És oficial: la crisi ferroviària ha esclatat. I ho ha fet sense marge per a la indiferència. Els greus incidents d’Adamuz, Gelida i el descarrilament d’un tren de la R1 a Maçanet de la Selva —tots ells en poc més d’un dia— han obert el meló de l’estat de les infraestructures arreu del país.
Crida l’atenció com, una vegada més, davant de tragèdies d’aquesta magnitud, amb prop d’una cinquantena de víctimes, la resposta política torni a passar per intentar treure’n rèdit. És comprensible el desgast ciutadà. I cal estar atents: l’extrema dreta ho està aprofitant. Dit això, cal reconèixer que la gestió de l’accident d’Adamuz ha estat molt diferent de la resposta a València. A Andalusia, el president Juanma Moreno i el ministre Óscar Puente han actuat amb coordinació i amb les víctimes al centre. És que cal esperar.
A Catalunya, el debat sobre Rodalies fa dècades que dura. No és cap sorpresa constatar que el servei és deficitari i que durant molt de temps no ha rebut la inversió necessària. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ja el suspenia amb un 4,2 abans de l’actual crisi. I els col·lectius més dependents del servei —treballadors i estudiants— el valoraven amb un 3,3.
Segons dades de 3Cat, entre gener i setembre de 2025 es van registrar 12.000 trens amb retards i més de 3.000 cancel·lacions, afectant més de 3,4 milions de passatgers. En el 93% dels dies hi va haver incidències. En aquest mateix període, només hi va haver 20 dies “normals” i cap mes sense interrupcions greus. En un 50% dels casos, la causa era l’estat de les infraestructures. Els dies amb més problemes? Els dilluns i divendres, a primera hora del matí.
Ara, mentre el servei es recupera a poc a poc, ADIF ja ha detectat 648 punts crítics a revisar a la xarxa de Rodalies. Una xifra alarmant que, amb tota probabilitat, creixerà en les properes setmanes.
Rodalies fa temps que dona senyals d’esgotament. I els darrers fets només han accelerat un debat que no es pot ajornar més. Les incidències, els retards i la precarietat no són l’excepció: són la norma. Mentrestant, el traspàs del servei a la Generalitat continua encallat. Però més enllà del color polític de qui ho exigeix, el que ja és innegable és que el sistema actual no funciona.
Cal un canvi de model. I aquest passa per una gestió des de la proximitat, com demostra el cas dels Ferrocarrils de la Generalitat, molt millor valorats pels usuaris. La gestió des d’aquí no només és més eficient: fa més accessibles i exigibles els responsables polítics.
En aquest sentit, també celebrem les mobilitzacions convocades per reclamar una xarxa ferroviària digna. Són expressions legítimes d’un malestar que no pot continuar sent ignorat. Cridem a la participació activa per enviar un missatge contundent: volem solucions, volem responsabilitats, volem una gestió pública que estigui a l’altura.
Perquè cada dia que passa sense solucions, el cost no és només econòmic. És social. I també polític.
