La tarda del passat dilluns 2 de març es va convertir en una nova ocasió de commemoració a la Marina. L’emblemàtica Sala Pepita Casanellas, patrimoni arquitectònic d’aquests barris, va acollir la presentació del llibre De la Zona Franca a la Marina. 100 anys d’habitatge social a Barcelona (1925-2025).
Una obra publicada per l’Ajuntament de Barcelona que narra l’evolució i característiques dels habitatges socials d’aquesta banda de Montjuïc, de la mà dels arquitectes i veïns Emili Hormias, Sandra Bestraten i Jaime Pérez.
Una mirada propera, a través de fotografies i plànols, de la transformació urbana, social i arquitectònica d’una Zona Franca que s’acabaria convertint en el barri de la Marina.
La cita va aplegar més d’un centenar de persones a la sala d’actes de la Pepita Casanellas. Entre elles, veïnat, representants polítics i un nodrit grup d’arquitectes, tant del barri com d’arreu de la ciutat. Una trobada que va servir per descobrir i conèixer el patrimoni arquitectònic del barri, tant pels qui venien de fora com, fins i tot, per a aquells que hi han viscut durant tota la vida.
A banda dels autors, de l’acte de presentació també hi van participar el catedràtic emèrit en Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Ignacio Paricio, i la doctora en Arquitectura i professora a l’ETSAB, Eva Jiménez.
Paricio va començar la seva exposició amb una frase tant punyent com simbòlica, i alhora, vertadera. “Aquests barris han tingut la mala i la bona sort, a la vegada, de ser un indret pel qual no existia cap pla urbanístic”. Una característica que, segons l’arquitecte, va permetre qui s’hi experimentés amb “noves tècniques d’edificació”. I tot seguit afirmava: “Tot el que no s’atrevien a fer en altres punts de Barcelona, es feia aquí, amagat rere la muntanya de Montjuïc”.
El component experimental de la zona, assegura, no és quelcom del passat. La Marina del Prat Vermell, principal pol de creixement urbanístic de la capital catalana, continua incorporant unes edificacions que “en certa manera són encara experimentals”. Sigui com sigui, va tranquil·litzar a l’audiència assegurant que la innovació no és antònim de qualitat, ja que les noves construccions presenten “unes condicions extraordinàries” i va destacar el Prat Vermell com un espai pioner de l’experimentació urbanística.
A continuació, la doctora arquitecta i professora de Projectes Arquitectònics a l’ETSAB-UPC, l’Eva Jiménez, iniciava amb un recorregut per la història d’aquests barris i amb un especial incís en el paper de l’antic Canal de la Infanta en la configuració del caràcter del territori. L’existència d’aquest ramal d’aigua va permetre que esdevingués territori de regadiu, en una activitat que va ser el motor econòmic durant diverses dècades.
A principis del segle XX, amb una indústria que de mica en mica anava poblant la zona, es construeix una nova via que articula el territori, que ara coneixem com a passeig de la Zona Franca. I en construir-s’hi el col·lector d’aigües cap al mar, el passeig representa una barrera de dos metres per sobre de la cota de nivell d’ús agrícola, va explicar Jiménez.
Els tres arquitectes autors van subratllar la voluntat que el llibre permeti al veïnat sentir com a pròpia la història arquitectònica del barri.
El progressiu procés d’industrialització de la Marina va comportar, entre moltes altres coses, la necessitat de “cercar espais per fugir del gris de les fàbriques i dels totxos que conformaven els edificis”. La solució van ser uns interiors d’illa que en l’actualitat s’han convertit en jardins. En són exemple, entre altres, el de la fàbrica Philips (Jardí dels Drets Humans) i el de Can Sabaté. “De fet, Can Sabaté és el primer jardí d’interior d’illa de la ciutat, amb una superfície de 20.000 m2, que és el mateix que ocupen dues illes de l’Eixample”, va concretar l’arquitecta.
