la o demanar ajuda.
Segons la Llei Orgànica 8/2021 de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència (LOPIVI), la violència no és només una agressió física. Inclou violència psicològica o emocional, violència digital, discriminació, tracte degradant o vexatori, negligència i violència institucional, entre d’altres. La llei posa el focus en la prevenció i la detecció precoç, no només en el càstig.
La directora de Serveis d’Atenció a la Infància i SARA de l’Ajuntament de Barcelona, Elena Boira, explica que el seu comès és realitzar avaluacions en profunditat i de manera interdisciplinar sobre situacions que posen en risc els menors.
Quan l’estereotip es converteix en agressió
Moltes situacions de violència tenen un origen clar: un estereotip. Un nen assenyalat per no encaixar en els rols de gènere. Una adolescent insultada pel seu origen migrant. Un alumne amb discapacitat exclòs del grup. Una noia ridiculitzada pel seu cos.
Aquestes etiquetes alimenten violència cultural, quan el menyspreu es normalitza en forma de «broma», i poden derivar en violència directa, com humiliacions públiques, exclusió sistemàtica o ciberassetjament. Quan això passa, es vulnera el dret de l’infant a la dignitat, a la identitat i a una educació en un entorn segur.
Les conseqüències no sempre són visibles de seguida. Por d’anar a l’escola, tancament, autocensura per evitar noves burles, baixa autoestima o silenci per no empitjorar la situació. Alguns infants deixen de participar a classe o abandonen activitats que abans els agradaven. La violència limita oportunitats.
Davant d’això, la pregunta és clara: on es pot acudir?
La responsabilitat és col·lectiva
La LOPIVI estableix un principi clar: la protecció de la infància no és només responsabilitat de la família o de l’escola, sinó de tota la societat. Mirar cap a una altra banda quan un infant explica que pateix humiliacions o agressions és contribuir al silenci.
La participació infantil –a través de bústies anònimes, assemblees o espais d’escolta– pot ajudar a visibilitzar la violència. Però escoltar implica actuar. Si no hi ha resposta efectiva, el missatge que rep l’infant és que denunciar no serveix.
Identificar la violència per poder-la aturar
La violència contra infants i adolescents no sempre deixa marques visibles. Tanmateix una burla reiterada, un missatge degradant o una exclusió constant. Però continua sent violència.
Conèixer els canals d’atenció és essencial. Utilitzar-los, també. Perquè cap nen ni nena hauria d’aprendre que el menyspreu és normal ni que demanar ajuda és inútil.
Protegim la infància i l’adolescència de la violència