Va agafar el testimoni en Jaime Pérez. “Vaig néixer en aquest barri l’any 1955 i mai m’he mogut d’aquí”, va començar la seva intervenció, com una declaració d’intencions. El seu viatge per la història de la Marina va fer valdre el paper de la lluita veïnal en la seva configuració urbana. “Que tinguem metro, ambulatoris, instituts i que Can Farrero i Can Sabaté siguin parcs és tot fruit de molts anys de protestes i mobilitzacions”.
L’arquitecte va recórrer geogràficament les barriades que donen forma a la Marina. Va començar amb un petit homenatge al pràcticament extint barri de Can Tunis, “el més antic de la zona”, sacrificat “pel bé de la ciutat” per a ubicar-hi les instal·lacions portuàries.
El viatge també va visitar indrets com la Colònia Canti, les Cases Barates, Plus Ultra, la Colònia Bausili, Can Clos, la Colònia Santiveri, el Polvorí i el barri de la SEAT, on viuen els tres autors. La definició de la Marina com un ‘barri de barris’ va agafar sentit en escoltar les anècdotes d’en Jaime.
Cadascuna de les barriades tenia les seves particularitats i símbols d’identitat, i els seus residents tenien un fort sentiment de pertinença. “Durant el segle passat era normal que bandes d’adolescents en cada barri anessin als barris veïns a buscar brega i barallar-nos, i els de la SEAT érem els protegits”, va bromejar.
Per definir la Marina, s’hi va referir com “un quadre impressionista de Van Gogh”. “Quatre pinzellades disperses que semblen no tenir res a veure, però que quan es finalitza l’obra tenen tot el sentit del món”.
Per a la presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes, Sandra Bestraten, els equipaments també han tingut una funció important en la cohesió del barri. Els interiors d’illa, enjardinats, han funcionat com a recorreguts alternatius als carrers amb trànsit, per als veïns. “Els edificis han de ser de qualitat per durar molts anys i ser útils per la comunitat”, va assenyalar posant d’exemple la sala on s’estava duent a terme aquest acte de presentació, antic menjador de la fàbrica Philips.
També va voler homenatjar als centenars d’arquitectes que han contribuït a donar forma al barri. En va destacar el nom d’en Raimon Torres, antic mentor seu i encarregat, entre més coses, de la construcció del grup d’habitatges de Can Tunis. “El llibre parla molt d’habitatge, però també hem volgut fer un petit homenatge a aquells edificis que creen comunitat”, va afegir.
Una voluntat de commemoració que també va destacar l’Emili Hormias, qui va especificar que el títol del llibre intenta explicar “la transició d’una zona perifèrica a barri de la ciutat”. “És una de les principals raons per les quals vam escriure el llibre. Fa vint-i-sis anys que vivim aquí i sempre hem de donar explicacions que la Marina és el barri que els habitants de la resta de la ciutat coneixen com la Zona Franca”. L’obra “Pretén ser un homenatge a totes les famílies d’aquest barri que han patit trasllats constants. Tenim una història de barraquisme i patiment del seu veïnat a l’esquena”, va finalitzar l’arquitecte.
La regidora del districte, Raquel Gil, va felicitar als autors per la seva obra, tot assegurant que la ciutat comtal no s’entendria sense “totes aquelles altres ‘Barcelones’ que li donen forma i comentant algunes de les anècdotes que havien explicat els autors, a més de reivindicar Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura 2026.
La ronda de preguntes i felicitacions del veïnat present a la sala van ser el punt final de l’acte, que va estar conduit per la periodista i directora de La Marina, Yohany L. Ayala.
A la sortida, molts dels assistents es van fer amb una còpia del llibre de la mà de la llibreria La Capell, que també es podrà adquirir a les llibreries habituals, a Ve de Barcelona (El Born), en línia i a les botigues del barri: Art i Decoració (Mineria 17), Celler de La Marina (Aviador Ruiz de Alda, 57) i Papereria Lage (Alts Forns, 72).
